TRECE MONOS
(2015)

César Mallorquí

Editorial:
Penguin Random
House
(1995)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: --

Pàgines: 431

El retorn de César Mallorquí a la literatura fantàstica s’ha fet pregar. No és que l’escriptor hagi deixat d’inventar històries i publicar-les —més aviat al contrari— però sí que des de fa molts anys bàsicament podríem trobar la seva firma en novel·les juvenils— de les que ha guanyat pràcticament tots els premis què podia aspirar— com amb la carismàtica, aventurera i sí, també melancòlica La isla de Bowen.

Sempre he dit que la seva anterior antologia, El círculo de Jericó, és possiblement el més gran recull de contes fantàstics d’un autor espanyol que s’hagi editat mai. I es clar, superar aquests increïbles contes no està a l’abast de tothom, ni tan sols d’un mateix. Això no vol dir que la present antologia, Trece monos, no sigui una bona aproximació a la seva obra curta. Al contrari, ens topem amb una sèrie de contes que evidencien el mestratge de Mallorquí com a narrador. La majoria són més que notables i ens aporten moltes bones hores de lectura.

Però per començar, el millor és disfrutar del pròleg de Juanma Santiago —un bon coneixedor de l’obra de Mallorquí— que ens relata els orígens del fandom a Madrid en l’època que l’autor també s’hi posava fort en això d’escriure. Haig de reconèixer que aquestes batalletes del fandom –—siguin d’on siguin— m’encanten. M’ho he passat més que bé llegint els records de Juanma Santiago. Recomanat pels més nostàlgics.

Anem al que toca però: L’antologia Trece monos és eminentment eclèctica i hi podreu trobar des de treballs inèdits a altres publicats en el bloc de l’autor o en revistes i diaris. És un poti-poti força engrescador al que no cal buscar tres peus al gat. Només diré que m’ha sorprès que diversos contes tractin en major o menor mesura el tema de la religió o de Déu com a entitat suprema, sigui a través de relats divertidíssims com “Ensayo general”, sigui a través de la crítica explícita a la societat humana que observem a “Océano”, per exemple. Però és que si em poso a comptar-los, observo que almenys en set dels tretze contes aquestes pautes, aquestes picades d’ullet a la figura divina, es repeteixen. És una simple curiositat però que he cregut convenient constatar.

Cada conte té un petit pròleg de l’autor de mitja pàgina que informa de quan i perquè va escriure cada relat. Comencem:

“El decimoquinto movimiento”, és un relat que té els escacs com a referència. No és el primer ni l’últim conte que aprofundeix en la disciplina i les intrigues d’una partida d’aquest joc. Sense anar més lluny fa poc llegia una magnífica història de George R.R. Martin també amb els escacs com a escenari. Però en aquest cas Mallorquí s’hi posa de ple al narrar-nos una partida eterna que tenen els integrants de dues famílies oposades des de fa segles. És un relat de moments tensos, que abasta diverses dècades i que ens presenta un món màgic i subtil al voltant d’una única partida. Molt bé.

“Virus” és un relat més curt fet per encàrrec i que busca la complicitat del lector per un tema seriós com és la mort del geni Antoni Gaudi. És cert que la història és tan surrealista com inversemblant però tanmateix és molt original i respon perfectament al que li havien demanat. Quan Gaudí és atropellat pel famós tramvia, sembla que no acaba descansant, doncs des d’allà dalt tenen plans perquè continuï treballant en una altra obra magna, un tant peculiar.

He començat a riure amb ganes quan m’he endinsat a “Cuento de verano”, un homenatge i una paròdia a Mític conte de Charles Dickens que tots coneixem com a Conte de Nadal. Què passaria si els fantasmes s’equivoquessin de víctima a qui mostrar el passat, present i futur? Aquesta és la premissa per trobar-nos amb un conte divertidíssim i molt cinematogràfic —les expressions i dubtes del pobre sr. Scrooge que li toca el rebre són molt visuals—. Mallorquí agafa una història clàssica i la recargola al seu gust fins a deixar-nos perplexos amb un humor negre que no esperàvem d’aquesta història tant dickiana.

En canvi, “El regalo” és una història que també busca aquell final que ens sorprengui i tot i aconseguir-ho en certa manera no deixa de ser una obra menor dins el recull. En aquest cas un bon diàleg entre el Diable i un pobre miserable que només busca fer una copa la Nit de Nadal. Correcte.

“El muro del trillón de euros” és el primer conte de ciència-ficció que trobem a Trece monos. És una bona reflexió sobre una futura Europa, plena d’immigrants i com és normal amb racisme i menyspreu per parts d’algunes esferes. Una trama que ens porta a comprovar com un grup d’ancians alemanys –—i un espanyol feixista— viuen retirats en un complex de la Costa del Sol sense saber què es cou a l’exterior en un programa que els allarga la vida durant dècades. Una bona reflexió sobre el pas del temps amb una punteta de tecnologia que fa que el conte tingui un rerefons que ens acosta al dejà vu.

