El nostre petit gran món de la literatura fantàstica no seria el mateix si de quan en quan no ens arribessin obres com Alif el invisible: novel·les que volen trencar una mica els motlles, que intenten sobreeixir-se dels cànons habituals, destacar per mèrits propis dins un gènere, el fantàstic, que sovint pateix permissivitat en vers a les novetats, que pateix d’un estancament de noves idees, noves visions... que en el fons són les que l’han fet gran.
Si a més, aquesta obra, està ambientada en l’actualitat, en un indret poc habitual com és una ciutat indeterminada dels Emirats Àrabs Units, i on a més, ofereix una barreja eficaç de fantasia i ciència-ficció i per tant d’un sentit de la meravella que et fa pessigolles al dits mentre passes pàgines, ens topem amb una de les millors apostes de l’any que el segell Fantascy ha sabut capturar
Crec que des de la Trilogía Ciberpunk escrita per G. A. Effinger que no llegia una novel·la de gènere ambientada en el món àrab. Alif el invisible segueix les desventures d’un jove hacker, de pseudònim Alif , fill de dues cultures, marginat per la seva classe i ignorat pel seu pare. Un personatge creïble que es refugia en la tecnologia però que no és cap heroi doncs desitja coses mundanes com ara diners mentre es baralla entre els afers comuns com l’amor no correspost d’una noia d’alta societat i els ordinadors i xarxes d’internet en un moment on la censura del país és extrema. Una època on el contraespionatge del govern intenta frenar les revoltes que està provocant la primavera àrab en el món musulmà. L’autora ens retrata magníficament les tradicions, religions i ètnies que poblen aquest racó de món. El mateix Alif és mig indi i àrab, cosa normal als Emirats degut a la immigració que rep de l’índic. I aquests petits elements encara fan més atractiva la novel·la
L’autora, G. Willow Wilson coneix perfectament l’estat actual de les necessitats de llibertat del món àrab; viu a El Caire,és periodista i ha sabut plasmar la seva experiència amb una història que combina aquest moment actual de divergència entre el poble i el poder amb una història fantàstica totalment deutora de la mitologia àrab que tots coneixem a través de llibres com Les mil i una nits, en especial sobre els seus esperits tradicionals: Els djinns.
Sí, a priori, sembla que no es puguin unir termes tant antagònics com esperits quasi immortals o llibres perduts plens de secrets amb ordinadors quàntics, però Willow ho aconsegueix, i de forma meritòria: la novel·la té un ritme trepidant, un subtil sentit de l’humor i unes premisses inicials que ens atrauen de forma quasi immediata. Probablement juntament amb Bioko, de Marc Pastor, aquesta sigui la novel·la que he llegit de forma més convulsiva enguany. No només per la trama argumental, si no pel plaer de gaudir dels seus personatges entre els quals destaco especialment els secundaris com Vrikam o el Sheik de la mesquita. Uns personatges que aporten el toc d’humor però també la profunditat necessària per que aquesta barreja de fe i tecnologia resulti creïble. El punt àlgid de la novel·la – a l’interior de la mesquita de Al Basheera- és quan convergeixen perfectament els tres elements que componen la base de la novel·la: la ciència-ficció, la fantasia i la mitologia i que fins aquest moment (una mica més de la meitat del llibre) han mantingut un equilibri deliciós.
Si hem de posar un però, aquest seria que a partir d’aquí la novel·la baixa una mica el ritme i sobretot que els capítols finals es noten una mica precipitats. Sembla que l’autora hagi volgut ajuntar massa conceptes, massa personatges en una sola habitació, de manera que es trenca el ritme que fins aleshores hi havia hagut per integrar masses coses i provocar un final una mica cinematogràfic.
Potser per aquest motiu no s’ha guanyat l’excel·lent; però en tot cas, segueix sent una novel·la més que notable que no deixarà indiferent a ningú. Per cert que fa pocs dies ha guanyat el premi World fantasy 2013, que s’atorga a la millor novel·la fantàstica.
No us la perdeu, els qui busqueu noves visions de com integrar la ciència-ficció i la fantasia.
Eloi Puig, 05/11/13
|
|