ANTISOLAR
(2018)

Emilio Bueso

Editorial:
Gigamesh
(2018)

Col.lecció:
Novum

Saga:
Los ojos bizcos del Sol/2

Núm: ---

Pàgines: 280

Lectures
Relacionades:

Transcrepucular
Subsolar

Emilio Bueso, l'autor castellonenc que està sacsejant el sentit de la meravella de la recent ciència-ficció espanyola amb la trilogia Los ojos bizcos del Sol continua el seu particular periple simbiòtic amb aquesta segona entrega de la saga: Antisolar.

Com el seu nom indica, la novel·la està dirigida a introduir-nos, ara ja de forma poc subtil i més aviat per la força, a l'exploració de la cara oculta d'aquest planeta tan especial on la vida només pot desenvolupar-se de forma correcta a la franja transcrepuscular, donat que l'astre no té rotació pròpia i el Sol escalfa (o no) per igual manera les mateixes àrees. I precisament aquesta segona novel·la ens tornarà a mostrar com un grup d'humans i simbionts fugen, exploren, investiguen i en definitiva ens traslladen les seves inquietuds sobre tot el que van trobant en aquesta part del món tan inexplorada.

Tot i els petits canvis amb que Bueso ens condiciona al començament de la novel·la respecte a personatges com l'Aguatzil no he notat cap evolució dràstica de la trama. I això, crec, que es deu a què en aquest segon volum ens acosta més al passat que al futur, ens vol apropar de forma directa o indirecta a que el lector es pregunti “Què coi va passar aquí?” Per què els humans es van integrar d'aquesta manera tan profunda amb els simbionts?. De fet, comença aquí una certa crítica a la relació simbiòtica que trobem en alguns societats aïllades on la vinculació és molt més profunda. Qui domina a qui? Els humans fan el que volen o les seves decisions són predeterminades pels seus simbionts? O realment els humans s'aprofiten de les capacitats simbiòtiques que els ofereixen els seus hostes? Són preguntes que Bueso s'encarrega de formular però que no acaba de definir, potser perquè prepararà més sorpreses més endavant.

Però si afirmo que aquesta segona entrega mira més cap al passat que cap al futur és perquè descobrim aquí una tecnologia, una ciència perduda que a la franja transcrepuscular no existia. I estic parlant de tecnologia eminentment d'origen humà, cosa que ens porta una altre cop a preguntar-nos sobre “Què coi va passar aquí?” de forma cada cop més freqüent i que aquest sigui un dels motors que ens animen a continuar la trama.

Naturalment Bueso s'amaga asos sota la màniga, encobreix aspectes de la novel·la i d'alguns dels seus protagonistes de forma premeditada i visceral (com ha de ser, es clar). Perquè alguns d'ells tenen informació, i molta però no la comparteixen en veu alta amb els seus col·legues. Ja sabeu:

El trapo sabe.

Oh sí! El trapo, aquest ésser indeterminable que acompanya les expedicions del curiós grup encapçalat pel nostre Agutzil a la part fosca del planeta, a la immensa negror, freda i teòricament sense vida. Sap. I coneix moltes més coses de les que diu. I el cert, ara que ens hem acostumat als seus exabruptes, a la seva llengua viperina, als seus comentaris lapidaris i en definitiva al llenguatge col·loquial amb que els diàlegs flueixen putament per tota l'obra, ara doncs, és quan la novel·la aconsegueix un cert efecte balsàmic doncs ja no ens sentim sorpresos per la seva presència i per la seva incòmoda xarrera. Tanmateix continuo queixant-me en veu baixa que alguns personatges estan poc tractats i que acompanyen el grup sense massa interès per al lector. També em miro una mica amb ulls crítics l'opacitat de la trama argumental que continua al servei del sentit de la meravella desplegat en aquest estrany món transcrepuscular (o antisolar en aquest volum).

L'ambigüitat amb que l'autor descriu certes escenes per no tacar aquesta ingenuïtat dels viatgers transcrepusculars amb la tecnologia moderna, provoca que el lector (almenys jo) surti mig capficat per no entendre a què es referia Bueso quan descrivia animals fabulosos o certs vehicles híbrids. Suposo que és part del joc però reconec que més d'un cop m'ha deixat trasbalsat per no entendre a què s'enfronten els protagonistes. Sembla que les pistes ens indiquin el camí, sí, sembla que molts aspectes es resoldran al final de la saga, sí, però durant el viatge m'he vist en alguns moments incòmode per no entendre les motivacions d'uns personatges o la trama desplegada per Bueso.

Però naturalment, la novel·la també té una mirada cap al futur, una mirada directament dirigida a la tercera part, Subsolar. I aquesta consisteix en captar de resquitllada moviments que l'autor deixa entreveure sobre la Gran Colònia que podria dominar la biosfera planetària. Són teories, elucubracions, petites dosis de fantasia gaiana si voleu, però que són realment un dels punts d'interès que més m'han atret de la novel·la. Aquesta visió holística on tot sembla connectat.

Però... “el trapo sabe”. I qui fa parlar al trapo és Emilio Bueso. A vegades me l'imagino interactuant amb la seva mà envoltada d'un drap vell mentre pensa com sorprendre encara més al lector, mentre medita com integrar més aberracions simbiòtiques a la novel·la o com fer aparèixer cada cop més tentacles (cosa que sempre s'agraeix). És un pensament que em deixa fascinat i esperançat alhora, tot s'ha de dir.

Antisolar potser perd una mica de frescor, lògica, per altra banda, si la comparem amb la seva predecessora però també ens obre més incògnites i portes que volem esbrinar com sigui.

I ara, a esperar Subsolar...

Eloi Puig,

21/07/2018