TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS
(2008)

Albert Sánchez Piñol

Editorial:
La Campana
(2008)

Col.lecció:
Tocs

Núm: 66

Pàgines: 167

Altres edicions:

ESPANYOL:

2009 Alfaguara

Ningú dubta a hores d’ara de la meteòrica carrera literària que està assolint Albert Sánchez Piñol. Africanista i divulgador li va esclatar la fama amb la magnífica La pell freda (properament serà adaptada al cinema per David Slade), però sense ànim d’adormir-se sobre els llorers va presentar posteriorment l’extraordinària Pandora al Congo. I el que esperem els seus lectors és la tercera novel·la que suposadament ha de tancar el cicle doncs les dues obres esmentades formen part d’una trilogia de novel.les independents de terror fantàstic.

És curiós, però, com l’autor renega una vegada i una altra dels elements fantàstics de les seves obres i no considera que ell escrigui fantasia o ciència-ficció. És una opinió respectable però que no convenç a molts dels seus seguidors. Si bé, a Pandora al Congo aquest argument podria ser acceptat, els fets ocorreguts a La pell freda no deixen ombra de dubte al respecte. Però si ens cenyíssim als contes que tenim davant nostre, a l’antologia Tretze tristos tràngols quasi bé entendiria la postura de l’autor respecte a la fantasia.

M’explico: Alguns dels contes recollits a la present antologia són faules, o sigui relats metafòrics on personatges que normalment no podrien parlar o dialogar ho fan (“Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”, “L’espantaocells que s’estimava els ocells”). Sí que podríem doncs, entendre que l’autor no consideri aquests contes dins el fantàstic doncs els ha utilitzat per mostrar-nos una moral final. La majoria del relats doncs pretenen tenir una sentit alliçonador amagat, posseeixen un sentit ètic que dóna vida al conte quan l’has acabat de llegir. Òbviament no sempre és així, i l’autor també tempteja altres formes d’expressió en contes de clar cercle viciós (“Mai no compris xurros en diumenge” o “La nau dels bojos”) o de terror psicològic com és el cas de “La llei de la selva” on un assassí és lligat al cos de la seva víctima i abandonat a la selva o un altre cop “La nau dels bojos”

Però també és veritat que alguns dels contes s’engloben clarament dins la ciència-ficció, per molt missatge en clau de subterfugi que hi hagi. De fet, una de les eines de la ciència-ficció és la de fer-nos entendre alguns dels problemes actuals sota una perspectiva diferent. És el cas de la divertida “Quan queien homes de la lluna” un relat irònic sobre la immigració o la genial “La solidaritat que va venir de les estrelles” una sàtira sobre la política d’avui dia molt encertada. Fins i tot un relat sobre viatges en el temps com és “Només digues si encara m’estimes” està camuflat sota una reflexió sobre les infidelitats.

També la fantasia i el surrealismes són presents en contes com “De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant” on un nen arriba a casa amb un braç transformat en una pota de l’esmentat paquiderm (i que dóna portada al llibre). Les reaccions de la família són el plat fort del conte més enginyós i divertit de l’antologia. Un altre gran conte és “La nau dels bojos”, on un nàufrag és rescatat per un vaixell que esdevé un malson. És un relat sinistre, fosc i d’aires lovecraftians que a mi m’ha semblat el millor del recull.

L’humor és un dels ingredients més presents a l’antologia. Començant per les ironies de “Quan queien homes de la lluna”, probablement el relat “Entre el cel i l’infern” on es relaten els pensaments filosòfics d’un submarinista atrapat per una força invisible, sigui el que ens faci riure més una vegada coneixem el final. També riure’s dels polítics a “La solidaritat que va venir de les estrelles” és un bon exercici pel cos.

L’autor no sempre té clar però alguns dels finals dels relats. A “Ja no puc més”, una historia sobre un esquimal que persegueix a un ós polar, el final queda una mica pobre mentre que el relat en sí és molt entretingut. També el magnífic “De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant” destaca més pel nus surrealista del relat que per les darreres frases, encaixades sense massa encert. “Titus” per exemple és un dels relats més fluixos… (que tot i així té un bon nivell): Les martingales d’un fals patrici romà per donar vida a la memòria de la família és una bona base però el final resulta poc estimulant. També les acaballes de “L’espantaocells que s’estimava els ocells” resulten un pèl desateses (per molt que més tard se’ns expliqui el conte que hi ha dins el conte).

Com es pot comprovar, a l’autor li agrada forçar els límits del ser humà per comprendre’n les reaccions. Al llegir contes com “Ja no puc més”, “La llei de la selva”, “La nau dels bojos” o fins i tot “Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana” Piñol està fent un estudi antropològic (o antropomòrfic en el cas del darrer) de les decisions de llurs protagonistes… de com s’alegren de la pròpia supervivència o de com s’enfonsen en la desesperació quan no hi veuen sortida. En aquest punt, probablement “La nau dels bojos” sigui el relat que té més en comú amb La pell freda.

La gràcia dels relats de l’Albert Sánchez Piñol és que tenen molta força tot i la poca extensió de les seves pàgines. Són relats acurats, meditats, no sempre perfectament acabats però quasi sempre sorprenents. Molts d’ells amb finals humorístics o impactants. Són una excel.lent manera de passar un parell d’hores mentre esperem la següent novel.la de l’autor.