TRESCAFOCS
Firewalkers
(2020)

Adrian Tchaikovsky

Editorial:
Editorial Chronos
(2021)

Col.lecció:
Voyager

Núm: 01

Pàgines: 186

Traductor:
Edgar Cotes

Aquesta és la tercera novel·la que tinc per casa d’Adrian Tchaikovsky però és la primera que m’he llegit de l’autor anglès. Fa un parell o tres de Sant Jordis vaig comprar Spiderlight per mon fill gran (era una excusa per tenir-jo també, òbviament) i el tió aquest Nadal em va cagar Herederos del Tiempo, que per molts és considerada una obra mestra (tinc la sensació de ser l’únic que encara no l’ha llegit). Amb la primera no m’hi he posat mai encara (tinc entès que hi surten moltes aranyes i es clar...) i a la segona busco el moment idoni perquè li tinc unes ganes terribles. Però abans havia de prioritzar Trescafocs, que acaba de sortir en català de la mà de l’editorial Chronos. Prioritzar-la no només perquè podem llegir per primer cop a en Tchaivoksky en la nostra llengua sinó també per recolzar la tasca desinteressada que realitza l‘editorial (recordem que és una editorial sense ànim de lucre que vol ajudar a normalitzar la literatura fantàstica en català).

Trescafocs és una novel·la curta de factura young/adult que agradarà a totes les edats, una història que sembla a priori lleugera però que ens aporta diverses capes de crítica distòpica i que esdevé resolutiva i ben acabada. L’autor ens trasllada cap a un futur on la Terra està devastada pel canvi climàtic i la sobreexplotació de recursos. El que abans havia estat la selva africana a la franja equatorial del planeta, ara és un desert immens on pràcticament res hi viu i la calor és abrasadora. Les ciutats han desaparegut com a tal i de fet la societat s’ha transformat de manera traumàtica: Els poderosos ha abandonat el planeta a la seva sort i han construït una nau immensa amb voluntat utòpica anomenada Grand Celeste, la qual resta fermada en òrbita sincrònica a la Terra per un ascensor espacial ubicat a Ankara Achouka. Aquest assentament en ple desert només existeix per alimentar les necessitats dels rics que viuen a la nau, més enllà de l’atmosfera del planeta.

Els habitants d’Ankara Achouka tenen una vida molt dura, repleta de misèria i on des de ben petits s’han d’espavilar per treballar en qualsevol tasca que la situació requereixi. Una de les feines més ben remunerades és la de trescafocs, que consisteix en viatjar al desert profund per fer encàrrecs i arreglar obres d’enginyeria malmeses. Mao és un noi d’ascendència vietnamita que està molt ben considerat dins el gremi dels trescafocs. Ha complert diverses missions amb èxit i ha sobreviscut contra tot pronòstic a viatges molt complicats. Juntament amb la Lupé, una experta enginyera mecànica autòctona i la Hotep, una curiosa noia exiliada del cel, de la nau Grand Celeste, i que posseeix grans habilitats amb l’electrònica, obtindran una missió com a trescafocs: Investigar la causa d’uns talls de llum que emprenyen als poderosos que s’allotgen en un hotel, a l’espera d’ascendir cap a l’atmosfera i la nau.

Aquesta és, doncs, una aventura que combina molts elements i que està narrada amb bon ritme i amb una acurada ambientació post-apocalíptica. De fet, l’autor aconsegueix acostar-nos a aquest escenari amb pocs paràgrafs i de forma ràpida i eficient. En certa manera m’ha recordat a El cementerio de barcos de Paolo Bacigalupi, una aventura també amb aires juvenils en un futur destruït pel malbaratament i l’egoisme de la humanitat però que també exposava una oberta crítica social i climàtica. Perquè no ens enganyem: Tchaivovsky ens parla precisament d’això: Del problemes mediambientals que pot esperar la Terra en un demà no molt llunyà, afegits a les dificultats creixents en matèria de desigualtats socials i manca de recursos. L’autor tampoc oblida realitzar una crítica gens encoberta a la religió i com el concepte de Déu es confon entre el misticisme judeo-cristià i la salvació pragmàtica en forma de nau espacial. Aquí, el paper de la Hotep, la única persona que ha viscut a la nau Grand Celeste és primordial i el seu menyspreu per qualsevol tipus de visió religiosa topa amb la realitat com és la diferència de classes com a única separació entre la misèria i l’abundància, entre una vida estèril o plena.

L’autor esbossa a la perfecció el caràcter dels tres joves protagonistes però potser no hi aprofundeix amb tota la intensitat que podria fer-ho, en part perquè la novel·la no és extensa i perquè prefereix tractar-los amb diversos estereotips: el Mao com a líder, fort, però enamoradís (i amb fòbia als insectes, pobret), la Lupé, com una friki de la mecànica, molt racional i la Hotep, com la llesta del grup, amb gran temperament però que amaga traumes sota les benes que li cobreixen la pell; tanmateix, els seus rols es complementen bé i ens els acabem fent molt nostres.

La trama argumental també va més enllà de ser un simple escenari per criticar els mals de la humanitat. Hi trobarem subtrames importants sobre intel·ligència artificial i pinzellades i sobre terraformació que proporcionaran una bona lectura. Potser el darrer capítol peca una mica de precipitat on l’autor encaixa totes les peces però on transcorre tot una mica massa de pressa. Però tot i així, la sensació que et proporciona l’obra és de novel·la ben construïda i ben acabada. I això en poc més de 180 pàgines, que es diu aviat.

A destacar també la traducció de l’Edgar Cotes que m’ha semblat sincerament excel·lent i que m’ha transportat de manera automàtica i plena a la devastació en forma de desert per on transcorren les aventures dels trescafocs. També la bonica portada de l’Elsa Velasco és ideal per fer-vos una idea del que us espera.

Eloi Puig
04/05/2021