els tres estigmes d'en palmer eldritch
The three Stigmata of Palmer Eldritch
(1964)

Phillip K. Dick

Editorial:
Males Herbes
(2021)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 82

Pàgines: 308

Traductor:
Josep Sampere

Ressenyar una obra de Philip K. Dick sempre és una petita odissea per a un servidor. I això es deu que a les seves obres son, com a mínim, difícilment classificables. Sí, la majoria posseeixen una mena de barreja fascinant d’ingredients basats en la colonització, la distòpia... fins i tot en viatges en el temps i les ucronies. Però sobretot cal dir que la majoria respecten aquella premissa tant dickiana d’experimentar amb l’alteració de la realitat. Esperava que després del gran clàssic que fou Ubik o la darrera novel·la que vaig llegir de l’autor, Fluyan las lágrimas, dijo el policia, ja estaria bregat i res del que em proposés, no em sorprendria excessivament.

Estava equivocat, es clar.

Perquè a més dels trets característics de les obres de Dick, en aquesta novel·la, Els tres estigmes d'en Palmer Eldritch, el de Chicago hi aboca tot de reflexions religioses que ens poden saturar encara més el nostre malaguanyat cervell. El fet és que Dick pot mesclar aquests elements i oferir-nos un cocktail brutal on ens pot deixat tant atordits i perduts com  també amb els ulls esbatanats, tant fascinats pel què ens proposa com marejats per com ho executa.

Situem-nos una mica: Els principals mons habitables del Sistema Solar (ho sigui, els planetes rocosos i algunes llunes) estan terraformats per la humanitat. Fins al punt que hi trobem colons, grangers que són enviats (contra la seva voluntat) per ajudar a fomentar i a estabilitzar aquests mons agrestes. Ja en altres novel·les com Tiempo de marte (publicada un any anterior) observàvem aquella visió romàntica i rural tan bradburiana de la colonització de mons exteriors i també com l’autor menyspreava el govern terrestre de manera subtil per administrar de forma ineficient les seves colònies. En aquesta obra observarem fins a quin extrem ocorre això: La vida dels colons és tan miserable que aquests s’aboquen a consumir drogues al·lucinògenes que els permeten resistir al tedi diari de viure per sempre en mons quasi inhabitables. Les drogues son fabricades i repartides per l’empresa Equips PP que en posseeixen el monopoli, però el govern de la Terra, l’ONU, ho permet discretament.

La substància al·lucinògena en qüestió s’anomena Can-D (llegiu-ho en anglès) i trasllada a qui la pren a un entorn idíl·lic de la Terra, on les ments dels consumidors ocupen cossos gràcils i formosos en una assolellada Califòrnia. La transició es realitza mastegant l’esmentada droga i si es pren en comunió amb altra gent, tots acaben traslladant-se mentalment als mateixos cossos. No cal dir que els colons marcians en son addictes.

(...) “Quan la Can-D els feia fusionar-se a l’interior d’aquell cos de nina, es veien transportats fora del temps i de l’espai. Molts dels colons encara no hi creien; al seu entendre, els escenaris no eren res més que símbols d’un món que se’ls havia tornat inaccessible. De mica en mica, però, els incrèduls anaven canviant de parer. (...) Durant l’estat de translació, era possible cometre un incest, un assassinat, el que fos, i aquella acció, segons un punt de vista jurídic, no deixava d’equivaldre a  una simple fantasia, un desig irrealitzable”.

Però mentre aquests pioners pseudo-espacials són obligats a establir-se pel Sistema Solar, la Terra llangueix sota un sol infernal (un avanç plausible del canvi climàtic). Allí, Dick ens acosta a un munt de petites meravelles que contrasten amb una escassa visió futurista per part de l’autor (la novel·la ha envellit una mica malament en alguns aspectes). Aquests avanços tècnics es materialitzen de diverses maneres. Per exemple, les anomenades E-teràpies, que permeten agilitzar l’evolució humana; també comprovem que hi ha persones precogs  que treballen en departaments de premoda (per avançar-se a les tendències del mercat) i des d’on entrelluquen futurs possibles, cosa que trobo simplement brillant. Però com comentava, aquesta ciència-ficció és també deliciosament retro: Tant podem trobar viatges a Ganímedes que duren unes hores com comprovar que la gent utilitza encara les cabines telefòniques per comunicar-se. Per no parlar que els pagaments es fan amb pells de trufa (millor no preguntar). També observem comportaments molt homòfobs i masclistes en aquest futur segle XXI... molt en línia amb el pensament dels seixanta als EUA. En aquest sentit, Dick potser no va saber especular massa sobre com seria la relació de rols entre sexes al cap de cent anys i va extrapolar (potser un pèl massa) la pròpia societat americana sense canviar la seva essència.

Però aquest vibrant escenari encara ofereix més sorpreses, potser la més notòria és la humanitat coneix la vida extraterrestre, específicament a Próxima Centauri. Allí hi va viatjar una dècada enrere el pilot Palmer Eldritch. Ara, a l’actualitat, els rumors afirmen que l’aventurer s’ha estavellat al tornar al nostre sistema quan tornava cap a casa. Però també es parla que Eldritch portava una nova droga, un nou concepte mai vist anteriorment que pot trencar l’status quo de les addicions humanes. O això és el que pensa en Leo Bulero, cap de l’empresa Equips PP. Però el fet que un empleat seu, un precog, visualitzi que en Bulero matarà a Eldricth no ajuda precisament a que la situació es calmi. I aquí entra en joc la paranoia, els estats de consciència alterats, els viatges a universos que no existeixen (o sí?) i per si fos poc, les manifestacions que en forma d’estigma de Palmer Eldricth, persegueixen a diversos protagonistes durant la novel·la.

Que tot plegat sembla molt rocambolesc? Bé, esteu llegint una novel·la de Philip K. Dick... què esperàveu?

L’autor ens proposa una novel·la amb serioses consideracions sobre l’ús de les drogues (en una època que ell probablement en prenia a cabassos) però extrapolant aquest estat al·lucinogen amb dissertacions religioses, sincerament molt interessants. El ritme és endimoniat i ens trasllada d’un escenari a un altre, d’un personatge a un altre, en un tres i o res. Sembla que l’autor vulgui explicar mil coses, mil maneres de veure la realitat i que no tingui temps a aturar-se a centrar l’acció i fins i tot l’època tan abstracta que es descriu a la novel·la.

A mesura que avanci la novel·la comprovarem com la nova droga Chew-Z potser fa una mica més que jugar amb la ment dels qui la prenen. La seva màxima diu:

Déu promet la vida eterna.
Nosaltres la posem al vostre abast.

Les consideracions teològiques aniran xocant amb la mateixa essència de l’univers a cops, com si un ariet metafísic esventrés les portes de la realitat i la figura de Palmer Eldritch se’ns anirà formant al cap en un paper que tant podem interpretar com de messies com de deïtat. Els darrers capítols esdevenen un tour de force de realitats superposades, marca de la casa, amb un afegit de dissertació teològica important.

Estranya, vigorosa, reflexiva i potser una mica transcendent. Son alguns adjectius que podrien acostar-se a definir aquesta obra que Philip K. Dick va escriure en plena efervescència creativa. No és una lectura fàcil (tot i el bon ritme) i el lector es quedarà amb l’ànsia de donar-hi voltes , buscar sentits ocults i xerrar sobre les idees —trencadores— que ens proposa l’autor estatunidenc.

Eloi Puig
26/12/2021