VIOLETA EN EL JARDÍN DE FUEGO
(2016)

Alicia Sánchez

Editorial:
Applehead Team
(2016)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines:151

No sóc cap entès en novel·la eròtica, més aviat tinc dèficit en aquest tema. Fa uns anys vaig llegir un curiós recull de terror i sexe, Eros sangriento, però poca cosa més. Alicia Sánchez ens submergeix de ple en una literatura que més que eròtica, és directament bizarra, un terme que he après recentment de l'editorial Orciny Press. I realment Violeta en el Jardín de fuego li escauria força bé estar en una col·lecció estranya i provocativa com aquella.

I és que Alicia Sánchez, de la qual vaig llegir fa uns anys el relat “Su carne en mi carne” i que ja llavors es sentia còmoda amb el sexe i la fantasia sobrenatural, ens provoca amb una novel·la plena de sexe explícit, sadomasoquisme i realisme màgic... sí, fantasia que s'accepta amb una facilitat sorprenent. Ens tempta amb personatges libidinosos, o negatius, o directament menyspreables. I si no mireu: Violeta és una jove de cos estrany. Mesura quasi dos metres i és molt prima, quasi esquelètica. Sembla tenir poders sobrenaturals psíquics que li permeten entrellucar l'interior de les persones i veure de quin mal pateixen. Mentrestant, sa mare, Soledad, és una lluitadora que viu en la solitud i l'autocompassió en una feina monòtona mentre intenta cuida la seva estranya filla. Carlos és un yuppie, el cap de la Soledad, un petit trepa al que li agrada que el torturin sexualment. I També tenim a Dàlia, una dominatrix d'un club de privilegiats i pervertits que munten orgies i altres manifestacions sexuals dins una mini societat secreta hiperjerarquitzada. I perquè no? Tenim un científic boig, un professor que treballa amb experiments sexuals amb filles no reconegudes que faran estremir a més d'un.

Deu ni do quina barreja! Això és una bomba a punt d'explotar. I realment, l'autora sap com gestionar aquests personatges, almenys al començament del llibre. Els primers quatre capítols -aproximadament la meitat de la novel·la- són notables: L'autora construeix molt bé els personatges, recrea amb eficàcia el seu entorn i ens va proporcionant una sensació de hype a mesura que seguim avançant en la lectura. I és que Alícia Sánchez, en aquests primers capítols es pren les coses seriosament, amb calma però mantenint un bon ritme: Desprèn seguretat en el que escriu, tan en les escenes sexuals, com en l'intriga que acompanya al personatge de Violeta. De fet arribem a un cert primer clímax amb la sortida de Soledad de l'hospital a la meitat del llibre.

Fins aquí bé, molt bé, Però després de l'equador de la novel·la, quan esperes que la història que ens ha presentat de forma tan suggeridora continuï... sembla que hi ha un petit salt, com una esquerda en la narració, com si l'autora hagués volgut passar a l'acció de forma massa precipitada i estrident. Trobo que la trama argumental es difumina... que els personatges actuen de forma poc creïble o que fins i tot desapareixen. La mateixa Violeta, que suposadament és un dels protagonistes d'aquesta obra no apareix en 50 o 60 pàgines. No se li treu el suc degudament. És potser el símbol de la novel·la, a qui tothom busca per explotar-la amb els vicis més surrealistes i també amb els més pragmàtics però Violeta no alça el cap i continua en un segon pla sense que entenguem perquè. I tot gira al voltant d'una venjança que sembla desmesurada i poc treballada.

M'ha agradat l'estil d'Alícia Sánchez (deixant de banda l'abusiu ús de les cometes). Té una prosa directa i atractiva. I també he gaudit amb la primera meitat del llibre, potser perquè la bona presentació de personatges i de situacions estrambòtiques semblaven encaminades a una novel·la amb més força. Però la segona meitat, com deia, l'he trobat, argumentalment poc definida, amb situacions forçades – com el final- i amb un discurs que no sap si acostar-se més a la fantasia sobrenatural, al sexe com a mode de vida, al discurs extravagant del nostre professor boig o a una venjança desmesurada. Massa poc definit tot plegat. Un missatge que es dilueix. I és una llàstima perquè repeteixo que la capacitat de l'autora m'ha semblat més que notable.

Violeta en el jardín del fuego és una novel·la plena d'històries macabres i de personatges molt interessants però que peca de posseir una trama argumental fluixa que es basa més en l'impacte visual de certes escenes que no pas en un argument elaborat. És, però, una lectura que no deixa indiferent, que es mereix ser llegida, ni que sigui per la seva originalitat a l'hora d'assentar les bases, ni que sigui per aproximar-nos a un gènere estrany, divertit, i sense complexes: El de la fantasia eròtica, el del realisme màgic, el dels mons sexuals que poblen el nostre entorn.

Proveu-la i ja em direu.

Eloi Puig, 11/05/2016