|
FANTASIA- ANTOLOGIA
|
||
 |
||
 |
||
 |
||
|
SUCCEDANIS D'ETERNITAT Editorial:
|
||
| Succedanis d'eternitat | |||||||||||||||||||||||||||
|
Feia mesos que tenia pendent aquesta ressenya. En el seu moment em vaig esperar a escriure-la perquè l’autor, el David Gálvez, presentava el recull a la Ter-Cat que es va fer a Andorra i volia escoltar-lo per saber si se m’havia escapat alguna cosa d’uns contes que se’m van fer molt estranys mentre els llegia. Més tard, va anar passant el temps i la dificultat d’escriure sobre aquesta antologia va fer que anés quedant relegada a l’espera. Però amb els mesos he pensat que hi ha alguns contes i experiments que valen la pena ser mencionats i destacats així que ara que tinc més temps m’hi torno a posar. Experiments és la paraula adequada per definir aquest recull de relats de David Gálvez. La va utilitzar l’autor durant l’esmentada presentació que va fer el passat febrer a Andorra, referint-se a un conjunt de contes que tenia des de feia temps en un calaix i que poc o gens tenien en comú, excepte que havien estat escrits sovint com a experiments, intents de reflectir històries i trames des de perspectives que l’autor no havia treballat abans. Això pot donar lloc a assolir una antologia molt remarcable o tenir-ne una d’inclassificable. Potser, el fet de posar tots aquests experiments en un mateix sac, en un mateix volum, que és aquest Succedanis d’eternitat, és una proposta arriscada. O no. Això només és el meu parer, naturalment. El fet és que dels contes que m’esperava trobar només s’han vist complertes les expectatives en uns pocs, mentre que en d’altres m’ha costat molt entrar-hi i en alguns fins i tot no hi he connectat de cap manera. Per exemple, el que per mi és el relat més ben acabat i rodó i potser menys experimental és “Un exemple de metalepsi” on una lectora llegeix en un llibre el que està passant en realitat al seu voltant. Un reflex del que una història fantàstica ben escrita pot aportar-nos per molt que estigui plantejada de forma metaliterària. Més estranya però igualment poderosa és la narrativa del conte que dona lloc al recull: “Succedanis d’eternitat” on el narrador pot viatjar a l’interior de la ment de persones d’altres èpoques i sentir el que ells senten. Però de manera implícita ens trasllada a personatges literaris com Tom Sawyer o el Quixot. La prosa molt treballada, poètica. No cal buscar massa cap objectiu o finalitat, només gaudir-lo. També se li ha de reconèixer a Gàlvez una prosa excelsa al conte “Morts ebris de pluja” encara que el resultat sigui estrany. Una traductora s’obsessiona per un poema que parla de les illes Lofoten. La seva vida acaba girant al voltant d’aquest poema. Somnis, necessitats…tot. A “Sínia” ens trobem amb un viatge místic o espiritual… cap a la mort. Bones descripcions, àgil i metafòric. A “L’univers no es va estremir” ens arriba una visió un tant poètica de moments fugaços però únics descrits per estranys a un senyor que es dedicava a escoltar-los (i deixar-ne constància per escrit). Però la moral final ens indica que tots aquests instants concrets, aquestes sensacions irrepetibles no son res dins un univers vast i infinit i que no té temps d’aturar-se davant de tanta insignificància. La resta de relats m’han costat força entrar-hi. Històries especialment curtes com “El bo de Dick Parker”, “Falsa realitat amb un forat” no m’han despertat l’interès el més mínim. Potser el conte “Areny amb cap de gos” té quelcom més doncs és un relat intens que s’aboca a una pintura d’un gos amb bona prosa. Però que no acabo de veure on vol anar a parar l’autor. Molt estrany Un relat ben curiós és “Un persistent buit lluminós” on amb una narració correcta ens endinsem en els pensaments d’un home queha d’escriure un assaig al voltant d’una història de Quim Monzó. Tot i el final, interessant, no m’ha acabat de fer del tot el pes. Potser un cas especial és “Com vaig morir” un text hipnòtic i quasi malaltís on es barreja una obsessió per recordar i trobar un indret perdut de la memòria d’un barri de Londres però que poc a poc es va tornant més surrealista. No pots parar de llegir perquè Gàlvez escriu molt bé, però per altra banda no acabes d’assimilar el text i quan finalitzes aquest experiment t’és quasi impossible determinar si t’ha agradat molt o gens. Potser sí que explorar la pròpies capacitats com a escriptor ens pot ajudar a treure allò que portem dins i que no sabem com abocar-ho en un text. I aquest darrer contes n’és un exemple que encara em costa classificar. La narració ferma de Gàlvez (recordem que va escriure petites joies com Res no és real), surt a la llum en diversos relats de Succedanis d’eternitat però per altra banda costa molt d’encaixar en trames que son en excés surrealistes, trencadores i potser també poètiques a vegades i amb un aire acadèmic en altres. Però sigui com sigui, sovint, massa estranyes per que les gaudeixi en profunditat. Un recull doncs, eclèctic, experimental i allunyat dels cànons estereotipats. Valent i arriscat però també pertorbador per algunes propostes inclassificables. A destacar alguns textos altament originals però que no acaben de compensar una sèrie de relats amb els que m’ha costat força connectar. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||
 |
|
||||||||||||||||||||||||||
