LA SÍNDROME DELS ESTRANYS SONS
(2003)

Jordi Solé i Camardons

Editorial:
3 i 4 (2003)

Col.lecció:
El grill

Núm: 62

Pàgines: 193

Podem considerar que els sons estranys són tots aquells que ens envolten i que la nostra ment conscient no és capaç de desxifrar, de discernir-ne el significat –si és que en té-. Dic això perquè m’he llegit aquesta novel.la d’en Jordi Solé i Camardons íntegrament a la lletja ciutat de Birmingham – Anglaterra-, entre cafès, places i pubs, ho sigui sentint constantment una remor de gent que parlava una llengua estranya al voltant meu – el meu anglès és prou suficient per valer-me davant d’algú però no per integrar nombroses converses alhora, parlades col.loquialment i menys per autòctons-. Aquests sons, paraules, frases, riures i cants – als pubs molta gent segueix les cançons amb entusiasme, des dels Beatles al Frank Sinatra- m’entraven al cervell però no s’hi quedaven, sortien tot seguit seguint el seu camí… però a mi almenys em permetia prendre notes sobre la novel.la i concentrar-me en ella. Eren, en definitiva uns estranys sons que no em permetien accedir al nivell de comunicació desitjat amb els autòctons. Jordi Solé planteja una novel.la que tracta d’aquest tema: la dificultat en les comunicacions quan els paràmetres bàsics de relació entre l’emissor i el receptor canvien bruscament.

Un dia, una professora de filologia catalana, mentre dóna classes a la Universitat de Barcelona, comença a emetre un sons estranys cada cop que obre la boca. Són inintel.ligibles, sense sentit i espanten. Poc a poc, més gent, de cop i volta, en mig d’un discurs o d’una conversa comença a emetre sons semblants sense poder evitar-ho. De seguida l’inquietud s’apodera de la població doncs sembla que s’esdevingui una epidèmia que si bé afecta a un percentatge molt petit de la humanitat, és present i no se sap d’on prové. L’autor ambienta la novel.la a Catalunya, en un futur proper on els partits polítics no han variat massa, els costums tampoc i on la societat és molt semblant a l’actual. En aquest sentit, Solé fa un discurs constant a favor de la llengua i cultura catalana, es nota l’amor que li professa, però en certs moments aquestes intervencions dins la novel.la queden fora de context. Dita ambientació està expressada en forma de breus pinzellades però són més que suficient per centrar-nos en un temps i un espai encara que trobar que a Barcelona hi ha places dedicades a Isaac Asimov o a Cròniques Marcianes no deixa de deixar-nos perplexos – i somrients-. Això sí és ciència-ficció!

Aquesta és la idea, la premissa bàsica que ens introdueix Jordi Solé per enganxar-nos a la lectura, i certament ho aconsegueix: els primers capítols són àgils i mantenen una tensió suficient perquè el lector s’interessi per la novel.la. De fet, el meu primer pensament, davant d’aquesta epidèmia inexplicable era comparar la novel.la amb una altra de tipus catastrofista com és Assaig sobre la ceguesa, però curiosament Solé se m’ha avançat comparant la síndrome dels estranys sons (SES) que pateixen els seus personatges amb la ceguesa sobtada de l’esmentada novel.la de Saramago.

El desenvolupament que fa Solé sobre els efectes de la síndrome són molt lògics: investigació, malfiança per part de diferents grups intolerants, debats al parlament de Catalunya, recerca de solucions… i tot seguit s’aboca a teoritzar sobre les implicacions, sobre possibles causes, i en definitiva sobre tot allò que té a veure amb les percepcions de la gent i la llengua. En aquest cas els que pateixen la SES no poden parlar ni escriure correctament, però sí llegir o comprendre les paraules de qui els parla. Han de fer-se entendre de noves maneres. Això potencia altres formes de comunicació (gestos, mirades, tacte…) cosa que em torna a recordar aquella magnífica novel.la de John Varley, La persistencia de la visión que també fou motiu de comparació en l’anterior novel.la sobre l’entorn sociolingüístic de Jordi Solé, Els silencis d’Eslet. En aquest sentit, La Síndrome dels estranys sons és una novel.la més madura, potser més acurada que l’anterior proposta de l’autor – parlant de la comunicació s’entén-. L’argument de la novel.la li permet abordar el tema que més li agrada a l’autor i teoritzar sobre hipòtesis de caire sociolingüístic sobre l’evolució de les llengües o millor dit sobre el seu paper fonamental en el desenvolupament de la societat humana.

Jordi Solé vol i desitja parlar sobre els problemes lingüístics en una societat que pateix una mancança –en aquest cas la veu-. I ho fa abocant tot de teories interessants, com per exemple una que apunta que la SES pot no ser un problema o una malaltia, ni tan sols una relació causa-efecte, si no una evolució, o potser una mutació del llenguatge humà. També especula amb teories molt pròpies de la ciència-ficció com el tema de la concepció de la realitat que té la humanitat, la poca predisposició a acceptar allò desconegut, allò que pot habitar en altres dimensions. Una altra idea magnífica: La teoria que la ment pot viatjar a diferent velocitat que les paraules i que per tant aquestes no poden ser enteses per la població que no posseeix aquesta capacitat – una cosa semblant al que narrava Dick sobre l’autisme a Tiempo de Marte.

Una vegada passats els primers capítols però, sembla que l’objectiu es perdi, la novel.la no avança i s’encalla en la recerca de més teories que expliquin el fenomen. Solé postula multitud d’hipòtesis sobre la SES però no en desenvolupa cap a fons. L’autor s’escuda en diferents visions antropològiques i filosòfiques per ubicar la SES i en molts moments sembla que s’hagi oblidat que està escrivint una novel.la ja que el text té més aparença d’assaig que d’altra cosa: La trama de la novel.la se’n ressent i esdevé quasi inexistent o poc interessant, els personatges queden relegats a un segon pla i en definitiva només pren força les teories sociolingüistes que tan adora l’autor.