CATARSI 2
(2009)

Diversos autors

Editorial:
Catarsi Editors
(2009)

Col.lecció:
---

Núm: 02

Pàgines: 92

La revista Catarsi arriba al seu segón numero amb un rentat de cara interessant: El primer que crida l’atenció és l’apartat gràfic, des de la magnífica portada elaborada per Enrique Corominas, passant per les diverses il.lustracions interiors, obra d’autors com Mònica Carrillón, Gerard Tauste, Francesc Felipe i Carmen Martínez que en alguns casos ratllen la excel·lència. Tot plegat dóna un aire més obert i relaxat a la lectura de la revista. Primera impressió doncs: molt positiva.

Pel que fa als relats, segons la meva modesta opinió, en termes generals aquests es queden un pèl enrere dels apareguts en la primera revista, encara que això es deu primordialment a algunes històries que no m’han agradat i que per tant han fet baixar la mitjana. Som-hi doncs.

“Un reflexe a la mirada” -que inspira la portada de la revista- és una aportació de la coneguda autora Susana Vallejo. Es tracta d’una acurada aproximació a la figura de l’assassí en sèrie, les seves motivacions, manies, la preparació dels seus actes... Potser no resulta molt original però compleix perfectament amb l’objectiu que buscava: remoure algun que altre estómac en una obra senzilla, però de bona factura. Literàriament és de les millors de la present revista. La traducció del castellà corre a càrrec del Pep Burillo.

“Lego, ergo, sum” d’Esteve Compte, és una fantasia literària interessant, que aprova justet per la seva originalitat, llàstima que no s’hagi treballat més. Com a relat curt compleix perfectament però.

També és un relat curt “Mega pixel glasses”, de Patricia Muñiz, una bona idea de partida per a aquest tipus de relats, suggerent, però amb poca predisposició per fer-la més intensa. La trama presenta amb poca versemblança el trauma per la neteja d’una esteticient. Si l’autora desenvolupés més aquest curt podria donar lloc a una història prou interessant.

“Si de cas vols volar” (traduït del castellà per Sergi Viciana) és probablement el conte més ben escrit, amb una prosa més acurada i fluïda. Una història que combina la nanotecnologia i la investigació policial amb tocs de nostàlgia. Potser la resolució no és prou contundent però m’ha semblat un conte que cal tenir molt en compte. M’agradaria llegir més treballs del seu autor, Enrique Díaz.

Com és (i serà) habitual, la revista Catarsi també vol acostar personatges relacionats amb el gènere. En aquest número, l’entrevistada ha estat Carme Torras, coneguda dins el fandom català per la seva novel·la La mutació sentimental, guanyadora del Premi Pedrolo i molt recentment del I Premi Ictineu –cal dir que l’entrevista va ser realitzada per Sergi Viciana abans fins i tot que les Ter-Cat comencessin a preparar l’esmentat premi, aixi doncs tota una casualitat o potser un encomiable olfacte literari per part de l’equip del Catarsi-. L’entrevista repassa la per ara escassa carrera literària d’aquesta professional del ram de la robòtica. S’atura especialment en la construcció de la novel·la i els personatges i en les espectatives futures dins de la literatura. Molt interessant per conèixer una mica més què ens pot oferir aquesta autora.

Seguim amb els relats: Sònia Boj ens presenta “Decodificació aberrant”,  un dels millors relats del recull, que beu de fonts com 2001 per oferir-nos una història entre eròtica i terrorífica – els seus moments finals m’han recordat certes escenes fogoses de l’eròtica-festiva novel·la Mugrons de titani- sobre la relació entre una intel.ligència artificial que opera com a casa domòtica i el seu creador. Està ben narrada, amb ritme i sense aturar-se en explicacions innecessàries. Una bona peça dins aquest puzzle catàrsic.

“Fujo de la superfície” d’Adolf Boldú és una de les narracions més treballades del conjunt del Catarsi 2. potser a vegades un pèl carregada i barroca però sense perdre mai el ritme. Una noia decideix marxar voluntàriament de la Terra amb uns alienígenes que s’ofereixen a evacuar-la, doncs sembla que la fi del món és propera. Resulta a més una crítica i una esperança a l’hora. La primera va dirigida a l’actual sistema globalitzador que no deixa veure un burro a tres passes als governs del primer món i tanquen portes a un esperit humà reprimit. La segona, l’esperança, dóna ales precisament a aquest esperit, a aquesta humanitat perduda en un món –el nostre- abocat a l’autodestrucció i a la desconfiança sobre qualsevol possibilitat d’ajuda.

