|
Ricard Ruiz continua lluitant per guanyar apostes sobre la literatura fantàstica en clau femenina i creant precedents literaris sobre la visualització de les autores dins el panorama fantàstic actual. Ja ho va fer recentment (juntament amb Teresa López-Pellisa) amb una gran antologia com era Insólitas i ara ha abocat els seus esforços amb la complicitat de l’editorial Males Herbes per presentar-nos Extraordinàries, un conjunt de relats de caire fantàstic i escrits íntegrament per dones, moltes de les quals no porten a l’esquena cap llarga carrera literària, cosa que evidencia el doble sentit d’aquest volum: Visualitzar a les dones escriptores i específicament a les noves veus de la literatura fantàstica catalana. En Ricard ja ho explica perfectament amb el seu pròleg: Perquè noves, perquè insòlites, perquè extraordinàries
El resultat, com no podria ser d’altra manera, és eclèctic, dinàmic i amb punts de transgressió per part d’alguns relats més agosarats. Tenim aproximacions al terror, al fantàstic i a la Ciència-ficció per part d’autores que han creat contes de molts estils diferents i tractant temes que abasten bona part dels subgèneres fantàstics.
Haig de dir, abans de comentar un a un els quinze relats que componen Extraordinàries que com tothom, tinc les meves dèries, els meus gustos i preferències. I a vegades potser m’emociono més amb un tipus d’històries que no pas d’altres. Reconec, per exemple, que la fantasia de caire folklòric (sigui més nostrat o d’altres mitologies) no m’atrauen tan bé com altres (potser perquè les temàtiques i les estructures les trobo un pèl repetitives). També és cert que deixant de banda la qualitat literària, busco cada cop més originalitat en el desenvolupament dels contes i no sempre s’aconsegueix doncs diverses històries que he descobert en la present antologia tinc la sensació d’haver-les llegit abans, cosa per altra banda força normal; però llavors el que valoro més, no és tant la trama argumental sinó com l’autora me l’ha presentada.
Comencem amb “La carn crida la carn” de d’Aina R.S, un relat, potser poc original especialment en la posada en escena, en com es crea la situació que ens portarà al clímax de sang i fetge, però a la vegada és una narració molt ben conduïda. Seducció, erotisme i queixalades vampíriques per començar amb molt bon to de pell aquesta antologia. A destacar que és dels escassos contes de terror fantàstic del recull.
Seguim amb “El conte” d’Eva Espinosa, un relat que beu de les rondalles populars però que amaga una vena mes visceral i terrorífica. I amb un missatge en contra del tancament de portes (metafòricament parlant) i a favor de l'intercanvi. Progressista i allunyat del conservadorisme social. Molt inquietant per moments.
Potser “Perduda” de Laura Tomàs Mora recull ingredients que a priori no són del meu grat, com la llegenda de Sant Jordi (mil i una vegades tractada en relats de tota mena). En aquest cas, l’autora la tergiversa donant protagonisme a la princesa i atorgant-li un paper mes fort i mes profund del que s'espera. Però tot i que ajuda a ressaltar la llegenda des d’una perspectiva més femenina, no m’ha atret tant com altres.
Arribem a un relat que em va destrossar anímicament i del qual n’estic molt enamorat: “Soc la llevadora” de Roser Cabré-Verdiell, autora que ja vaig conèixer a través d’un altre extraordinari conte, “L’estripaventres” que també era molt reivindicatiu amb temes com l’ecologisme i la política. En el present relat ens narra una intensa història en segona persona sobre una societat distòpica (o no) que persegueix una fita macabre però realista sobre el control del població mundial. Els números 14, 28, 56… defineixen els grans canvis que tota persona passarà durant la vida. És un conte molt original, transgressor i colpidor on l'autora va desgranant les causes i el perquè de tot plegat poc a poc fent que aquest sigui més interessant a cada pàgina llegida. En la meva modesta opinió, el millor del recull. Excel·lent.
“A dins” d’Anna Martínez és un relat de terror psicològic amb aires de pel·lícula de terror de sèrie b (cosa que sempre s’agraeix). Interessant comprovar com una mare es preocupa pels canvis que pateix la seva filla al seu cos, però amb final massa obert pel meu gust Posseeix una prosa fluïda però potser un pèl bàsica. Correcte
El relat “Una de marea” de Maria Arazo semblava que fos un conte més de sirenes i éssers aquàtics que busquen sortir a la llum però és quelcom més: Un relat fantàstic molt poètic amb un ritme que t'acarona com les onades del mar, com un mantra que et va parlant i et va hipnotitzant. Es una historia trista, de cerca de llibertat i d'esquivar el destí. La lluna és la dolenta per cert. M’ha agradat molt.
