TEHANU
Tehani
(1990)

Úrsula K. Le Guin

Editorial:
Raig Verd
(2021)

Col.lecció:
Singulars

Núm: ---

Pàgines: 272

Sèrie:
Cicle de Terramar/ 4

Traductora:
Blanca Busquets

Lectures relacionades:

Un mag de Terramar
Les tombes d'Atuan
La costa més llunyana
Contes de Terramar
L'altre vent


Altres edicions:

CATALÀ:

1995. Proa. Clàssics moderns

1986 Edhasa. Clàssics moderns

CASTELLÀ:
2015 Minotauro. Biblioteca Úrsula K. Leguin

2008 Planeta DeAgostini

1986, 1990, 1994, 2004 Minotauro

L’any 1990, divuit anys després que Ursula K Le Guin conclogués La trilogia de Terramar, va decidir tornar al món fantàstic que l’havia consolidat com a una autora amb un estil excel·lent i amb un missatge trencador per l’època: Reivindicatiu, feminista, ecològic, i sobretot pacifista.

Amb Tehanu, la novel·la que ens ocupa, la quarta del cicle de Terramar, Le Guin va voler proporcionar un enfocament una mica diferent al que teníem als llibres previs: Ged, l’arximag, l’heroi, la persona que va salvar el món, ara queda relegat a una paper secundari i fins i tot el desposseeix dels seus poders, habilitats i els converteix en un qualsevol, en una persona vençuda. El seu contrafort serà Tenar.

Ah! Tenar! Aquella noia innocent però decidida que va protagonitzar la fins ara millor novel·la del cicle: Les tombes d’Atuan. Només que ara han passat dècades des que va fugir del seu destí com a sacerdotessa i ara és una dona madura, vídua i amb fills grans que ja han marxat de casa. Tenar és una dona forta i que sap estar al seu lloc. Un dia l’avisen que uns bergants han maltractat una noia, que li han cremat la cara i que jeu mig morta en un descampat. Tenar la socorrerà, l’ajudarà i la cuidarà com una filla. La relació, tranquil·la, silenciosa entre les dues dones anirà creixent i convertint-se en afecte.

Entenc perfectament que Le Guin volgués retrobar-se amb el personatge de Tenar doncs després dels esdeveniments ocorreguts a Les Tombes d’Atuan va tenir un final una mica agredolç, sense saber exactament que se’n va fer d’ella. I era una llàstima que un personatge tan ben modelat i tan ben portat (molt millor que en Ged) hagués caigut en l’oblit de la sèrie. Així doncs, l’autora ha matat dos ocells d’un tret: per una banda recupera a Tenar i per l’altra centra el missatge d’aquest novel·la, en els personatges secundaris, normals, que hi ha darrera les grans històries. Perquè, què passa quan els poderosos perden el poder? És tornen més dèbils i més insignificants que mai. En canvi, la gent normal mantenen el tipus. I aquesta és el relat de com Ged, el gran arximag de Terramar, torna als seus orígens i de com la Tenar, la seva amiga rescatada dècades enrere d’unes fosques catacumbes, protagonitza aquesta història que realça el poder de les mares i en definitiva de les dones.

Le Guin segueix amb el seu estil calmós, amb descripcions acurades però sense resultar carregoses, amb el seu pacifisme extrem que comporta que la història flueixi sense pràcticament acció, sense gestes ni escenes vívides pel record però que igualment penetra dins el nostre subconscient, acomodant-se perquè òbviament rebem missatges igualment poderosos, escenes que ens exalten i diàlegs memorables.

Tanmateix, diria que l’acostament a les reivindicacions feministes és tímid, sense sentit de rebel·lió i sovint en forma de queixa cap al poc activisme de les dones.

(...) “Què podies fer sinó tancar les portes amb pany i clau? Però és com si ens passéssim la vida tancant portes.(...)

(...) "Por —va dir—. De què tenim tanta por? Perquè permetem que ens diguin que tenim por? De què tenen por ells? (...) al final, va dir, —: Per què ens tenen por?"

Aquest darrer extracte el trobo molt important: Els homes, els poderosos es comporten així perquè tenen por de les dones, o dels més febles? La major força i poder que posseeixen els homes els apliquen de manera brutal contra el sexe femení perquè els tenen por? Perquè saben que si elles alcessin el cap i els miressin els ulls, no podrien aguantar la mirada o no sabrien com afrontar-la? Heus aquí un debat que podria portar-nos hores i que Le Guin defineix perfectament en poques paraules i que podem liquidar amb aquesta sentència demolidora:

"Si la teva força resideix només en la debilitat de l'altre, vius amb por"

Però tornem a la nostra història. Tehanu està íntimament lligada amb l’anterior novel·la del cicle: La costa més llunyana. I això és així perquè l’acció ocorre immediatament després dels fets d’aquella novel·la, després del combat de Ged, després que tot tornés al seu lloc. Com Comentava anteriorment, l’arximag, retorna malferit i desposseït de màgia i és Tenar i la seva filla adoptiva Therru qui se n’ocupa. Al nostre Espaver, però, el busquen encara que ell s’amagui del món per la vergonya i el sentiment de buidor que li comporta no posseir màgia. Altres mags veuran l’oportunitat de créixer davant reis i nobles i en canvi les dones que potser podrien estar preparades per assolir un estatus superior no se les té en compte: Son bruixes, son curanderes, son remeieres sense cultura.

“Una bruixa de poble qualsevol, com la Molsa, passava amb unes quantes paraules de la Llengua Veritable heretades com a tresors preciosos de bruixes més velles o comprades per un preu elevat a algun bruixot, i amb un assortiment de conjurs ordinaris de localització i de reparació, una pila de ritus sense sentis, fums de misteri i ximpleries. (...)”

