ARAÑAS DE MARTE
(2017)

Guillem López

Editorial:
Valdemar
(2017)

Col.lecció:
El club diógenes

Núm: 334

Pàgines: 246

Afrontar una ressenya d'una novel·la de Guillem López sempre és un repte, en el benentès que és un exercici estimulant per intentar plasmar en unes quantes línies les sensacions de la lectura. I és que qui digui que les obres de López són poc originals o encabides dins una mateixa línia d'acció mentiria o no hauria gaudit d'aquestes. I això, ara per ara per mi seria inconcebible.

Guillem López m'ha demostrat (sense encara haver llegit la seva vessant fantàstica) que cada nova obra és un món diferent i sobretot molt treballat a nivell literari. Mons del quals no et pots esperar una regles precises perquè et poden sorprendre a cada capítol. Arañas de marte, es presenta amb una impressionant portada -on agraeixo profundament que no aparegui cap artròpode de vuits potes- que ja permet entrellucar que els trets bàsics aniran cap a la percepció i manipulació del nostre cervell, a vegades potser en clau de ciència-ficció i d'altres amb incursions al terror més visceral.

A primer cop d'ull, després de l'absorbent lectura a la que em va tenir retingut l'autor, volia comentar que em recordava a Challenger, el seu primer èxit editorial. Potser per la possibilitat d'universos paral·lels, o de que les accions descrites en el present volum sembla que transcorrin també al mateix moment, com una sobreposició de capes de realitat. Però rumiant-hi una mica, crec que Arañas de Marte m'ha tornat a portar aquella sensació surrealista però ben arrelada sobre universos paral·lels i possibilitats obertes a l'especulació d'una obra que vaig llegir fa poc: La carrera de Nina Allan. Només que en López se'n surt millor alhora de retratar les diverses possibilitats que existeixen d'enfocar la realitat

M'aturo un moment. Em relaxo i bec uns glopets de licor d'arròs del delta – Sí, Guillem López és de la Plana però el delta de l'Ebre queda a prop i vull mirar de posar-me en la seva mateixa línia de pensament. I això potser m'ajuda.

Arañas de marte és una història calidoscòpica al voltant de Hanne i la seva percepció de la realitat al voltant de la pèrdua (o no) del seu fill. Hanne és holandesa i està casada amb l'Arnau, un arquitecte valencià. Uns mesos després de la mort del seu fill, pateix un atac d'epilèpsia. Però al mateix temps comprovem com el seu fill no és mort. I també revivim moments del seu passat i de vides no viscudes, de realitats possibles que giren al seu voltant i que fan que no sapiguem mai quin és el camí escollit pel cervell de Hanne per crear i modelar una sola existència, una sola realitat.

També ens trobem amb pistes, icones que es van repetint en les diverses realitats i que Hanne percep com a notes discordants o com referents estranys (cavallets de mar, o una novel·la pulp de ciència-ficció titular “Arañas de Marte”...). Cada capítol és una petita mostra de la meravella de prosa de Guillem López. Com un conte que no interessa com acaba però sí com està narrat. Així doncs, de la mateixa manera que ja gaudíem amb els curts relats que conformaven Challenger, aquí López també s'ha lluit al respecte i tan si el capítol ens descobreix quelcom nou com si enreda més encara la teranyina de realitats, el que sí està clar és que gaudim molt durant la voràgine del trajecte

Forats negres al terra de casa, novel·les de serie B de ciència-ficció, pèrdues irreparables d'éssers estimats, però també bogeria, clarividència, estats alterats de la ment que ens obren les portes a entrellucar altres universos, o potser només el que podrien ser altres històries de la vida de Hanne. Un repte pel lector, una jugada colpidora del ja mestre López. Alguns es preguntaran si tot plegat porta a algun lloc tota aquesta mescla de realitats. No importa, això queda a discreció del lector. Cert és que un servidor prefereix els finals més tancats o menys ambigus però també és cert que la lectura m'ha estat molt plaent i no m'importa massa on es dirigeix.

Arañas de Marte és la consolidació d'un Guillem López que s'acosta a Dick amb una naturalitat esgarrifosa. Entreu-hi sense complexes i perdeu-vos en els molts camins possibles. Al final intentareu arribar a un conclusió lògica sobre si el cervell de Hanne li està jugant una mala passada o realment les seves capacitats sensorials obren les portes a altres maneres d'entendre la realitat.

El licor d'arròs del delta és refrescant però potencia poc l'entrada en altres realitats. Però és bo, coi. És com aquest llibre, cal degustar-lo amb calma sabent que el regust no marxa fàcilment encara que te l'acabis en un tres i no res.

Eloi Puig, 31/07/2017