LOS 4 FANTÁSTICOS. de john byrne
(1983-1984)

Guió
John Byrne
Roger Stern

Dibuix:
John Byrne
Ron Wilson


Editorial:
Panini
(2016)

Col.lecció:
John Byrne

Núm: 2

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four
#231 to #268
Fantastic Four Annual #17
The Thing #2 i #10
Avengers #233
Alpha Flight #4

A la ressenya del darrer volum, ja esbossava el fet que John Byrne va revolucionar la col·lecció dels 4 fantàstics a mitjans dels vuitanta. Però crec que no és fins a aquest segon volum (que inclou els números originals des del Fantastic Four #251 al Fantastic Four #268, Fantastic Four Annual #17, The Thing #2 i #10, Avengers #233 i Alpha Flight #4) on podem comprovar fins a quin punt les aventures del quartet van esdevenir simplement meravelloses. I és que Byrne va saber combinar a la perfecció el sentit de la meravella que ens oferien les seves aventures espacials amb els moments més delicats i íntims de la primera família Marvel. I tot això amb guions més ferms i ben elaborats que mai.

Els 4 Fantàstics sempre han fet gala de ser una família a cara descoberta que compaginaven les seves aventures tant a casa com a l’altra punta de l’univers. I no sempre és fàcil mantenir un equilibri entre les aventures còsmiques de caràcter transcendental amb els afers quotidians on els drames són més íntims. I John Byrne va aconseguir trobar aquesta entesa i va elaborar en aquests números un sentit de la continuïtat com mai havia vist abans on les trames s’enllaçaven amb una fluïdesa extraordinària.  Un bon amic, em va definir aquesta delirant barreja com unes aventures domestico-galàctiques. I trobo que la definició li escau perfectament, així que li manllevo (gràcies Escofet).

Els primers números inicien una llarga saga a la famosa Zona Negativa (l’univers alternatiu descobert per Reed Richards al Fantàstic Four #51 i que aparegué per primer cop en un ja llunyà 1966). Són aventures senzilles molt arrelades a la ciència-ficció clàssica i on el sentit de la meravella s’obre en tot el seu esplendor. El nostre quartet explora planetes i civilitzacions en aventures auto-conclusives però amb guions prou solvents per ser la base de bons relats curts al més estil pulp. Però no deixen de ser peripècies per preparar-nos per incursions més intenses a la nostra realitat i que Byrne intenta portar per camins més durs del normal.

De seguida canviem a un bon crossover amb els Avengers enfrontats a Annhilus i poc a poc descobrim molts detalls que Byrne havia anat deixant caure durant aquests episodis previs per accelerar l’acció sense perdre, però, intensitat i bones trames. Byrne és capaç d’intercalar notícies tan excel·lents com la espera del segon fill d’en Reed i la Sue Richards amb la desesperació de veure com Annihilus tortura i atonyina a personatges tan vulnerables com l’Alicia Masters, la xicota cega d’en Ben o a nens com el mateix Franklin Richards.

Angoixa. Aquest sentiment és potser el que més pateixen els 4 fantàstics a les mans de John Byrne. No només pels episodis que he comentat sinó per motius ben diferents. Des de capítols plens de tendresa on Ben Grimm s’enfrontarà a novies del seu passat, quan estudiava a la universitat (La belleza murió) o d’altres on comença a tenir dubtes seriosos sobre la seva relació amb Alicia Masters, a la incertesa de com evolucionarà el part de la Sue Richards donat que aquest segon fill/a fou concebut a la Zona Negativa (i la família ja té prou experiència amb parts difícils); però sense dubte hi ha dos moments més que són clau en aquesta esmentada angoixa. El primer és potser un dels súmmum de guió de tota la història Marvel: El judici de Reed Richards per diverses entitats còsmiques. La causa? Haver salvat la vida de Galactus quan aquest estava prou dèbil per ser executat. La misericòrdia de Richards propicia que Galactus continués alimentant-se de planetes com el món-capital dels Skrull, Tarnax IV (Fantastic Four #257) per la qual cosa, indirectament Richards fou el causant de la pèrdua de milions de vides. Aquests episodis dedicats al judici (Fantastic Four #261 i #262) desprenen una filosofia i ètica increïbles que els connecten amb una de les grans fites de la ciència-ficció: Fer-nos raonar sobre possibilitats que ni se’ns havien acudit mai abans. La resta dels 4 Fantàstics han de presenciar el judici sense poder fer res, especialment una Sue cada cop més valenta però també més afectada per una embaràs, com deia incert.

I que me’n dieu que la mateixa Sue Richards comprovés com tota la seva família desapareix de Nova York dins un portal dimensional durant setmanes? Sí, just a començaments del 1985 Marvel va intercalar el seu gran Crossover entre la majoria dels personatges principals de la casa: Les Secret Wars on bona part dels súper-herois eren segrestats pel Totpoderós. En el cas del 4 fantàstics la única que va quedar a terra va ser la Sue Richards, amb un embaràs avançat i sense saber res d’en Reed, de son germà Johnny i d’en Ben.

En aquest punt vaig cometre l’error d’aparcar la lectura del present volum per llegir els dotze números de les Secret Wars. El nivell de guió (i dibuix) era tan desigual, comparat amb el que estava llegint de Byrne que crec, em va decebre encara més. Però ja retornant a la sèrie regular, per si fos poc, un cop acaben les Secret Wars en Byrne tensa la corda fins a límits impossibles i ens presenta a Hulka com a relleu de la Cosa (que es va quedar al món de Batalla en un estat depressiu) i ens planta el shock del que li ocorre a la Sue un cop torna a veure al seu marit. Apoteòsic.

Deixant de banda les aventures domestico-galàctiques cal enfocar la nostra atenció en dos capítols més: El primer és el Fantastic Four Annual #17 que ens fa oblidar aquell esgarrifós dibuix que Steve Ditko realitzà pel fantàstic Four Annual #16. En especial perquè deixant de banda la part gràfica que Byrne borda, ens ofereix un simpàtic episodi que concorda ni més ni menys que amb el Fantastic Four #2... i estem parlant de més de 20 anys abans! L’altre capítol especial que m’ha impressionat és La casa que Reed Ricards Construyó on durant tota l’aventura les il·lustracions estan plasmades des dels ulls d’un malvat de pa sucat amb oli que preten entrar a l’edifici Baxter aprofitant que la família no hi és. Una genialitat.

Com podeu comprovar, la Sue Richards assumeix cada cop un paper més important dins del quartet, només enteranyinat pel protagonisme de Mr. Fantàstic en els afers còsmics més importants. Durant un temps fins i tot exerceix com a líder del grup en absència del marit (no hi ha ningú més qualificat que ella, tot s’ha de dir). I el fet de patir un nou embaràs i les seves dramàtiques conseqüències la fan encara una dona més valenta i potent. També cal dir que Byrne cada cop embellia més a la Sue amb les seves il·lustracions. Es notava que li tenia una estima especial.

Pel que fa a la part gràfica, em trec el barret davant Byrne. El seu estil continua evolucionant i perfeccionant-se com mai. Un exemple és el retorn del Dr. Doom amb il·lustracions fantàstiques. O com retrata a Jennifer Walters, Hulka, el nou membre (per molta estona) dels 4 Fantàstics. Literalment ens treu l’alè. El detallisme de Byrne és excels en molts sentits i si no m’equivoco continua millorant encara en el proper volum, una recopilació de l’etapa més estranya dels 4F... sense el seu millor membre, La cosa, però amb una substituta d’alçada.

Allí ens veurem, seguint amb les nostres aventures domestico-galàctiques.

Eloi Puig
11/05/2021