Ja va sent habitual que a cada final d’any, els lectors de gènere fantàstic en català, esperem amb candeletes el nou número de la revista Freakcions, publicada per can Biblionauta. I és que poc a poc i com no vol la cosa, aquest recull de contes fantàstics s’ha anat posicionant com un dels millors del moment apostant especialment per autors autòctons però també acostant-nos traduccions d’autors de primer ordre. Fins al punt que per exemple, enguany, tres dels seus contes (“Dramatis personae” de Jordi Masó, “El senyor J” de Ricard Ruiz i “El vent solar” d’Elisenda Solsona son finalistes en la categoria de millor conte fantàstic escrit en català... i el recull en sí, també és finalista en la seva categoria. No és poca cosa això!
Fa uns mesos vaig acabar la lectura del Freakcions 7, però per un excés de feina no m’ha estat possible d’escriure i penjar la ressenya fins ara. Ens trobem amb la mena de relats eclèctics a que estem acostumats i comprovem també com els col·laboradors que hi participen son noms que ja comencen a tenir una carrera literària a l’esquena. I és que el Freakcions s’està convertint en un dels millors referents anuals per descobrir bons relats fantàstics en català.
Haig de dir que aquets cop les obres publicades han tingut en mi una sensació de millora in crescendo a mesura que passava d’una història a una altra, potser només estroncada per la traducció d’enguany que no m’ha semblat a l’alçada de les memorables apostes del Freakcions 5 i 6 per exemple.
“A la deriva” de Manuel Pérez Alegre és un relat curt i correcte, guanyador del Premi ConcurTs 2021 que ens apropa una reflexió terrorífica sobre el pas del tems a l’espai i les conseqüències de certs ordres donades a les IA’s d’una nau generacional que les compleixen al peu de la lletra. Com comentava, una petita història interessant. Em costa, però, introduir-me en els relats tan curts.
David Gálvez ens presenta “Els cent de Zhòusī Láikǎàosī” una història curiosa sobre un exèrcit de reclutes que no saben on van ni perquè estan convocats. Un ritus d’iniciació? Un lleva per a una guerra? Un conte sobre la por vers al desconegut però també sobre el deure vers a una ritus, una tradició, el vincle amb una societat que demana un sacrifici o una prova devoció. El final, tanmateix, massa obert i poc aclaridor pel meu gust.
“Nostàlgia” de Víctor Garcia Tur està basa en un futur proper amb grans desigualtats i on la gent es refugi al upperworld, una mena d’utopia per a rics. Un vell i el seu assistents viatjaran per buscar un preuat objecte que resta amagat en algun pis fosc d’una Barcelona irreconeixible. L’autor ens narra amb mestratge una història que busca reivindicar l’època actual però que té un final potser poc trencador per les expectatives creades.
La curiositat del recull ve de la mà de Jordi Masó i el seu “Dramatis Personae” una de les històries narrades amb més originalitat que recordo. De caràcter dramatúrgic, aquesta història només exposa els noms dels personatges que la interpretaran, descrivint breument els fets (per ordre cronològic) que desenvolupen en el relat. Personatge a personatge anem descobrint com es desenvolupa una història fantàstica al voltant de la regeneració espontània d’un cos. Divertida i molt refrescant. Una petita joia a reivindicar
El segon relat que llegeixo de la Inés Macpherson després del memorable “NEAT” és “Organismes”. Aquest cop ens trobem amb un història d’ambientació sensual i flashbacks sobre el procés de seducció i alimentació d'una noia que és més del que aparenta a simple vista. Un procés de deconstrucció de la figura femenina en clau de terror. La veritat és que l’autora m’ha enganxat completament al seu relat. Intens, visceral, sexual, una visió pertorbadora de la cacera i l’alimentació amb un fort component de sensualitat garantida. Chapeau.
Narrat en estil decimonònic, “El senyor J” del Ricard Ruiz ens trasllada al dia després de la novel·la més emblemàtica de Robert L. Stevenson. Aquest cop, però, es centra en personatges secundaris que han de tractar amb el llegat material (i espiritual) del que va passar a cas del Dr. Jekill. De seguida preveiem cap a quin altre personatge famós farà referència l'autor però això no treu que la trama i l’estil estiguin molt ben lligats i la única cosa a retreure-li a Ricard Ruiz és que no tinguem aquí una història més llarga i fosca. La idea crec que dóna per molt més. M’ha encantat aquest acostament als personatges literaris de finals del s. XIX. Una picada d’ullet a Alan Moore; per un moment semblava que volgués reunir de nou a aquella lliga extraordinària d'homes…
Des que l’Elisenda Solsona va arrasar amb els premis Ictineu l’any 2020 guanyant el guardó al millor recull per Satèl·lits i al millor conte per “Engranatges” que no havia llegit res més de l’autora d’Olesa. A “El vent solar” comprovo amb satisfacció que no ha perdut ni una espurna d’aquella poderosa prosa que t’atrapa des del començament. Tenim davant nostre un relat dur i cru sobre el desig en un futur desolador on robots i humans són simples peons cultivats per produir en una metròpolis. Genial
I finalment, com ja és habitual, el Freakcions ens presenta un relat traduït d’un autor o autora de primer nivell. Haig de dir que tan el conte de la Rebecca Roanhorse com el de P. Djèlí Clark em van semblar relats molt i molt recomanables però aquest cop, el conte “El niu de llibres” de Naomi Kritzer (Guanyador d’un premi Locus) no l’he trobat a l’alçada. Uns follets o éssers similars llegeixen els llibres que una noia va deixant al seu jardí i aprenen tècniques que mai se’ls havien passat pel cap. La idea és interessant però reconec que el conte m’ha avorrit una mica. Potser l’enfocament no era el que esperava.
Eloi Puig
24/04/2022
|
|
|