Eugeni Guillem repeteix i torna a tenir un conte seu a la revista. En aquest cas es tracta de “La volta del judici final“ un relat que podria haver estat molt més, donades unes premisses incials força suggerents, però que es queda a mig camí. Massa noms estranys que llastren la narració acompanyen a una història on uns alienígenes que practiquen l’esclavatge d’una raça inferior -on el seu nom ho diu tot però- excaven una estructura metàl.lica trobada en un planeta desèrtic. Repeteixo que el conte hagués pogut donar més de sí, sabent el que és l’esmentada construcció, però la idea es perd entre batalla i batalla. Tot i així, el final està resolt amb coherència.

“A través de la reixa” és el conte debut de Maria Muñoz, una història malsana que es mou entre el fantàstic i el terror i que segons paraules de l’autora havia de formar part d’un projecte de contes estructurats com un fix-up centrat en les tombes d’un cementiri. Aquest és un dels contes i ens trasllada a rememorar els darrers dies de Matilde, una noia atrapada en una guerra i coaccionada per un pare sense principis. Aconsegueix que se’t regiri l’estómac i que la sensació de “mal rotllo” se t’enganxi un cert temps, cosa de la qual no totes les històries de terror poden presumir.

El Catarsi 2 també inclou un article, presentació de l’associació Quimera, una entitat que des del 2002 s’encarrega de reunir als joves al voltant de les taules de rol, o de fer-lo participar en rols en viu i diferents tornejos. El cinema fantàstic també hi entra projectant diversos cicles de pel.lícules al centre Garcilaso, i des de fa un temps també s’ha creat un concurs de narrativa fantàstica. Tot plegat, una bona manera de conèixer les activitats d’aquesta associació barcelonina

Arribem al relat més extens de tots,”En el fons de l’oceà”, de Ramon González. Al meu entendre el relat més fluix del recull. “En el fons de l’oceà” és una història ultraecologista sobre els mals que els humans inflingeixen a la natura. No és un tema nou en aquest autor; més aviat recurrent –fins al punt que sembla ser l’únic tema sobre el que escriu-. Deixant de banda la lloable tasca d’advertir-nos del mal camí que porta la humanitat destruint la seva biosfera, literàriament parlent el relat és pràcticament nul: el seu to marcadament divulgatiu –a vegades fins i tot descaradament enciclopèdic- i la seva llargària excessiva provoca que un acabi per realitzar una lectura en diagonal sobre una història de denúncia amb poca tensió o interès. Em sap greu dir-ho, però en la meva modesta opinió no hagués inclòs aquest treball a la revista Catarsi (una vegada més es demostra la diversitat d’opinions entre els col.laboradors, cosa per altra banda positiva); torno a dir, els objectius del conte són més que respectables, però la manca d’estil i la trama innocent no ajuden precisament a que diferenciem la narració d’un article catastrofista del diari del diumenge.

L’únic relat original en anglès és “Més enllà de tota ajuda” de Frank Roger (Bèlgica), una història simpàtica i original de viatges en el temps. Resulta en certa manera entranyable descobrir com el jardiner protagonista va rebent diverses aparicions d’un viatger en el temps, qua al començament són incomprensibles però que poc a poc esdeven claus en la trama. No estem davant d’alta literatura, si no d’una petita obra curiosa i ben portada que es mereix un lloc d’honor en la present revista.

I finalment, l’obra més ben valorada pels diferents col.laboradors de la revista ha estat “L’home d’aigua” d’Alícia Gili, una història de dones d’aigua (sirenes pels que no estiguin avesats a la mitologia fantàstica catalana) que conté un lleu toc feminista al darrera. L’únic problema que li veig – i reconec que és una mania meva- és la seva doble vessant terrorífica i humorística. El text camina sobre una ambientació de suspens i de terror força treballada per acabar oferint tot el contrari. Encara que el resultat sigui finalment satisfactori, un pensa que si s’hagués mantingut el mateix estil durant tota el conte, la resolució encara seria més notable. Aquest sentiment –Frustació? Desencant?- recordo que també el vaig tenir llegint el relat “Camarada pacificadora” d’Albert Garcia, aparegut a la revista Miasma, on la magnífica ambientació inicial donava lloc a un acudit que trencava- segons el meu parer- l’essència del conte. És un relat molt simpàtic, encara que no el meu preferit –un altre cop he anat en contra de la majoria-.

Per acabar, vull comentar, per qui no ho tingui present, que sóc col·laborador habitual de la revista Catarsi (no com a autor, si no com a jurat seleccionador dels contes) i per tant les meves opinions poden ser preses com poc objectives però puc assegurar que el que reflexo en aquesta ressenya és una extrapolació de les valoracions que vaig enviar en el seu dia a l’editor de torn.

Eloi Puig, 17/12/09