Considero a “Fiat Tenebrae” una de les aportacions més espectaculars en quan a trama que podem trobar a Trece monos. La premissa inicial també s’adhereix a la religió, en aquest cas catòlica, en un món futur on és possible viatjar per l’espai i colonitzar nous mons i on el catolicisme té cada cop menys adeptes. Representants de les més altes esferes papals cercaran proves definitives de l’existència de Déu. Una bona feina per part de l’autor però que peca, crec, d’un final precipitat i poc elegant. És una història prou bona com per fer-ne una novel·la curta

Ens relaxem una mica amb l’ensucrada història de “La isla del cartógrafo”, una història més que correcte sobre una illa imaginària que inventa un cartògraf com a regal pel seu amor. Es llegeix, com sempre, més que bé tot i que no destaca especialment.

Arribem a un punt d’inflexió. Les següents històries són especialment bones. Comencem amb Ensayo general, una gamberrada per pixar-se de riure sobre un primer adveniment de Jesús que no va sortir exactament com volia Déu. Divertit és dir poc i demostra la capacitat de César Mallorquí per fer-nos riure amb poques paraules.

“El jardín prohibido” és una obra de molta més envergadura, que com explica l’autor, va patir dos fets, dues casualitats, que van propiciar que el relat no es publiqués fins ara. La qüestió és que probablement sigui la història més claustrofòbica i fosca de les que componen l’antologia. Un relat ambientat a començaments del segle XX a l’imaginat país d’Umbria on dues germanes passen els darrers dies abans de Nadal de forma estranya, observant fets que no quallen i adonant-se que alguna cosa no va bé tant a la seva família com al seu entorn. Molt ben desenvolupat tot i patir –segons el meu modest criteri- alguns petits desajustos entre la percepció d’elles i la de la seva estimada àvia. Per desgràcia resulta una mica previsible, però no deixa de ser un excel·lent conte.

A l’igual que “Océano”, que m’ha sorprès no tant per la seva trama argumental —el despertar d’una intel·ligència artificial— sinó per la tan mesurada prosa que ens ofereix l’autor en aquest conte. Repeteixo que potser el que li manca d’originalitat a la premissa inicial, es repara amb la resolució i la perfecció què Mallorquí ens mostra els primers passos d’una nova forma de vida… ni que sigui artificial.

Potser l’únic conte —en aquest cas, microconte— que m’ha decebut és “Cien monos”, una visió que vol ser divertida i es queda en un acudit poc desenvolupat. Diuen que si cent micos es posessin a teclejar apassionadament les tecles d’un ordinador, tard o d’hora escriurien una novel·la, de fet tots els llibres de la història… el relat es complementa amb un epíleg.

Una de les curiositats ha estat llegir “Todos los pequeños pecados”, un altre relat on apareix la figura de Déu –—i com quasi sempre, és un paio molt de la conya—. En aquest cas és una història més sensible sobre el moment en la vida del protagonista que se n’adona que la seva vida és un engany i que és un miserable. Per arranjar-ho busca en la seva memòria el moment que creu ell que es van començar a tòrcer les coses. Molt bona.

I acabem amb un plat fort: Naturaleza humana, la novel·la curta que tanca el llibre. Una novel·la ambiciosa també, amb premisses i situacions molt enigmàtiques que són l’excusa per narrar-nos una història d’aquelles que t’atrapen des de la primera pàgina i no pots deixar. Segons la meva visió, la trama més addictiva de les que he llegit en aquesta antologia, amb traces d’Orwell, Card o Heinlein. En un futur no molt llunyà la terra està embrancada en una guerra —que ja dura fa 100 anys— amb els escorpins, una raça alienígena guerrera que en el seu moment va atacar colònies terràqüies i que va propiciar que tota la humanitat s’unís en contra de l’invasor. Mallorquí ens trasllada a un escenari molt més relaxat on una doctora en psicologia ha estat reclutada per participar en un projecte de detecció de persones afins als escorpins, que congenien i lluiten en contra de la raça humana. L’acompanyarà un antic militar especialitzat en el tractament de grans bases de dades. El que descobriran tindrà proporcions no mundials, sinó còsmiques. Potser el final resulta un pèl encartonat, ple de discursos sobre la veritat absoluta i sobre un futur que sembla seguir un discurs únic, però no deixa de ser una gran novel·la –—amb menció especial del jurat del premi UPC—.

Res més, molt content d’haver-me retrobat amb les històries de César Mallorquí i esperant que continuï treballant la seva vena fantàstica, a part de la seva carrera com a autor juvenil.

Eloi Puig, 27/11/2015