El primer entrebanc que he trobat és “Solastalgia” de Gemma Martí O’toole. Un relat que porta dins seu molt bon ritme i una també interessant ambientació en un futur proper on sembla que el canvi climàtic ha fet estralls i on un pare es preocupa per la fràgil salut del seu fill mentre fa mans i mànigues per continuar cultivant el seu hivernacle. El problema és que no l’he entès. Suposo que cal buscar-hi alguna metàfora però no l’he sabut trobar a simple vista. A partir d’un moment es succeeixen uns esdeveniments que no he sabut col·locar dins la història i m’he perdut. Potser caldria una segona lectura però m’he frustrat bastant no entendre el missatge de l’autora.
I continuem amb una història pròpia dels contes de fades com és “Si a flor d'aigua surt un peix” d’Esperança Carrió. Un relat basat en folklore de sirenes. La primera part que per cert no és fantàstica l’he trobat molt ben narrada i amb fluïdesa magnífica, en canvi, la segona part del relat quan l’autora s’endinsa en els fets més fantàstics l’he notat a trams precipitada i una mica inconnexa con si l’autora volgués enllestir massa de pressa. No és del meu estil però és un conte correcte.
Canviem completament les tornes i arribem al conte “NEAT” d’Inés MacPherson, un relat hipnòtic sobre el culte al propi cos i a la imatge i la seva perversa dependència. Narració en estricte present, molt directa, natural, rapidíssima, perfectament coherent i molt treballada. M’atreviria a dir que és el conte més ben escrit de la present antologia; potser no el més rodó però sense dubte un dels millors tres relats que la componen.
“El plor del Fènix” d’Àngels Blasco Ros ens torna a acostar a una història de caire clàssic (mitologia grega o similar) amb recerca d'enigmes i proves per assolir fites transcendentals on la protagonista és un ésser immortal que ha d'ajudar a una au Fènix. Notablement escrita però per desgràcia no m'ha atret gens la trama, la qual segueix una fantasia molt unida als excessos mitològics que no guarden massa sentit (pel meu gust).
Potser l’únic relat de caire paròdic i humorístic és aquest de la Cristina Xifra, “En perill d'extinció” la qual cosa per una banda és positiva perquè trenca una dinàmica de narracions serioses o transcendents; però per l’altra és un conte molt difícil d’acontentar al lector doncs l’humor és una tècnica molt complicada. Curiosament aquí el nostre protagonista és masculí i l’acompanya una narració lleugera amb un estil distès, irònic i amb fortes pinzellades humorístiques. La venda de la Terra davant dues races extraterrestres competidores per apoderar-se del planeta és l’absurda i curiosa premissa surrealista de sortida. També s'hi entreveu un missatge pessimista sobre el futur de la Terra (contaminació, canvi climàtic.. ) que l’autora denuncia entre línies. El conte és curiós però com deia, treballar l’humor és complicat.
“Comando butxaca” d’Elena Bartomeu Magaña posseeix una trama espessa que sembla que no acabi d'arrencar però que es soluciona al final amb un relat molt digne. Una història sobre realitats sobreposades molt interessant que potser necessitaria una segona relectura per part meva.
El conte més curt del recull és “Memento mori” de Gemma Nafria. Es tracta d’un relat breu que juga amb la sensualitat d'un ésser sobrenatural i la curiositat de la protagonista. El segon relat de terror sobrenatural que trobareu al recull. Concís i al gra.
Elena Polanco ens presenta el que per mi és el tercer millor relat de l’antologia: “L'univers als teus ulls”. Pur sentit de la meravella d’aquella que saps que probablement és impossible però que t’encantaria equivocar-te. Una història sobre universos sencers amagats dins els ulls d’una noia. Molt poètic i ple de possibilitats. Peca una mica de final precipitat i d’algun personatge massa estereotipat però té tant potencial! N’esperes tantes respostes! Suggeriria a l’autora allargar la història i potser convertir-la en novel·la o en un conte molt més extens perquè en aquest relat el que falla més és l’execució final, com si l’autora no sabés ben bé com acabar-lo.
Haig de dir amb certa confusió que amb el darrer relat, “Secrets,” de Muntsa Mimó no hi he pogut connectar en cap moment, m’ha costat entrar-hi tot i comprovar que l’autora feia un experiment literari dins de les pàgines del seu propi conte però no m’he sentit còmode llegint-lo i no puc dir que m’hagi agradat. Potser aquest cop la transgressió que tant demano a vegades ha estat massa potent per mi.
Quinze relats de noves autores que han publicat poc o gens fins ara i amb els que descobrim històries narrades amb energia i amb molta passió. Des del meu confinament a casa per temes que ja no són ciència-ficció he gaudit amb algunes històries que m’han cridat moltíssim l’atenció i d’altres no tant; això és normal i lògic en qualsevol recull, però Extraordinàries ha de ser una porta oberta a que les autores, i més les del món fantàstic, puguin explorar la seva imaginació i fer-nos somiar mons impossibles i suggerir-nos percepcions que ens trenquin l’avorrida realitat, ni que sigui per fer perdre alguna aposta de quan en quan al Ricard Ruiz.
Eloi Puig
17/03/2020
|
|
|
