LA CARRERA
The race
(2014, 2016)

Nina Allan

Editorial:
Newsky Ediciones
(2017)

Col.lecció:
Fábulas de Albión

Núm: 17

Pàgines: 423

Traductores:
Carmen Torres i
Laura Naranjo

El primer que podria dir sobre aquesta novel·la és que és captivadora i sorprenent. Però aquesta afirmació és si més no redundant si un ja ha llegit alguna obra de Nina Allan anteriorment perquè ja coneixes el seu tarannà i les seves principals virtuts i defectes. Fa tres d'anys, Ediciones Nevsky ja ens va presentar una novel·la de Nina Allan titulada Máquinas del Tiempo on l'autora es capbussava en una estranya trama sobre universos paral·lels i de viatges en el temps, però sempre sota una perspectiva de quotidianitat, relaxada i sense mostrar totes les cartes del joc. I no ha canviat, Nina Allan ens torna a deixar hipnotitzats amb una prosa elegant, fantàstica i amb una història que navega entre lo inversemblant i el sentit de la meravella, sempre, això sí, amb la mirada posada als personatges i a llurs sentiments i mai oferint les respostes concretes que un voldria.

És difícil intentar definir una novel·la com La carrera. Per començar, el títol no s'ajusta a la seva trama excepte pel final de la primera part. És un títol, doncs, poc adient. A més, l'autora ens presenta diferents personatges (tres dones i un home) que actuen en capítols diferents de manera que l'acció i la història no són quasi bé mai en contacte directe. Aquests personatges tenen punts en comú dins un arc argumental que abasta tota la novel·la però que ens costa de captar o d'entendre al 100%. L'autora estableix una mena de diàleg entre els personatges i llurs històries que el lector ha de compondre com si fos un puzle.

Fixem-nos en el primer capítol: Jenna és una noia que viu en els suburbis d'un poble de la costa sud d'Anglaterra en un futur presumiblement proper on la pobresa i la contaminació campen juntes per Europa (o això sembla). El seu germà, de caràcter fort i possessiu, es dedica a portar un negoci amb gossos biònics, alterats genèticament per poder comunicar-se empàticament amb els humans. Els seus controladors porten implants al cervell que els ajuden a assolir aquest tipus de comunicació no verbal, tot i que no es tracta de telepatia estrictament parlant. Tot i que al començament aquest tipus de ciència es va desenvolupar per a la guerra (una guerra que sembla que ja ha passat i que ha estat brutal), avui dia els gossos són criats a ser usats en les apostes de les carreres.

En canvi (o no) en el segon capítol trobem a Christy, una noia que viu als afores de Londres, en una petit poble a prop de la costa, juntament amb el seu estrany i pertorbador germà gran (No us sona de res?), el qual es dedica a manegar residus. Sembla que ara som al nostre present i que no hi ha hagut cap guerra global. Christy haurà de mediar entre les novies del seu germà i caràcter imprevisible d'aquest mentre que poc a poc anirà cultivant la seva vena com a escriptora on s'imagina fàbules futures.

Seguim: El tercer capítol és l'únic dedicat a un home: Àlex, un ex-novio de la xicota del germà de Christhy. Anys més tard i en plena maduresa accepta una invitació de Christy per tornar al poble dels seus orígens i rememorar el passat. Potser aquesta ha estat la part més poc interessant, la que aporta menys al conjunt de la novel·la,

El quart capítol és el que més explota el sentit de la meravella. La protagonista és Maree (que el lector ja sap de seguida de qui es tracta). Una noia amb poders telepàtics que ha estat educada per a portar a terme una tasca excepcional. Per assolir el seu objectiu ha de travessar l'Atlàntic en vaixell i resar per no naufragar a mans dels bancs de balenes, entre les que es troba la incommensurable balena-ós, un animal que no hauria de poder existir al nostre univers. Les balenes, a més, es diu que són portes a altres universos. Estem en un futur estrany amb noms de nacions i països que no coneixem però que podem mirar d'endevinar. Un futur on la gent parla altres idiomes i on sembla que el transport internacional quasi ha desaparegut.

I el cinquè capítol, on ja la metaliteratura és evident: una continuació del les aventures de Maree, vint anys més tard on se'ns exposa de forma subtil alguns suggeriments sobre la veritable tasca a què ha estat cridada a fer i que inclouen mirades a l'altra punta de l'univers.

Abans de continuar voldria intentar d'explicar una pauta que utilitzo per parlar dels llibres. Em refereixo que valoro els escrits tan per la seva vessant literària com per la trama que ha confeccionat l'autor (això inclou personatges, situacions etc...). La carrera és possiblement una de les novel·les amb una qualitat literària més elevada del que porto d'any. Sí, Nina Allan és una mestra que ens absorbeix la ment mentre llegim les pàgines dels seus llibres. És una molt gran autora que ja em va captivar anteriorment i que persegueix exposar el seu art a través de personatges molt elaborats plens de sentiments contradictoris. Una mica em recorda a la Jo Walton de Entre extraños per la seva capacitat de fer-nos continuar atents fins i tot quan no passa res d'excepcional, només pel plaer de seguir coneixent al protagonista i degustant les pàgines. Però atenció! Nina Allan no acostuma a deixar clares les idees que exposa tan subtilment. Les seves trames són, més que recargolades, estranyes, busquen camins a la interpretació del lector que sovint es queda perplex davant el que llegeix. És una autora perfecta per fonamentar debats a posteriori però que més d'un cop pot frustrar al lector entossudit en descobrir secrets que no tenen perquè ser explicats.

Dic tot això perquè vaig llegir la novel·la totalment hipnotitzat però que la subtilesa de les trames i de les idees que suggereix sense mai acotar de forma contundent (especialment pel que fa als universos paral·lels per exemple) van fer de contrapès i m'han deixat un pel frustrat. Per una banda he gaudit com mai llegint a la Nina Allan. Però per l'altra li recrimino que deixa massa aspectes a la lliure interpretació del lector. I tot i que en alguns casos això és un exercici estimulant, també pot convertir-se en una feina tediosa.

Així doncs, tinc sentiments contraposats. La lectura àgil, fresca i narrativament impressionat de Nina Allan es contraposa amb un arc argumental on passen relativament poques coses meritòries de ser explicades. Una història voreja la ciència-ficció en alguns capítols, i en altres es centra en la novel·la realista (i costumista) per lliurar-nos aquesta novel·la de títol estrany i de sensacions indescriptibles, amb personatges molt ben treballats i amb misteris subtils però poc consistents que resten allí sense saber si obtindran resposta algun dia.

Potser en alguna tertúlia literària entre tots podrem expressar les sensacions que ens ha deixat aquest llibre i potser entrellaçar les pistes que l'autora ha anat escampant. Si és així, encara que no arribem a cap conclusió definitiva, em sentiré satisfet doncs el debat haurà estat de caire èpic.

Eloi Puig, 14 de juny de 2017