NEVERWHERE
Neverwhere
(1996)

Neil Gaiman

Editorial:
Obscura Editorial
(2022)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 416

Traductor:
Lluís Delgado

Il·lustrador:
Marc Vilaplana

La meva relació amb Neil Gaiman sempre ha estat abrupta i sense un seguiment intrínsec de la seva obra. Fins al punt que si deixem de banda aquella notable novel·la juvenil que fou Coraline, aquesta és la primera novel·la íntegra que llegeixo del autor. Perquè les meves anteriors experiències van ser tan desiguals en el format com ho evidencien la novel·la que va escriure a quatre mans amb sir Terry Pratchet, Bons averanys, el còmic marvelià 1602 o el recull de contes mitològics que conformaven Mites nòrdics. I es clar, també un conte de fades (il·lustrat) com va ser L’agulla i la noia adormida.

I aquí es on volia anar a parar: als contes de fades que semblen ser més susceptibles de traduir-se al català. Si us fixeu totes les obres esmentades abans havien estat traduïdes al català (recentment també Bons Averanys) però no pas Neverwhere que és un de les obres més fantasioses (i respectades) de l’autor anglès. Això, per sort ho ha solucionat Obscura Editorial que, a més, està a punt de treure una altra obra de Gaiman: L’oceà al final del camí. Però tornem al que deia: Els contes de fades. Gaiman sempre ha tingut certa predilecció per aquest tipus de fantasia (recordeu Stardust per exemple) però aportant-hi un estil personal que els enfosqueix, que els transforma i que els ofereix especialment per a un públic adult. I Neverwhere és, potser, l’exemple més evident (i el primer) a apropar-nos aquestes històries teòricament infantils sota una perspectiva més obscura... perquè si tens la sensació que estàs llegint un conte de fades per adults... probablement sigui així.

Neverwhere és un descobriment del món fantàstic que viu Sota Londres, de les clavegueres i els éssers que les habiten, dels mercats ambulants i de les portes ocultes que et traslladen a llocs insospitats, perquè Neverwhere és també Alícia al país de les meravelles però amb tocs molt més foscos i amb personatges grotescs i també entranyables, com passava amb l’obra de Lewis Carroll.

Richard Mayhew és un anodí escocès que viu des de fa pocs ans a Londres. Amb feina estable (i avorrida) i promès amb una noia que el domina. Un dia, mentre acompanyava a la seva parella a un sopar important es topa amb noia inconscient que de sobte ha aparegut davant seu, el mig del carrer. No dubta ni per un instant en socorre-la (deixant a la xicota plantada) i això li obrirà als ulls a un paratge estrany i fascinant que sincerament no pensava que podia existir: El món de Sota Londres.

A partir de llavors, però, començaran els problemes d’en Richard. Es veurà arrossegat a un univers màgic del qual no en coneix les regles i poblat de persones i éssers inversemblants. Des de rates que parlen (el seu idioma, no us penseu), fins a làmies i altres éssers estranys, passant per persones rataparlaires (que fan d’intèrpret amb les rates) i altres personatges, si més no curiosos. I també hi trobarà a la Porta, es clar. La Porta és una noia amb la capacitat d’obrir camins, portes, cadenats... cap a llocs insospitats. Però la seva família acaba d’ésser assassinada i necessita l’ajuda de Mayhew per buscar al marquès de Carabàs, sense dubte una de les icones d’aquesta aventura. Una persona amb mil recursos i mil favors per demanar que ajudarà a conduir a la Porta a un lloc més segur i escapar de qui li vol mal.

Però ah! Què hem de dir dels dolents? Dels perseguidors? Doncs que Gaiman fa una exercici estilístic sublim amb el tarannà de dos éssers implacables i que representen la maldat en forma humana: per una banda el senyor Croup, intel·ligent i maquiavèl·lic, i per l’altre el senyor. Vandemar, tètric, eficient i mortal. Aquests sicaris atemporals tenen una gran personalitat i és una delícia escoltar-los parlar ( i atemptar contra la bona gent de Sota Londres) perquè tot i el terror que desprenen els seus reprovables actes, Gaiman hi introdueix un humor subtil i refrescant que més d’un cop m’ha recordat la seva col·laboració amb sir Terry Pratchett a Bons averanys, sis anys abans.

Sigui com sigui, a Neverwhere trobarem una aventura fantàstica en tota regla, amb un Londres amagat davant dels nostres pobres ulls on s’hi barreja la mitologia pròpia de la ciutat amb la inventiva de l’autor, on es juga amb els topònims de la ciutat per descobrir reialmes amagats i on en definitiva es posa sobre la taula aquella relació d’amor-odi per una ciutat que s’ha transformat mil cops i on les seves entranyes sempre han crescut a l’uníson que la superfície.

“El laberint era pura bogeria. L’havien construït amb fragments del Londres de Dalt: carrerons, carrers, passadissos i clavegueres que s’havien escolat per les esquerdes en el transcurs dels mil·lennis i havien anat a parar al món dels perduts i els oblidats”

Gaiman gesta aquesta aventura amb canvis continus d’escenari i personatges que agilitzen la lectura i li donen un aire de simultaneïtat, i poc a poc comprovem com l’odissea que empren Richard Mayhew, sí, serveix per introduir-nos als misteris de Sota Londres però també per submergir-nos en una trama que eleva al màxim les cotes del sentit de la meravella i esdevé molt més transcendent del que pot semblar en una primera ullada

Però el que per mi té més valor és els escenaris de Sota Londres i molt especialment alguns dels seus pobladors que tenen un carisma prou gran per sentir-los molt nostres després de poques línies de lectura (tant els bons, com els dolents, com òbviament tots els matisos de grisos, encapçalats pel Marquès de Carabàs mateix) i alhora comprovem que Neverwhere assenta unes bases per a desenvolupar-hi moltes més històries futures.

De fet, el volum conclou amb un pròleg descartat (cal afegir que aquesta és la versió reescrita per l’autor que ha quedat com la seva preferida) i també amb un conte, un spin off sobre un dels personatges, com deia més emblemàtics de la història. El conte, escrit anys més tard, es titula “De com el marquès va recuperar l’abric”. Fou publicat per primer cop dins l’antologia Canalles que en català va sortir el 2017 amb Llibres de l’Encobert. En aquell moment no em va agradar gens el conte doncs no coneixia res de la història de la que bevia i no vaig entendre’l. Ara, és diferent i el conte és interessant però potser es queda lluny de la novel·la principal. En tot cas és un complement interessant per tenir-ho en aquest volum.

Neil Gaiman ha aterrat, un cop més, a casa nostra i podem llegir-lo en català. No us el perdeu. I això no acaba aquí, en poques setmanes trobareu a les llibreries l’esmentat L’oceà al final del camí!, també a Obscura Editorial.

Eloi Puig
19/02/2023