EL ALMANAQUE DE MI PADRE
Chichi no koyomi
(1994)

Guió i dibuix :
Jiro Tanicughi

Editorial:
Planeta De Agostini
(2001)

Col.lecció:
---

Núm: 1,2 i 3

Pàgines: 94/núm.

Està clar que Jiro Taniguchi és un nostàlgic de mena. Per ara en les obres seves  que he llegit  tenen un fort sentiment de reviure el passat, tant de forma literal – Barri llunyà-, com mitjançant records d’infantesa.

A més, Taniguchi situa l’acció a Tottori, poble natal del japonès, on també es va basar per confeccionar la recent aventura juvenil de caire fantàstic que és La montaña mágica. En tot cas, aquesta barreja de records i de nostàlgia pel passat és encara més intensa quan ens assabentem que a l’igual que el protagonista de El almanaque de mi padre, l’autor va passar molts anys sense visitar llurs pares al poble de Tottori. Així doncs, un cert sentiment autobiogràfic és la base que van donar llum, l’any 1994, a la present obra.

El almanaque de mi padre és una obra molt intimista, amb un argument simple però ben construït al voltant d’un divorci i el trauma que comporta pel jove Yoichi, el fill gran de la parella. Ara, vint anys més tard, el pare mor i el primogènit torna per la vetlla i el funeral. Allí, xerrant amb el seu oncle, descobrirà alguns fets del passat i reviurà escenes tristes i melancòliques, entre glops de sake i sake.

Taniguchi no ha volgut escriure un drama passional, ni tan sols ha pretès mostrar un procés de divorci que no comporta cap problema. Més aviat es centra en els sentiments d’un fill que es veu abandonat per sa mare sense entendre els motius. I de com això es converteix en un ressentiment en vers son pare, injustificat per altra banda.

L’autor narra de forma pausada, recreant-se en detalls i en imatges concretes, però conservant un ritme constant. Els dibuix és clar, replet de silencis, d’ulls caiguts i de mirades perdudes –una constant en la carrera de l’autor-  Molts primers plans i moltes imatges casolanes, mostrant la vida quotidiana a través de flashbacks cap a la infantesa de Yoichi i la seva família.

Caldria retreure potser que l’obra no aborda el problema amb entusiasme o amb intensitat.  Retrata una sèrie de fets totalment normals; potser això pot frenar al lector doncs no hi trobarà molts al·licients… la lectura no descobrirà res que no sapiguem. Com deia és un còmic que cal tractar-lo més com un projecte molt íntim, fins hi tot de certa redempció personal cap a la seva terra natal que no pas com una gran obra d’entreteniment o reflexió.

Eloi Puig, 09/10/09