TERRA PROMESA
(2012)

Oleguer Homs

Editorial:
Voliana Editors
(2012)

Col.lecció:
Retorn al Sol

Núm: 01

Pàgines: 283

La col·lecció Retorn al sol de Voliana Editors s’estrenava l’any passat amb Terra promesa, la primera novel·la d’Oleguer Homs. En certa manera doncs era un opera prima per dues bandes. Pel que fa a l’edició no hi ha res a dir; al contrari; s’agraeix que editorials petites creguin en la ciència-ficció i continuïn apostant per aquest gènere tan menystingut a casa nostra i que a més ho facin en català i de bones maneres. Pel que fa a l’obra en sí detallaré diversos aspectes que m’han cridat l’atenció.

Terra promesa posseeix una estructura molt ben trobada, combinant dues històries separades en el temps, de manera que l’una és la conseqüència de l’altra, però narrades al mateix moment, dedicant un capítol a cada una d’elles de forma alterna. L’autor ha sabut treure partit d’aquesta estructura sobretot pel que fa la informació en vers al lector doncs sabem ja en el segon capítol fets que ni el mateix protagonista coneix.

La part narrada en el futur (capítols parells) ens trasllada a un misteriós planeta, obert a ser colonitzat pels habitants d’Emerald City, una ciutat aferrada a sobreviure després que la Terra fos devastada, segles enrere. El protagonista Travis, aterra al planeta amnèsic i preparat per informar sobre una possible colonització. Els capítols dedicats a aquesta exploració podrien encabir-se tranquil·lament dins el subgènere pulp de mitjans del segle XX: Una mena de paral·lelisme amb la fantasia heroica però en clau de ciència-ficció. Argument predicible que recull elements típics per fer moure una història sense massa interès però que entreté, com si en Jack Vance i el seu Planeta de la aventura estigués supervisant la feina (salvant les distàncies, això sí). De fet, la trama es desenvolupa per canals força previsibles, però que combinat amb informació que ens proporciona la història pretèrita en els capítols senars, dóna un toc interessant al final del llibre.

La part de la novel·la desenvolupada al passat és la que porta més teca. Per una banda proporciona espurnes d’originalitat a una trama curiosa: Emerald city és una de les ciutats que han sobreviscut a la l’apocalipsi terrestre. Els seus habitants creixen connectats en entorns virtuals des que neixen que els proporcionen pràcticament la immortalitat però una Resistència que viu al món real lluita perquè això no sigui així. D’alguna manera els dirigents d’Emerald City, el Sistema, volen enviar una expedició a una planeta per obrir nous horitzons doncs la situació a la ciutat és insostenible; però la Resistència no ho desitja. Ja fa segles que existix una lluita aferrissada entre els dos contingents i sembla que no ha d’acabar pas. Travis és un noi que he decidit formar part del programa “Terra promesa” i viatjar a un planeta per informar si és apte per la vida. Per fer-ho òbviament haurà de desvincular-se del món virtual on ha viscut tota la seva vida. El que li espera és pitjor del que esperava: Batalles, morts, fusió de ments i molt més. Bones idees posades en cert desordre que confonen al lector.

Aquí és on el sentit de la credibilitat es debilita progressivament. Una guerra en una mateixa ciutat que dura segles, una expedició colonitzadora que no s’entén exactament com es prepara, la manca de descripció per part de l’autor de l’ambientació de la ciutat no dóna pistes per saber com sobreviu aquesta civilització, quins recursos utilitza, qui pot o no pot connectar-se al món virtual, (anomenat paradís) o perquè la Resistència no vol començar prospeccions en altres planetes. El problema a més, és que la trama és confosa, especialment en les primeres 60 pàgines... massa personatges dels que només en sabem el nom, alguns dels quals no passen de les dues pàgines. Massa morts, violència un pèl injustificada i confusió entorn al paper de les dues faccions en lluita: El Sistema i la Resistència.

Així doncs, aquesta manca d’ambientació i de profunditat en escenaris i sobretot personatges porta que no ens apropem emocionalment a cap d’ells (ni tan sols al protagonista que bona part de la novel·la no és ell mateix). La falta d’empatia provoca que el llibre enganxi poc, sobretot en el tram central. Cert és que al començament hi ha unes expectatives que en el cas de la història del futur es van complint però que als episodis d’Emerald City comencen massa confoses com per gaudir-los. Per sort la situació es va arranjant a mesura que la novel·la s’acosta als capítols finals, oferint alguna que altra sorpresa argumental tot i que aquesta no passaria un tall cinematogràfic. Una mica com el cas de la memorable Gènesi, ho sigui un llibre amb trampa. Tot i això, la història s’esquerda en diversos moments i la credibilitat s’anul·la. Un exemple: El fet de posseir una tecnologia que et pot portar virtualment per tota la història de la Terra (hi ha un moment que viatgen a una Barcelona medieval crec recordar) però que en canvi els personatges no sàpiguen reconèixer la fisonomia de cert protagonista, no quadra. El mateix diria que passa amb els extraterrestres que es troba en travis al planeta on desembarca.

Oleguer Homs ha construït una novel·la que es mou entre la epopeia i la Ciència-ficció més prospectiva (especialment en la part del passat) però s’ha quedat un pèl coix en continguts argumentals i sobretot en portar un ritme coherent i riquesa literària. Es nota la feina i les ganes de l’autor per tirar endavant una novel·la que vol ser original i que té ànsies de marcar diferències però caldria polir-la una mica. A vegades trobem paràgrafs amb un excés d’informació sobre parents, familiars i sobretot molts noms que no ens diuen res, i d’altres potser un excés de sentimentalisme (especialment al final del llibre). També caldria treballar els diàlegs, que resulten previsibles i poc convincents (per cert, he quedat saturat de la frase “Resistència o mort”). Tot i aquests defectes, el cert és que la prosa d’Homs és suficient elaborada per què es llegeixi amenament i només les esquerdes argumentals ens fan aixecar els ulls del llibre.

Una novel·la correcta però que bascula en diversos moments cap a la banda perillosa degut a l’esmentat problema de la manca de credibilitat en com actuen alguns personatges i en com està plantejada la trama argumental d’Emerald City. Algunes idees sobresurten enmig de tot plegat, idees valuoses que de ben segur són un vestigi que l’autor pot esmerçar-se més en altres propostes que ens arribin d’ell. Segur.
 

Eloi Puig,

05/10/13