OLYMPO
Olympos
(2005)

Dan Simmons

Editorial:
Ediciones B (2006)

Col.lecció:
Nova

Núm: 194 + 195

Pàgines: 888

Novel.les relacionades:
Ilión

Fa uns dies comentava a la ressenya d'Ilión que tenia un dilema sobre si el fet de no haver llegit ni La Ilíada d'Homer ni La Tempesta de Shakespeare em podien condicionar a favor o en contra de la novel.la de Simmons, precisament pel paper fonamental que aquestes conegudes obres literàries desenvolupen en la trama d'Ilión i Olympo. Doncs bé, la resposta és un empat. Si bé no cal que el lector conegui a fons la Iliada per entendre i gaudir de l'èpica homèrica que ens presenta Simmons en ambdues novel.les, si que et sents perdut quan l'autor ofereix part de la seva trama argumental ambientada a l'obra de Shakespeare.

Si agafem el millor de les idees que apareixen a Universo de locos i les combinem amb la metafísica que arrosseguen novel.les com Cuarentena tindrem una idea general del que ens pot oferir el tàndem Ilión + Olympo. Simmons escriu amb la mestria de Brown i especula amb la mateixa dedicació que Egan però deixa massa preguntes per que el lector les busqui (o recordi) en el text. El sentit de la meravella que en ofereix aquest tàndem de novel.les és poc comparable a res del que hagi llegit darrerament. Tenim Ciència Ficció de gran format, multitemàtica, especuladora, plena d'acció i de grans personatges, però també hi trobem la frustració de veure com se t'escapen molts dels detalls que fan que aquesta conclusió, Olympo, no esdevingui la obra mestra que segurament es mereixeria ser.

I es que Simmons pateix d'un mal: Té una imaginació desbordant i és un gran escriptor però no sap concloure bé els finals de les seves obres. Olympo és una digna continuació d'Ilión, una història creada amb talent i desenvolupada amb ganes que tanca en bona mesura els interrogants originats a la primera part però que et deixa amb la sensació que se t'han escapat coses. Òbviament aquest és un sentiment poc objectiu però tinc moltes preguntes que formular al senyor Simmons sobre la conclusió d'Olympo. Hi ha massa "perquès" que tinc en ment.

En aquesta segona part, les diferents trames començades a Ilión convergeixen i es separen en diversos moments, creant un teixit argumental molt ric i divers. Els aqueus i els troians estan en guerra contra els déus de l'Olimp; els moravecs preparen un viatge a la Terra actual per investigar què està passant i els humans antics s'han d'enfrontar contra els misteriosos voynix mentre intenten sobreviure a la nova situació creada arran de la caiguda de l'estació espacial. L'autor ens marca un ritme constant que ens deixa absorts en la novel.la. Tanmateix, cap al final del llibre es noten algunes lleugeres descompensacions entre les històries -una altra vegada- convergents de manera que a vegades tenim la informació del que passarà a uns personatges o en un aspecte argumental abans que l'autor ens ho mostri.

Cal dir que de bon començament Simmons va tancant alguns temes i donant algunes respostes a alguns dels principals misteris de la les novel.les. Per exemple, ens dóna indicis del que ha passat a la terra en els darrers tres mil.lenis, però és una informació desestructurada, imprecisa. Es nota que a l'autor no li interessa entra-hi a fons. Només són pinzellades que ajuden a comprendre la situació actual però on hi ha suficient material per a dues novel.les més.

L'autor es centra força en la sub-trama de la Guerra de Troia i aquí és on les línies argumentals es segellen de forma més satisfactòria. I també el nexe dels moravecs (aquells androides intel.ligents que intenten salvar el Sistema Solar de les perturbacions quàntiques) tenen un esquema argumental magnífic (a part de convertir-se en els personatges més carismàtics de l'obra) però és on apareix l'obra de Shakespeare, La Tempesta, on les explicacions de Simmons queden coixes, on el lector es queda amb molts interrogants i on l'obra perd la seva eficàcia al provocar confusió.

Pel que fa als personatges, continuo dient que són un dels plats forts de la novel.la. Als ja esmentats moravecs (Mahnmut i el seu infatigable company Orphu de Io) que són els més entranyables, cal incidir en la força que desprenen els herois grecs i els seus déus, talment estiguéssim llegint una obra èpica. La resta tenen tots el seu lloc en la novel.la, excepte -un altre cop ho haig de dir- la presència de Caliban, o el poc aprofitament dels altres personatges shakesperians: Próspero, Sicórax o el mateix Setebos. Uns personatges que queden diluïts en una subtrama massa complicada que els pren el protagonisme..

Bé, en aquest punt haig de dir que en contra la meva voluntat mencionaré Hyperion, la novel.la insígnia en la bibliografia de Simmons -se que vaig dir que no ho faria, però no puc evitar-ho- perquè més d'un lector s'haurà adonat de certes semblances entre les dues obres: La naturalitat del teletransport en l'argument, la variada oferta de temàtiques pròpies de la ciència-ficció -fins aquí, tot normal- però també aspectes menys visibles com el paper força remarcat dels jueus en les trames, o la presència de personatges que poden ser simplement picades d'ull entre les dues obres o representar més del què semblen. Us diu alguna cosa el nom de Moneta? (Aquí també anomenada Moira) És el personatge més misteriós i poc tractat de l'obra… i a Hyperion també apareixia una Moneta (jueva) que provocava una de les majors confusions de la novel.la (a l'igual que aquí). Possiblement aquestes especulacions meves no portin a enlloc però m'ha semblat molta casualitat… potser perquè moltes de les preguntes que m'he fet provenen de l'entorn d'aquest personatge, tan a Olympo com a Hyperion.

Per acabar i com a resum: Olympo és una possible conclusió a l'entramat iniciat a Ilión. No decep però frustra per els motius esmentats anteriorment. Això no treu que sigui una bona novel.la que et fa passar moltes hores intenses i que especula amb els camps de la CF que ja esmentava a l'anterior ressenya: Intel.ligència artificial, manipulació genètica, universos paral.lels i especulació quàntica. Aquesta darrera vessant és la panacea per a un escriptor com Simmons ja que utilitza el tema quàntic com al efectiu recurs del Deus ex machina: Soluciona el que sigui que l'argument no pot assolir (perquè a mi, per exemple, que em diguin que Mart s'ha terraformat a nivell quàntic em deixa més aviat fred, sincerament).

Jo li recomanaria a Simmons que no volgués justificar totes les seves teories científiques per mitjà de l'especulació quàntica i que teixís uns arguments sòlids fins al final i a l'abast de tothom. En la memòria ens quedarà una bona idea, ben desenvolupada però finalitzada en part de forma poc satisfactòria i també una obra que ret homenatge no només a obres com La Ilíada o La Tempesta si no a tota la literatura i la genialitat humana. Aquest és el gran repte que es proposa Simmons.