LA VIEJA SANGRE
(2022)

Alfredo Álamo

Editorial:
Orciny Press
(2022)

Col.lecció:
Tar

Núm: 17

Pàgines: 212

Ara fa uns anys, el 2018 concretament, vaig llegir una antologia de terror anomenada Dark Fantasies, on entre d’altres relats participants (escollits per l’incombustible Mariano Villarreal) n’hi havia un de l’Alfredo Álamo titulat “Cuchara de plata”. Recordo perfectament el relat perquè em va hipnotitzar totalment... tan per un estil únic com per tot allò que ens deia... i el que no ens deia. En aquell moment vaig resumir —potser massa breument— les meves impressions del conte amb aquestes paraules:

“Alfredo Álamo ens presenta “Cuchara de plata” un relat ambientat a barris marginals de València que té una ambientació increïble. L’autor ens presenta una història sobre el món gitano, les seves regles, màgies i percepcions del món ocult i dels morts que tenen sota seu. Una barreja fascinant entre religió, misteri i màgia que m'ha enganxat des del primer moment”.

Vaig pensar al moment que aquella història era una base perfecta per una novel·la més agosarada, potent i que si l’autor aconseguia mantenir el mateix estil i ritme, les mateixes subtileses, secrets, tradicions i sobretot ambientació en una text més llarg... el resultat seria una genialitat.

Doncs bé, la genialitat ja la teniu aquí i es diu La vieja sangre. Tanmateix, em vaig equivocar una mica en les prediccions: no és una novel·la però sí un fix-up en tota regla, que llegit en conjunt comparteix la visió d’una història més desenvolupada i assentada.

Benvinguts al barri del Cabanyal de València, un lloc real, un espai de tradició, lligat a la ciutat però també al mar, el vent i la sorra. Tanmateix, també un indret del que l’autor en diu: “Como todo ser vivo, el barrio tenia sus infecciones”. En aquest recull de contes ambientats al voltant del conegut barri marítim de València observarem com el temps i les noves onades de turistes estan transformant-lo i com aquest, a poc a poc però de forma inexorable està perdent la seva essència. Ara els hipsters i els estranys estan pertorbant la monotonia i les regles de la màgia del barri.

(...) Mara bajó del coche junto al Savana, un viejo bar que se resistía en convertir en gastroteca, vermutería selecta o ecotaberna, como parecía que le sucedía al resto de locales del barrio. “ (...)

En aquest recull hi trobarem personatges que viatgen d’un conte a l’altre, que treuen el cap pels relats aliens i propis, ells son la vieja sangre, els habitants del Cabanyal, els que saben amagar-se a les ombres i segueixen les paraules secretes, els ritus antics. Els que parlen amb les rates i escolten el seu consell, els que es mantenen ferms seguint les regles ancestrals que els defineixen i els protegeixen. Tots aquests personatges i l’extraordinària ambientació mística del barri conformen La vieja sangre.

(...) “Desde allí, si sabías mirar, podía verse el barrio como era antes de que perdiera el alma. Sin sombras ni penumbras. Se sentó en el pretil del paseo al lado de donde le habían asestado una cuchillada al barrio en forma de hotel de cinco estrelles. Distinguidos visitantes emperifollados entraban y salían con la ayuda de un tipo con librea. Ella, por su parte, permanecía invisible a sus ojos, como todos los de la vieja familia cuando querían” (...)

Els lectors més afins a aquest tipus de fantasia urbana, hi haurà moments que La vieja sangre, les seves olors i tradicions, el seu món de sota terra amb les seves rates i paneroles o el seu Rei que dicta lleis i fa complir costums amb paraules secretes, els recordaran altres mons màgics, de pactes sagrats i escenaris subterranis com ara Neverwhere de Neil Gaiman. Doncs seria una mica com això... però millor.

Perquè Álamo ha sabut atorgar a la dura realitat de la transformació del barri un esperit màgic que es barreja a una sentida nostàlgia per temps passats però sense perdre de vista que el progrés imposat per les masses i els canvis socials son imparables i poden destruir un ecosistema social com el del Cabanyal... per sempre.

