|
La revista Freakcions no s’atura, de fet diria que té més bona salut que mai i any rere any ens presenta un recull més que notable de contes de gènere fantàstic. En aquest vuitè volum trobarem relats d’autors de primera línia que s’estrenen a la publicació, alguns dels quals sincerament fa molta il·lusió veure’ls junts.
La revista Freakcions sempre publica el guanyador del Concurs de Contes Curts organitzat des de can Biblionauta. Enguany el guardó se l’ha endut Oriol Roca per “Una hora curta”, un conte curt difícil de catalogar i valorar. Té pinzellades poètiques i ens posa en la visió d’una dona que donarà a llum en una estació d'un planeta roig sagrat. Encara que potser el seu objectiu és un altre... potser massa implicacions per a una història tant curta. Correcte entenc, tenint en compte que és un conte amb una extensió que no arriba a la pàgina. Reconec que sempre em costa valorar històries tan curtes.
Tinc la sensació que la Roser Cabré-Verdiell és una mena de reina Mides i que qualsevol cosa que toca (escriu) la transforma en or. Podria dir que el cent per cent de la seva narrativa curta m’ha arribat a l’ànima però és que també ha trencat esquemes en la seva primera novel·la, AIOUA. El fet, doncs, és que “Mangos”, el relat que ens ocupa, és una altra obra mestra de la barcelonina: Un búnquer subterrani, una noia segrestada de petita per satisfer als homes, rics i poderosos que l'habiten. Un científic boig que experimenta amb ella. Un to de fatalisme que s’acaba convertint en un descens a l'infern però que paradoxalment pot ser una salvació. Pis a pis, recordant les vexacions a què estat sotmesa i el perquè de la construcció del refugi subterrani, com un conillet que furga endins, endins del seu cau, buscant la llibertat però sabent que només hi ha una forma d’assolir-la. Brutal.
“L'arna” és la proposta de la Isabel del Río. Es tracta d’un conte de terror una mica (molt) surrealista. Amb l'escenari habitual de les cases i els veïns que tant li agraden a l’autora, ens presenta un escenari peculiar. Un relat que es torna fosc a cada passa i que ens transporta a un univers de terror insectoide. El tour de force final és admirable però potser em manca algun detall més per arrodonir la història... a vegades el surrealisme em supera una mica.
Potser m’equivoco (ja em perdonarà l’autor si és així) però m’atreviria a dir que aquest relat de Guillem López és el primer que veig publicat en català (això s’esmenarà aviat, tanmateix) i sincerament em fa molta il·lusió tenint en compte que el considero un dels millors autors actuals de gènere fantàstic en llengua espanyola. Així doncs, “l’Anada” és una mena de preàmbul del que pot arribar per part de l’autor en la nostra llengua. Però, a més, ens trobem amb un relat molt cuidat que barreja a parts iguals tendresa i crueltat. Una columna de caminants, que marxa sense un objectiu clar, que fuig de terrors nocturns sense buscar una fita concreta. Aquest és l’escenari, la premissa des d’on al castellonenc desenvolupa una història que podria esdevenir més gran encara. La relació entre el protagonista, un home de mitjana edat que viatja acompanyat d’un iaio, i el nen orfe que s'incorpora a la llarga marxa és el focus del relat. Una història que combina el pessimisme de la marxa amb escletxes d'optimisme sobre les relacions entre la gent solitària. Molt bé.
“Matacapaires” del Marc Pastor és un relat integrat dins el corvoverse, on Abraham Corvo, mosso d’esquadra amb certs poders extrasensorials escolta una confessió estranya d'un noi que diu que somia assassinats dins el cos d'un captaire. Una intriga creixent en una bona recreació d’interrogatori. El relat té un bon estil i es llegeix sol, però sembla més un capítol de quelcom més (quasi podria estar ingrat a la novel·la Els àngels em miren.
El següent conte canvia radicalment de registre: “La torre” de l’Elisabet Riera és una bona narració per un conte calmós sobre els preparatius d'un ermità que s'aïlla del món. Però em manca quelcom més, no hi ha conflicte a la història. M’ha semblat potser massa assossegada.
“La llavor humana” de Carme Torras és un relat molt en l'estil de l'autora. Amb implicacions filosòfiques i amb missatge gens ocult que resulten molt i molt interessants. La preparació del despertar d'una persona criogenitzada durant 200 anys implica una tornada a la realitat que cal plantejar amb cura i assistir-la pel nou món que es trobarà. És una història ben narrada que es llegeix molt bé però peca potser de poc sentiment i d’abocar-se molt a interpretar protocols i descriure converses. La idea final es estimulant però se m'ha fet una mica llarg potser.
El convidat d’enguany de la revista Freakcions és ni més ni menys que en Ken Liu, autor nord-americà d’ascendència xinesa del qual esperem amb candeletes la darrera part de La dinastia del diente de león però que també destaca moltíssim com a narrador d’històries més breus. Com a exemple una de les millors antologies de ciència-ficció publicada en els darrers temps com és La chica oculta y otros relatos. De manera que és un fitxatge genial per a una revista com la Freakcions. El relat que ens ocupa és “Presència”, una història sobre la manca de calidesa en la relació que té un home i la seva mare moribunda l'altre banda del món. A través d'una pantalla i un robot hi pot tenir-hi contacte… com mirar de projectar la seva presència en un lloc on no n'hi ha. La idea és interessant tot i que no és ni de bon tros dels millors relats de l’autor. Diria que és el primer cop que es tradueix a Ken Liu al català, per la qual cosa cal estar molt agraïts a l’equip de la Freakcions.
Eloi Puig
24/02/2023
|
|
|
