La revista Narranación continua el seu imparable camí de creixença en número de pàgines i en autors consolidats que cal tenir molt en compte, però com sempre recalquen els editors, sense oblidar els orígens i la presència d’escriptors anoiencs a cada revista. Aquest novè volum ja, segueix l’estela dels anteriors i ens ofereix un recull de contes eclèctics, un poema, un còmic, un article i una entrevista a l’il·lustrador de la coberta (en aquest cas, Xavi Mula). En definitiva, un novè volum més complet que mai però amb el que potser els editors s’hauran de començar a plantejar si seguir encabint relats i pàgines o sacrificar-ne alguns per a futures entregues per aconseguir una revista menys atapeïda.
Comencem amb “Adorables conillets de Pasqua” de l’Eduard Martí, una lectura fresca i molt àgil d’un autor que ja m’ha evidenciat anteriorment la seva empremta literària que poc a poc va quallant. Es tracta d’un relat amb aires de faula sobre un rei terrible i els problemes de creure al primer que et diu el que vols sentir. Divertit. La il·lustració de l’Arnau Vendrell acompanya bé, M’agrada.
Isabel del Río torna a la càrrega amb el seu terror marca de la casa. Després d’haver llegit la seva vessant més humorística a Tàndems fantàstics em retrobo amb la Isabel del Río que conec millor: La que li agrada fer patir a la gent. “La mosca vítria” és un conte d’horror amb aires onírics, una història de terror psicològic barrejat amb horror surrealista. Té un molt bon ritme però és difícil d’assimilar del tot. M’ha semblat inquietant i ben portat tot i que sempre agraeixo una mica més de claredat argumental. La il·lustració d’Ana Soriano, senzilla però correcta.
La Narranación 9 ha aconseguit una fita important: Per fi hem pogut llegir un conte d’Emilio Bueso escrit en català. Si el Freakcions 8 va ser la publicació on un altre autor castellonenc, Guillem López, publicada per primer cop en català un conte seu, aquí, m’atreviria a dir que és el primer cop que llegim un conte en la nostra llengua d’un autor tan consagrat com Emilio Bueso. Deixant de banda aquest fet i centrant-nos en el text, el conte d’Emilio Bueso és “Temptativa”, una fugida de la pandèmia amb aire poètics, rerefons terrorífic i caràcter claustrofòbic on una noia que viu sola decideix endinsar-se en la nit per desconnectar momentàniament de la reclusió del COVID-19. L’autor en poques pàgines aconsegueix imbuir-nos d’una atmosfera tètrica i antinatural i amb un final magnífic. La il·lustració del Nil Castelltort és per emmarcar.
“Retorneu-nos l’atzar” de Carme Torras és una interessant proposta sobre com l’atzar pot influir en el benestar de la humanitat, més que la seva optimització a través de la tecnologia. Carme Torras torna a tocar un tema sensible i amb gran capacitat de oferir debat. Potser massa curt pel meu gust.
Seguim amb “Família” de Mònica Marrón on un fracassat en la vida té un dimoni com a familiar i sembla que vol donar una lliçó a la seva família de sang. La seva decisió passa per voler canviar de família però les coses no son sempre tan senzilles. Correcte.
El còmic d‘enguany recau en ”Ganes de tu” de la Mònica Carrión. Un guió senzill però resolutiu sobre un pis misteriós i encantat i potser l’aventura gràfica més ben dibuixada dels nou números que porta Narranación. Bé,
“Créixer la lluna” de Raül Sala i il·lustrat per Laia Solé és la dosi de poesia que trobem en el present número. Com sempre, m’abstinc de fer-ne comentaris.
Qui no falla tampoc és en Ricard Ruiz que amb “Llindars” ens porta un relat sòlid que juga amb el sentiment de pèrdua i la cerca de respostes. Una vídua busca en un estrany cementiri la veu que la empeny a buscar més enllà. Metafòric, a voltes poètic i solemne. Un conte estrany però atractiu que t’empeny a llegir-lo sense parar. Molt ben acompanyat, per cert, de la il·lustració de Raül Gil.
Quan haig de començar un conte del Sergi G. Oset ja tremolo. La seva peculiar visió literària es veu reflectida plenament amb “Frankie goes to Campdegrèvol” que deixant de banda el joc de paraules entre el grup musical britànic dels vuitanta i el mateix Frankenstein ens ofereix el que esperàvem: un relat amb el seu peculiar estil satíric-humorístic d’en Sergi G. Oset que darrerament trobo a tot arreu i on topem amb un munt de referències que van des de Frankenstein a Jack London per riure i enfotre-se’n de tot i tothom. Es sempre una barreja entre refrescant i carregosa i entenc que és un estil que ens manca en català. Però reconec que també trobo a faltar més les històries d’en Oset més semblants a la seva novelette Sismes. A comentar que la il·lustració de l’Àlex Santaló ha estat nominada per la final dels Premis Ictineu d’enguany.
Seguim amb “Domadora d’onades” de Mireia Rubio, un relat metaliterari sobre el domini d’un mar de tinta, d’una onada poderosa. Sembla que l’autora parli metafòricament de dominar les lletres i els possibles relats. Lleuger i Correcte
“Ploma” del Javi Fernández m’ha sorprès positivament. Es tracta d’un conte molt curiós on se’ns narra la simbiosi entre un troll-niu i una oreneta que pot niuar dins la seva boca. Sembla que la qüestió no és tan senzilla i un altre ésser (Osc, l’imprudent) un minúscul homenet hi prendrà part. L’estil és amable i escrit amb elegància i afecte. M’han vingut, fugaçment, imatge d’un Nils Holgersson però amb Trolls, homenets que cavalquen ocells, i una mitologia que sembla rica i fèrtil; ens venen al cap imatges delicioses d’un conte de fades. Donen ganes d’aprofundir en aquest particular mon fantàstic.
Acabem els contes amb “El hombre que escapó de la muerte” de la Rebeca Zamora i amb il·lustració de la Teresa Suau (que m’aboquen imatges laberíntiques de la Biblioteca de El Nom de la rosa, mira). Un conte molt correcte on l’autora ens porta una història de pura fantasia on un milionari planeja una estratagema per esquiva a la Mort. Una història amb moralina inclosa. Ben correcte.
Bé, em deixava el conte “Hellish” d’un vell conegut com el belga Frank Roger (col·laborador habitual de la revista Catarsi). Però el meu nivell d’anglès no és prou lloable com per valorar-lo. I també els germans LaPlace comencen un nou conte del món de Kun (Sembla que al passat número van acabar l’arc argumental que va durar vuit números). Ara potser algun me’ls llegiré. En aquest número, doncs, s’enceta una nova aventura que s’anirà perllongant en els posteriors volums de Narranación.
La Narranación 9 també ens ofereix un petit article sobre el pintor clàssic Jacques-Louis David, titulat “Sobras las palabras” i escrit per Abraham Ayala. Tot i l’interès que m’ha despertat trobo que és un article una mica fora de lloc en aquesta revista.
I finalment trobarem l’entrevista al il·lustrador Xavi Mula que ens ha portat l’acolorida coberta del present volum.
Eloi Puig
21/04/2024
|