El quart volum de Les Cròniques de Nàrnia i el segon on els protagonistes són els germans Pevensie. De fet, no deixa de ser una continuació directa de El Lleó, la bruixa i l’armari, tot i que cronològicament es situï després de El cavall i el noi. El príncep Caspian va ser concebut (segons paraules del mateix autor) com una seqüela de El Lleó, la bruixa i l’armari.
Fins ara, els volums que componien Les Cròniques de Nàrnia tenien la particularitat de no repetir-se, de mostrar-nos aventures i personatges que eren sempre nous. En aquest quart lliurament (el segon en publicar-se) però, arriba un primer avís de repetició d’esquemes: Els mateixos personatges (humans) que trobàvem a El Lleó, la bruixa i l’armari i un esquema argumental força semblant: Arribar a Nàrnia + lluita multianimal + ajuda de l’Àslan.
C.S. Lewis ens narra una història molt similar a la de el segon volum però amb la capacitat que ens sembli força nova en alguns moments. En aquesta ocasió els germans Pevensie tornen a Nàrnia per ajudar al Príncep Caspian a regnar. La sorpresa que reben és que han passat centenars d’anys des de que marxaren (en temps de Nàrnia). Aquest fet, que podria semblar una incoherència, Lewis li dóna la volta i l’aprofita per introduir nous personatges i situacions que d’altre manera no serien possibles (com per exemple la presència d’humans a Nàrnia) És un encert, com tornar a començar; però a la vegada ens deixa un regust de “això ja ho he llegit” doncs, com deia més amunt, els plantejaments argumentals divergeixen poc dels de les aventures del segon llibre.
Haig de dir que el talent de Lewis no es ressent per proposar algunes situacions que per un lector infantil donen molt per reflexionar. Potser en aquest sentit, aquesta aventura madura respecte a les altres. Per contra, el final és precipitat i poc acurat com si Lewis volgués passar ràpidament a alguna altra cosa i la presència d’Àslan, tan important en altres llibres queda relegada a un paper secundari, que sincerament no li escau massa bé. La seva presència no aporta res de significatiu, com no sigui la repetició de “guia espiritual” o “mesies” que al·legòricament se li atribueix en comparació a Jesucrist (sobretot en el primer llibre).
La novel•la, com de costum, és molt agradable de llegir, tot i que aquest cop no l’he trobat tan entretinguda o divertida com les seves predecessores. El més interessant potser és que deixa algun fil secundari per explotar, de manera que probablement, en els següents volums ho podrem veure.
|
|