VISISONS DEL PURGATORI
(2018)

Diversos autors

Editorial:
Males herbes
(2018)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 50

Pàgines: 281

La tercera col·laboració entre l’editorial Males herbes i el festival Cryptshow va donar lloc l’any passat a aquest volum que com és habitual busca una temàtica comú en el seu contingut. Així que en aquest cas, tant els relats guanyadors del concurs com les firmes convidades havien d’escriure sobre el seu punt de vista del que seria el purgatori.

No és un tema fàcil d’explotar doncs deixant de banda la visió que ens podria venir a través de l’església catòlica i les imatges o referències que Dante Aglieri (amb l’aportació probablement més famosa l concepte del purgatori), intentar definir aquest espai ambivalent on tot ésser ha de expiar els pecats o almenys ha de ser jutjat per saber si continua una condemna (normalment indefinida i existencial) o en canvi pot passar a viure i gaudir del paradís, no és, com deia, feina fàcil de reflectir en un relat. Conceptes i situacions com la pèrdua d’orientació o direcció o situacions que requereixen la recerca d’un camí o de trencament d’un bucle o situació indefinida seran alguns dels elements que podrem detectar en aquest recull tan peculiar.

El primer d’ells, “Purgatorium”, de Sebastià Jovani  és una aposta força interessant que ens acosta a un personatge que s’endinsa en un joc d’immersió total i el seus pensaments seran els que podrem copsar a cada moment. El final és un tan ambigu i poc definit.

Més inquietant m’ha semblat “Opus 215” d’Albert Pijuán, amb una prosa addictiva i ritme trepidant i moltes reminiscències a la sèrie Nip/ Tuck que ens endinsa al submón de les operacions d’estètica. Potser una altra metàfora del que seria separar-se del cos actual, del que podria esdevenir una persona al purificar, tallar, extreure tot allò que no volem o que creiem que ens sobra? També mirat des d’una altra perspectiva ho podríem dirigir cap al malson que suporta la nostra protagonista operació rere operació, una repetició que sembla mai acabar-se...

David Gálvez em va impressionar força amb Res no és real i aquí, amb aquest conte titulat “Transició” (un bon nom, tot s’ha de dir, si parlem del purgatori) torna a experimentar amb la llengua i situacions inversemblants que semblen provenir d’un malson. Un conte escrit en dos estils molt diferents però que és en el segon el que ens marca, doncs Gálvez utilitza un llenguatge de carrer per narrar-nos com els zombis passen a forma part de la vida quotidiana. M’ha costat trobar cap relació amb la temàtica de l’antologia. Un relat curiós.

A “L’eriçó”  de Cristian Selvas ja m’he perdut del tot. I això que posseeix una gran fluïdesa narrativa. Però esdevé un relat  massa surrealista pel meu gust.

Seguim amb l’Anna Maria Villalonga i el conte “Per sempre”. Aquí sí intuïm des del començament amb un relat molt ben construït que el nostre protagonista es troba en una mena de purgatori. De fet potser és el conte on les descripcions són més afins al que ens podríem esperar: Desorientació absoluta, formes, moviments que entrelluquem entre l’escassa visibilitat. Un cert distanciament de nosaltres mateixos i una constant preocupació per conèixer on som, el que som i on hem d’anar. El final és més sorprenent del que ens podríem pensar i arrossega una visió terrorífica del que podria ser això, un purgatori més artificial del que ens pensem.

En Sergi G. Oset mai no deixa indiferent i es clar, aquest cop tampoc és una excepció: Ens presenta “La tens! (H. P. Lovequeer)”, un relat tan estrambòtic com visceral que ens enganxa tot i posseir una arrancada lenta i un tan desconcertant. És com si visquéssim una reacció a un malson de purgatori que es va enfocant cap a un sentiment de culpabilitat, endreçant-se poc a poc a mesura que passen les pàgines. És difícil catalogar-lo però interessant i inquietant de llegir-lo.

En canvi, haig de reconèixer que no he entès “La mandolina” d’Anna Carreras.  Tot i que posseeix escenes angoixants molt ben treballades, no he entrat en cap moment dins una trama psicodèlica repleta de drogues. Però m’ha desbordat.

Si un ésser ha mantingut sempre aquesta relació amor-odi amb la seva pròpia existència perpètua és sense dubte el vampir. I de vampirs ens parlar precisament el conte “Casilda” de Gemma Martí O’Toole. Potser no és original però sí que ens transmet aquella sensació de viure en un purgatori anomenat vida eterna. Ben narrat, és un dels contes més complets (i menys arriscats) de l’antologia.

Per sort, també trobem sentit de l’humor encarnat amb “La fin de la civilisation...” de Joan Ferrús. No és el primer cop que veig picades d’ullet i referències diguem-ne crítiques en un relat de ciència-ficció cap certa formació d’extrema dreta presumptament catalana però aquest cop haig de dir que l’autor m’ha fet riure, tal vegada per les imatges que em venen al cap de certes situacions narrades a final del conte. En aquest cas un alienígena es veu atrapat al nostre planeta intentant buscar la confrontació entre partits polítics perquè al seu planeta gaudeixin veient patir els humans en reality shows que duren dècades. Un argument tan absurd com delirant que dóna un tomb divertit a aquest purgatori en que s’ha convertit la terra pel nostre extraterrestre.

I pel final... en la meva modesta opinió el millor conte: “Aftermath” d’Iñaki Rubio. La millor prosa per expressar una narració repleta de costumisme amb elements que volen donar importància al passat i al record, a les coses que es van fer malament. Potser una visió més que original de la redempció i dels fantasmes del passat. M’ha atrapat des del començament per la seva senzillesa però també per la seva alta qualitat literària.

La iniciativa i col·laboració entre el festival Cryptshow i Males Herbes, doncs, continua més vigent que mai. I després de Deu relats ecofuturistes i Estats alterats de la ment i aquesta Visions del Purgatori segueix amb la línia d’oferir relats diferents sota temàtiques molt engrescadores que quasi bé sempre s’acosten al fantàstic

Eloi Puig, 27/03/2019