LOS ÚLTIMOS DÍAS
DE JACK SPARKS
The Last Days
of Jack Sparks
(2016)

Jason Arnopp

Editorial:
Obscura Editorial
(2020)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 368

Traductor:
Jesús Cañadas

No sabeu com n’és de bo llegir de quan en quan lectures que podríem definir com a refrescants. Novel·les com aquesta, que tot i tractar un tema clarament terrorífic, estan escrites en un estil distès, que frega la blasfèmia si ens fixéssim en els cànons de l’horror ja que tant et pot fer encongir a la butaca com treure’t un somriure de la cara. Estic parlant de Los últimos días de Jack Sparks de Jason Arnopp, traduïda per Jesús Cañadas, un altre gran encert d’Obscura Editorial.

Jack Sparks és un egòlatra, un vividor i fins a un cert punt també una mica aventurer. Té aquell punt de ser una persona curiosa, però alhora pragmàtica, té aquella ambivalència que el fa un personatge atractiu i repulsiu alhora. I és que Jack Sparks és un escriptor pujat al carro de la fama i és reverenciat i odiat per igual pels seus nombrosos seguidors.

Sparks ja ha escrit alguns llibres d’èxit, textos pseudo-periodístics narrats en primera persona on experimenta situacions extremes o addiccions —com les drogues— que li fan trontollar la raó. Però ara té un nou objectiu: Parlar sobre el món paranormal. El problema és que no posseeix experiència directa i decideix presenciar un exorcisme en un llogaret de la Itàlia profunda. I els exorcismes no sempre tenen final feliç... especialment si un dels presents es posa a riure i a mofar-se del dimoni que està posseint a la nena en qüestió.

“La reacción de María es de lo más curiosa. En lugar de seguir lanzando espumarajos por culpa del nazareno crucificado, me mira directamente a mí. Un destello de sol hace que esos ojos amarillentos parezcan arder en llamas. María ladea la cabeza, perpleja. Y entonces me sonríe. (…)”

A més, poc després, Sparks descobreix que algú ha penjat un misteriós —i terrorífic vídeo— en un dels seus comptes i s’obsessiona per descobrir l’autor d’aquesta intromissió en la seva vida privada. Entrarem a partir d’aquí en una lluita constant entre allò racional i científic i allò irracional i envoltat de misticisme i religió. I fins aquí quasi podríem dir que tenim davant nostre un homenatge a l’obra mestra que és L’exorcista de William P. Blatty. Però no, Arnopp no pretén només angoixar-nos: Vol fer-nos perdre el sentit de la realitat amb una aventura que combina el terror amb l’humor en una barreja de situacions hilarants on el protagonista es vol convèncer a sí mateix de que tot el que veu i experimenta de forma empírica no es real, sinó un engany. 

El cert és que els diversos estrats de lectura que ofereix aquesta novel·la és un dels punts més intel·ligents que hi trobarem. Aquestes capes es va superposant i combinant de forma tremendament addictiva. Per una banda tenim els textos que escriu Sparks en les últimes setmanes de vida (I que és pròpiament la novel·la) però també els trobem acompanyats d’anotacions de seu germà gran (que ha recollit el seu diari) i de confessions d’altres persones amb qui l’escriptor va tractar recentment (la seva companya de pis, Bex, la mèdium Sherilyn Chastain  etc...). Son, com deia, capes i capes d’històries que es solapen de manera perfecta. Però també hi ha aquell puntet de meta literatura que ens fa pensar si Jason Arnopp, l’autor, vol jugar amb nosaltres a un nivell encara més profund.

Però el que potser més importa aquí és l’estil, distès i proper amb que Sparks parla amb els seus fans i lectors a través del seu diari. De com se’n riu de coses que no entén i també com ens fa provocar calfreds en moltes situacions que ens descriu. Aquesta combinació tan visceral entre l’humor i l’horror és complicada de transmetre.

¿Qué se hace en una situación así? Cuando uno es ateo pero una maga de combate loca te ordena que actúes de inmediato para evitar el contacto con una entidad paranormal que se abalanza hacia ti en una casa-barco de Hong Kong, ¿qué se hace exactamente en una situación así?”

Però hi ha un tema que a mi m’ha cridat l’atenció: La narració, al tractar-se d’un diari o relat en format de primera persona va dirigit als seus lectors. Per tant, Jack Sparks, el nostre escriptor que vol seguir dalt de tot de la fama, pot manipular la realitat i amagar fets que simplement no vol deixar per escrit. I això encara li atorga una nova perspectiva a tot el procés de degradació espiritual a que està sotmès el nostre carismàtic, (i també estúpid) escriptor intentant que les experiències viscudes formin part més d’un reality show que no pas d’un periodisme seriós.

Perquè l’ego de Jack Sparks serà aquell element clau del seu caràcter que trobarem tan repel·lent que sovint gaudirem quan el protagonista pateix un revés en alguns capítols. És curiós com l’autor és capaç de posar-nos al seu principal personatge en contra nostra, i a sobre aprofitar aquesta circumstància per embolicar més la troca mentre juga amb nosaltres. El mateix Sparks parla del seu egocentrisme i egoisme sovint, fins i tot quan passa por:

"El mismo susurro, el sonido helado como una esquirla de hielo que atraviesa el aire acondicionado. ¿O tal vez solo ha sido parte de ese incesante zumbido? ¿Quizá alguna anomalía sonora que ha engañado a mi oído? Estoy acostumbrado a los idiotas que me dicen que estoy obsesionado conmigo mismo, pero espero no haber llegado a tal nivel de obsesión que oigo al aire acondicionado pronunciar mi nombre.”

La narració, com comentava és extremadament fluïda tot i que en alguns moments centrals, quan el lector no sap ben bé què pretén Arnopp amb un personatge tan estrambòtic com Jack Sparks i estem una mica distants de les seves investigacions paranormals, el ritme s’enrareix una mica. Però oh! Tot allò que semblava absurd cobra sentit en uns capítols finals intensos i replets de canvis de guió, frenades, accelerades i revolts que inclouen tot tipus de fenòmens i viatges. Uns descobriments per part del lector que ens acosten a una excelsa meticulositat per part d’Arnopp que fa encaixar tot el puzle que ens havia estat preparant davant dels nostres nassos.

Com definir doncs, aquesta novel·la? És complicat perquè la podem fer encaixar tant com una comèdia sobrenatural amb punts foscos, com una història extrema de terror psicològic i sobrenatural amb pinzellades humorístiques. Sigui com sigui, el terror hi és molt present perquè de fet, la novel·la parla sobre un llibre que el protagonista escriu per descobrir si els fantasmes, el dimoni, les possessions o el més enllà existeix de veritat o és una simple broma de mal gust.

Capes i capes. Divertides. Terrorífiques. El lector determinarà, tal com diu Jack Sparks si us trobeu davant d’un cas de falsedat documental o les proves definitives de l’existència del diable. Jack Sparks ja ho va definir perfectament amb aquesta sentència:

"Quizá es que a fin de cuentas sí que soy Scooby-Doo. Quizá sea todo culpa del conserje.”

Eloi Puig
27/08/2021