UDZU
(2017)

Roger Coch

Editorial:
Males Herbes
(2017)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 39

Pàgines: 183

Deia fa uns dies, arran de la ressenya de El gran imaginador que a vegades la tasca de ressenyar una novel·la és molt més complicada del normal; si a més l'obra en qüestió va més dirigida cap al mateix autor que no pas cap públic potencial, el lector, aquesta tasca es torna en certa manera supèrflua.

Quan vaig acabar el llibre tenia un sentiment ambigu sobre el resultat final. M'havia agradat força el trajecte, la lectura, però no sabia si havia entès el missatge del tot. I això és força important per mi. Així que aprofitant que l'autor d'Udzu, Roger Coch, venia a presentar-nos el llibre en la 43a Ter-Cat que feu a Mataró, vaig preferir esperar uns dies a posar-m'hi.

L'autor ens va transmetre de forma més que suggerent els seus sentiments vers la novel·la, el com i el perquè va escriure-la. De fet alguns aspectes ja els intuïa: Novel·la amb molts elements autobiogràfics, tot i que materialitzats de forma fantàstica, dol o patiment per un fet colpidor de caràcter íntim etc... altres naturalment no, els vaig descobrir escoltant les seves paraules.

El cert és que Udzu és una novel·la irrefutablement intimista, escrita de forma espontània i que en un principi no pretenia arribar a enlloc, en el sentit que no està estructurada de forma acurada si no més aviat plasmada tal com raja, tal com li venia a la ment al Roger. Fins al punt que la novel·la anava sorprenent al mateix autor a mesura que era escrita i aquest va pensar que valia la pena mirar de publicar les seves paraules quan es va adonar que potser altres també voldrien llegir-les.

Udzu són dues històries entrellaçades, són la ressonància (segons paraules de l'autor) d'una sobre l'altra. Per una banda és un procés familiar, el dol per la pèrdua d'un avi i a la vegada és un viatge a un món simbòlic encarnat per en Roger, un noi que ha fugit de casa i que va prometre en vida al seu millor amic, Udzu, enterrar-lo en un punt concret d'una ciutat estranya, fantasmal, inert, plena de personatges curiosos i racons màgics o impossibles. Es tracta d'una davallada a un univers metafòric que ens recorda a Una Alícia en un país que més que meravelles reflexa pors i estranyesa però que captiva de la mateix manera.

A l'Udzu li manquen els òrgans i el Roger l'haurà d'arrossegar per tota la ciutat, escoltat per criatures fruit d'una imaginació no febril, però si ancorada als reflexos del mateix autor, amb situacions que sembla voler deixar enrere, enterrar. Crec que l'esperit de la novel·la queda reflectit en aquest paràgraf:

“El problema és no reconèixer el que tens a dins (...). Enterrar no vol dir posar a terra a sobre i oblidar-te'n. Enterrar vol dir acceptar que algú ha marxat i que ja no tornarà mai més a caminar, ni a riure, ni a viure. I acceptar que tu també marxaràs algun dia. Quan enterres algú, la suor que et cau del front i les llàgrimes que es filtren per la terra i envolten el cos, també queden enterrades. (...) cal enterrar els morts per evitar que vaguin dins teu sense rumb.”

Roger Coch utilitza el fantàstic per acostar-se a un món quasi oníric, simbòlic i ple d'elements que juguen amb la metaliteratura que de ben segur l'ajudaren com a part d'un procés terapèutic però també de creació literària. La tasca del lector és descobrir aquestes capes hipnòtiques, aquesta prosa, a vegades poètica, a vegades sorprenent que podem trobar a les seves pàgines.

Udzu és una novel·la introspectiva que cerca camins dins el cicle vida-mort que m'ha recordat un grandíssim relat de George Langeaan: “Vuelta a empezar”, només que en aquesta ocasió Roger Coch aposta més pel surrealisme fantàstic.

Difícil de valorar si un no és la fita directa a qui anaven dirigides les seves pàgines. No tingueu massa en compte les meves modestes paraules sobre aquesta obra doncs crec que només l'autor és capaç de definir tots els seus aspectes de forma eficaç i copsar-los plenament. En tot cas jo l'he llegida d'una revolada, tan per la seva escassa llargada com per la seva capacitat d'absorció.

Llegiu-la, val la pena descobrir una literatura fantàstica de caràcter espontani i molt vital.

Eloi Puig, 18/02/2017