L’alta màgia és pels homes, no per les dones. Elles tenen un altre tipus de màgia, més casolana, més simple, lligada a la natura i al guariment del cos. Aquí podem veure clarament vincles amb un novel·la de sir Terry Pratchett publicada només tres anys abans: Igualtat de ritus, on el mestre ja aprofundia en aquest tema, encara que fos de forma humorística. Tenim, doncs, un rerefons crític amb el sistema però on els personatges els costa rebel·lar-se contra aquesta injustícia, on les dones segueixen fent pinya entre elles i aconsegueixen l’escalf de la mare, de la filla, de l’amiga o de la companya però acoten el cap quan el poder tradicional dels homes les colpeja (sigui de forma metafòrica o literal)

Fins i tot les injustícies més flagrants només obtenen una resposta ferma en forma de diàleg voraç, però no de violència:

(...) “No podia odiar-la més. Ser una dona era el seu defecte. No hi havia res que pogués agreujar-ho o rectificar-ho als seus ulls; cap càstig no era suficient” (...)

Tot i això, les dones fermes com la Tenar saben que posseeixen altres armes, més subtils per vèncer aquest orgull masculí:

 (...) però com que ja no era una noia, no la va intimidar, sinó que només la va sorprendre com els homes organitzaven el seu món fins a convertir-lo en aquell ball de màscares, i la facilitat en que una dona podria aprendre a ballar-lo.“ (...)

Aquesta és, doncs, la lluita que ha arrossegat a la humanitat des de sempre: El poder omnipresent dels homes sobre les dones, en aquest cas centrat en aquets món fantàstic que és Terramar. on Le Guin, com comentava, esdevé sempre veu reflexiva i transmet aquesta virtut als seus textos i als seus personatges. Potser en aquest cas ha enaltit una altre cop la figura de Tenar però també veig com el final del llibre s’ha precipitat una mica (a l’igual que va passar amb Les tombes d’Atuan) i no ha donat l’oportunitat de revenja o de glòria a la seva protagonista.

Es clar que... potser aquesta era la intenció de Le Guin: fugir del bel·licisme innat dels homes i presentar-nos alternatives a com concloure un relat, una aventura... allunyar-se de l’èpica i buscar una conclusió ferma però pacífica, viure el moment, sense pensar amb enemics o amb possibles perills futurs. Potser una ment masculina com la meva necessita imaginar personatges heroics (del sexe que sigui) on s’enalteix la valentia, o l’astúcia, o la força i troba més estrany aquests finals més reflexius que ens ofereix l’autora.

I això em porta a que us transmeti una petita reflexió que em ronda pel cap fa temps amb l’obra d’Ursula K. Le Guin: Per exemple em sento molt més a gust amb el personatge de Tenar que amb el d’en Ged (a qualsevol de les novel·les) perquè Tenar inspira superació o fortalesa. Ged promou la meditació, l’acostament entre els oponents i només utilitza el seu poder en situacions límits. Tenar pateix i trenca el seu status quo; Ged, s’acomoda al seu fat. Tot això, s’allunya, per tant, de l’èpica i l’aventura amb la que he crescut llegint novel·les. I això és un tema que potser cal donar-li més d’una volta: Sempre he pensat que Le Guin és una gran narradora i excel·lent escriptora però mai m’hi he sentit molt a prop. La novel·la que va marcar una diferència d’aquesta autora en mi en el seu moment va ser El nom del món és bosc. I és que allí passaven coses, hi havia emoció i patiment. Més endavant vaig trobar també que Els desposseïts era una obra mestra però sobretot pel missatge i el debat polític que despertava. El que vull dir és que el fet que l’autora americana hagi fugit de l’acció, de la grandiositat i del confrontament, a més de no aprofundir en molts del seus personatges principals, sempre m’ha deixat una mica al marge de la història (per molt bé que estigui escrita).

De Le Guin m’ha faltat emoció en molts moments, doncs trobo que el seu estil calmós i impertèrrit no em proporciona tot allò que busco en una novel·la. Només m’omple una part: la literària, sense dubte, però no pas la de la trama principal o els personatges. No sé si el fet de llegir fantasia i ciència-ficció en fa buscar sovint aquell sentit de la meravella que s’expressa en forma d’èpica o de grans gestes... i en canvi Le Guin més aviat tendeix a la conciliació, et presenta els problemes, els debat i els soluciona de forma coherent però sense la passió esperada, sense violència o efervescència de cap mena.

Potser Ursula K. Le Guin intenta que aquesta explosió de violència que tothom porta a dins no quedi arrapada a la solució de conflictes. És difícil, crec, transmetre-ho en una novel·la com Tehanu. Però l’intent és molt lloable. M’hagués agradat veure una Tenar desbocada per les injustícies que patia. Le Guin, sigui com sigui sempre serà una autora a reivindicar (especialment per trencadora en una època com els seixanta i setanta) encara que l’estil de mostrar-nos les seves obres xoqui amb el meu tarannà.

Raig Verd, doncs, va complint la seva promesa de finalitzar tota la sèrie amb aquesta nova reedició d’un volum de Terramar sota la batuta de la traducció de Blanca Busquets, que sincerament he trobat excepcional. A partir d’ara, els dos volums que manquen son terreny desconegut en català, inèdits. Raig Verd ja va publicar fa uns mesos l’antologia Contes de Terramar (per cert, amb un dels relats, “Drago”, finalista dels Premis Ictineu d’enguany). Només quedarà, doncs, el darrer i últim llibre de la sèrie: L’altre vent, que quasi bé està a punt de sortir al carrer.

Eloi Puig
08/05/2022