ILIÓN
Ilium
(2003)

Dan Simmons

Editorial:
Ediciones B (2004)

Col.lecció:
Nova

Núm: 167 + 176

Pàgines: 700


Novel.les relacionades:
Olympo

Altres edicions:

2006 Ediciones B. Byblos 517/5 -517/6

"Vietnam no és una guerra, és un país". Aquesta curiosa frase era l'inici d'una guia turística sobre aquest país que vaig fullejar un dia. De la mateixa manera puc dir: "Dan Simmons no és Hyperion, és un autor". Que perquè començo la ressenya d'Ilión amb aquesta poc meditada metàfora? Perquè estic fart de llegir crítiques, comentaris i opinions on el primer que es planteja és si el nivell d'aquesta novel.la assolirà el dels Cants d'Hyperion del mateix autor.

Es clar que hom es guia sovint pel nom de l'autor alhora de comprar un llibre, i més si aquest autor t'ha agradat, però no podem estar comparant i sospirant que els autors es superin a ells mateixos sempre. El problema de Simmons amb Hyperion és el mateix que el de Powers amb Las Puertas de Anubis: Que una molt bona obra eclipsa la posterior producció, tot i que aquesta pugui tenir un nivell igual o superior a la obra de referència.

Així doncs… Ilión és millor que Hyperion? No penso respondre a aquesta pregunta. Ilión i la seva continuació, Olympo són una entitat independent i com a tal intentaré tractar-la. I per començar amb aquesta primera part de la novel.la (que a l'igual que la segona part, Olympo, està astutament partida en dos volums pels senyors de Ediciones B, no fos cas que deixessin de recaptar alguns euros de les nostres malmeses butxaques) haig de dir que m'ho he passsat de conya llegint-la. I això és molt.

Analitzem una mica: Simmons és un autor consumat, sap fer que les més diverses temàtiques de la ciència ficció es tornin amenes i addictives als ulls dels lectors, sap donar girs argumentals i aprofundir en els personatges però per sobre de tot coneix el mètode per enlluernar al lector amb arguments originals.

Ilion és en part una epopeia èpica, en part una novel.la d'intriga i en part una aventura en format de gran producció. L'argument es divideix en tres línies argumentals que s'endinsen en la novel.la de forma separada però que proporcionen al lector la informació necessària per muntar un puzzle la visió total del qual no ens arribarà (suposo) fins a la conclusió: Olympo.

Per una banda tenim a una humanitat dòcil i desvalguda en una terra on es permet el teletransport i on uns misteriosos ents semimecànics vigilen que a ningú li manqui de res. Tota la humanitat viu 100 anys de vida plàcida i feliç talment fossin elois -és un símil fet pel mateix autor als personatges de vida fàcil i contemplativa de la humanitat futura imaginada a la novel.la La màquina del temps de Wells, no una descripció malintencionada dels costums d'aquest crític-

Un altre escenari són les llunes de Jupiter on una colla de moravecs -androides semiorgànics autoevolutius que han desenvolupat una societat pròpia quan els humans els van abandonar fa mil.lenis- volen llançar una expedició a Mart per investigar estranys fenòmens quàntics que poden desembocar en la destrucció del Sistema Solar.

I es clar, llavors tenim a La Ilíada. No, no exagero, Simmons ens trasllada a l'escenari de la Guerra de Troia on un humà del segle XX ha estat renascut per observar i anotar les discrepàncies del poema d'Homer controlat per (suposadament) post-humans que han emigrat al Mont Olimp de Mart i es comporten com si fossin deus grecs. Allí hi trobarem tots els coneguts herois del poema homèric: Hèctor, Aquil.les, Odisseu… i també òbviament els deus: Zeus, Apol.lo, Atenea, Afrodita… La representació no només és perfecta, si no que és a més, real. Està passant i ens trobem en el darrer any del setge de Troia…

Deixo al lector que mediti uns moments en pau i harmonia…

Absurd? Inversemblant? No. Tots aquests ingredients són aprofitats per Simmons per oferir-nos una de les novel.les de ciència ficció més originals que he llegit darrerament, una obra on s'inclouen temàtiques pròpies del gènere com viatges en el temps, intel.ligència artificial, manipulació genètica, especulació quàntica i potser fins hi tot petites dosis de novel.la post-apocalíptica i de terraformació (això està per veure) però que també té temps per explorar la èpica homèrica o el thriller més inquisitiu. Un cocktail rocambolesc però que l'autor controla en tot moment.

La combinació de les línies argumentals en capítols curts, normalment culminats amb clifhangers (finals amb "punxa", vaja) que aboquen grans dosis d'emoció a l'obra; la dosificació de la informació que ens proporciona l'autor; el carisma que desprenen molts dels personatges (tan humans, moravecs, com fins hi tot els deus), tot plegat ens fa absorbir una lectura que en moments es torna vertiginosa -els capítols finals, són fins hi tot més curts per donar pas a altres situacions i no aturar el dinamisme de la novel.la- però sense marejar, de manera que podem assaborir en tot moment els plaers de construir el trencacaps argumental.

Ilión no és només una novel.la de ciència ficció amb reminiscències d'Space opera. És una novel.la que trenca esquemes. La èpica homèrica combinada amb la nanotecnologia; els viatges a través de forats de cuc o a estacions espacials o el redescobriment de la Terra per part dels antics humans que comencen a obrir-se pas per un planeta que no coneixen… tot això i més forma part de la novel.la.

I a tot això cal afegir l'amor que profesa l'autor per la literatura clàssica. No només per homenatjar el poema èpic de La Ilíada -que ara estic consultant de tant en tant, després de tenir-la esperant una colla anys a la prestatgeria-, si no també a les especulacions semifilosòfiques a autors com Proust o Shakespeare. El meu dilema és si al no haver llegit encara La Ilíada o La Tempesta de William Shakespesare -ambdues obres tenen un paper molt important en aquesta novel.la- m'he perdut gaires detalls o si precisament per això, gaudeixo encara més, per no tenir cap obra "apuntadora" a la memòria que em retalli alguna sorpresa.

Els personatges, com deia, tenen una personalitat cultivada i excepte algunes rareses -el cas de Calibán, per exemple-, m'han agradat tots. Simmons els fa créixer i els fa canviar segons les circumstàncies -el cas de Daeman potser és un pèl forçat però- i els fa reaccionar en un món on les meravelles sorgeixen a cada cantonada.

En fi, una agradable novel.la que combina l'aventura amb la intriga i que barreja tantes temàtiques i tants ingredients que acaba per oferir més del que esperaves. Ara cal veure com acaba tot plegat a la segona part: Olympo.