Parlem una mica de les històries d’aquest Cabanyal màgic. Comencem amb “Musas”: Anys vuitanta. Concerts i cubates. I un grup que vol triomfar als escenaris amb la seva música. Però que de cop descobreixen que un d’ells ha desenvolupat un fort talent de la nit al dia. Massa talent pel que és ell. El pobre ha agafat ‘muses’. Una musa s’alimenta de la teva creativitat i et succiona tot el teu enginy de seguida. És un relat amb aires nostàlgics, crític amb els canvis musicals que van propiciar les ritmes fàcils i del fet que qualsevol gamarús pogués triomfar tocant quatre acords en un casio. És el conte menys involucrat, potser, en l’ambientació del barri i les seves gents. Serveix com a introducció.

El següent relat és “Cuchara de plata”, que ja he comentat anteriorment però que és idoni per endinsar-se en la particular mitologia i els personatges que poblen el Cabanyal. Aquí descobrirem per primer cop al Rei del barri, un gitanet jove que sembla anar a la seva però que es pren seriosament els seus deures. I també el mon inferior, el de sota el barri. Aquell on millor no entrar-hi. “Cuchara de plata” serveix doncs, per introduir-nos de forma subtil i amb l’excel·lent prosa d’Álamo en aquest inframón invisible a ulls dels peusdepedra (nosaltres, els forans, els que no son Vieja sangre)

“El deshaucio” és una altra historia de màgia i secrets dits a l’aire, aprofundint en l’esmentada mitologia pròpia del Cabanyal. Una reportera vol cobrir un desnonament al barri i no se n’adona que està oblidant allò que més estima. És un relat que potser també funcionaria fora d’aquest context.

“Carne de yonqui” és una de les grans històries de La vieja sangre. Un conte perfecte que torna a mostrar-nos les antigues regles de cortesia del Cabanyal però barrejada amb aquells ambientació degradant dels vuitanta i noranta al votant de les drogues. Aquest cop, tres ionquis buscant farlopa o heroïna, es troben immersos en un perill que no poden evitar. Narració de llenguatge excels per part de l’autor; bon ritme i un relat que es pura poesia literària. 

Seguim amb “Ataúd blanco”. Què passa quan es contravenen les lleis del barri? Quan no es fan cas a les obligacions que la màgia i el Rei ordenen respectar? Mara, una resident del barri i una vieja sangre de soca-rel roba el que no ha de prendre, un tresor compost de records. I el seu amic, que no sap el que es fa perquè és un paio normal vingut de la ciutat, també hi participa. Un relat oníric i tens sobre els efectes que pot comportar portar la contrària als dictàmens establerts per la màgia del barri. Molt bo.

També tenim espai per l’humor negre a “Croquetas de la casa”. Es tracta d’un conte subtil i irònic que juga amb la fetilleria pròpia del Cabanyal però també ens acosta a la realitat dels canvis socials que presenten els nous gastrobars de moda que surten com bolets. El Vicente un dia rep una proposició per fer unes croquetes... diferents, amb les qual es fa d’or, traint l’essència del seu tarannà però alhora introduint-se en els tractes especials amb la gent de la vieja sangre. Divertit i et deixa amb gana.

Més fosc és “Preferentes” on alguns banquers estan desapareixen del barri. La rata Ifigenia li encarrega a la reina del barri que investigui l’afer perquè algú sembla que s’està prenent la justícia per la seva banda... i les regles s’han de respectar. Una història més breu que s’aventura a una mena de purgatori i que eixampla encara més el món màgic del barri. 

A “Lluvias de octubre” ens topem per primer cop amb elements fantàstics que provenen de fora del Cabanyal. En aquest cas amb una sirena que el mar ha empès a la costa en una nit de tempesta. De com uns ionquis aprofiten l’ocasió per fer calers ho descobrireu en aquest conte macabre.

Quasi per acabar tenim “Amor de madre o chatarra”. També les emocions poden resultar una droga si s’inhalen comprimides. El drapaire és un misteriós personatge que emmagatzema emocions i records. Però algú li’n roba unes mostres… mal assumpte!

I acabem amb “El trap del último aliento”. El Rei ha d’investigar unes estranyes morts en plena pandèmia de COVID. Sembla que algú s’alimenta de les ànimes dels peusdepedra i encara que aquests no siguin vieja sangre, això no es pot tolerar.

Un cop més es demostra el bon olfacte d’Orciny Press  que ens porta alta literatura de qualitat. Una obra mestra més a les seves col·leccions. No us en penedireu. Val de sobres el que es paga. Com diuen al Cabanyal és un preu just per un bon tracte, un justiprecio!

Eloi Puig
09/09/2024