CATARSI 28

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2020)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 28

Pàgines: 64

La Catarsi 28 aposta per una temàtica clarament abocada a la ciència-ficció excepte amb el relat inicial que ens acosta a la fantasia en clau de terror.

I així és, “Amsterdam, última parada” de Nienke Pool i Mike Jansen, és un relat que barreja el terror en un ambient oníric. Hi predomina la trama que ens apropa a territori desconegut on no coneixem quines regles s'hi regeixen. En general ben portat tot i que algun punt de l'argument m'ha fet arrufar el nas. Una noia que busca desfogar-se a Amsterdam després que el seu xicot la deixés veu com un borratxo es suïcida. A l’intentar salvar-lo, anirà a parar a un món irreconeixible ple de paranys i d'horrors. Una història que sembla tenir més rerefons que el que ens proposa aquest conte i que podria ser la porta d’entrada per més. Notable.

“Per la mare” d’Adriaan Van Garde  és un molt interessant relat sobre la misteriosa desaparició d’una base científica en un planeta desèrtic. Uns marines son cridats a investigar i es troben un entorn entre oníric i utòpic però que també pot esdevenir en un malson. Una molt bona resolució, efectiva i original. Ecos de Solaris.

En menut ens presenta “La joguina del soterrani” un conte correcte sobre la disponibilitat d'androides sexuals en una societat molt semblant a la nostra. En menut llisca bé pel relat i ens fa sentir còmodes amb les vivències del dia a dia de la nostra protagonista. Potser no resulta sorprenent però és efectiu i com a relat curt, funciona bé.

“Del què som capaços” és un relat escrit per Ignasi Llobera. Una història en to negatiu sobre els records i sensacions que guarden uns quadres després d'una invasió extraterrestre. Ben conduït tot i que m’he trobat amb algun que altre paràgraf repetitiu. Té un toc poètic, un registre entre nostàlgic i de culpabilitat força interessant.

Finalment trobem el conte de Stephen Kotowych, “El temps compartit”. Recordava molt a l’autor canadenc perquè el seu anterior conte a la Catarsi 15, “Saturn en sol menor” (guanyador el Premi Ictineu 2015) em va agradar molt. I aquest no ha estat menys. “El temps compartit” és una molt bona història sobre agents temporals que roben i donen temps que prèviament s’han apropiat d'una societat cada cop menys centrada. Crítica a la manera amb que utilitzem el temps, sense gaudir el moment, sempre pensant en més enllà. Una història amb el seu punt de reflexió amb la que m’han vingut records del clàssic Momo.

Una Catarsi, doncs, força equilibrada i que denota un bon moment de la revista.

Eloi Puig
17/09/2022