TRANSCREPUSCULAR
(2017)

Emilio Bueso

Editorial:
Gigamesh
(2017)

Col.lecció:
Novum

Saga:
Los ojos bizcos del Sol/1

Núm: ---

Pàgines: 277

Lectures
relacionades:

Antisolar
Subsolar

Si d'una cosa m'ha servit assistir a l'entrevista que Ricard Ruiz li va realitzar a Emilio Bueso a la passada CatCon de Vilanova i la Geltrú és per tenir la sensació que ara conec una mica millor la forma de pensar de l'autor de Castelló.

O al menys m'ho sembla. Perquè, la cosa no és fàcil. Fixem-nos: La seva trajectòria va començar centrada amb el terror sobrenatural per derivar cap a la ciència-ficció post apocalíptica i posteriorment evolucionar cap a una fórmula més descarnada. Més tard atacà l'horror còsmic i enguany ens presenta aquesta obra que és pur sentit de la meravella.

Déu n'hi dó els canvis, les diferents maneres amb que Emilio Bueso ens aboca les seves inquietuds. Ja ho va dir a la jornada de cloenda de la CatCon “La meva veritable vocació és reinventar-me”, una manera de pensar compartida per exemple per Antoni Munné-Jordà que no creu necessari repetir-se una i altra vegada escrivint el mateix. Però Bueso també va afirmar que “La puresa no és un concepte que m'agradi. Sóc més partidari del mestissatge. El més cru del realisme i el més descarnat del fantàstic”. (si no recordo malament) I aquí és on jo volia arribar. Emilio Bueso odia estancar-se i per evitar-ho prova nous camins, noves temàtiques, variants i tangents que el portin a mostrar obres cada cop més diferents. I per assolir-los barreja gèneres i uneix tendències. I crec que l'evidencia de tot això és Transcrepuscular, la primera part de la trilogia Los ojos bizcos del Sol.

I es que deixaré a una banda els debats entorn a les ja famoses portades del llibre que tan bé ha sabut promocionar l'editorial Gigamesh i em centraré en aquest sentit de la meravella que esmentava abans. Transcrepuscular supura imaginació i fantasia per cada pàgina que llegeixes. M'ha recordat per una banda aquells novel·les quasi pulp d'aventures de l'estil de Jack Vance i la saga del Planeta de l'aventura o del mestre Robert Silverberg amb les seves fantasies a la tetralogia de Majipur. Però Bueso va més enllà: No només crea un món fabulós sinó que li atorga una sèrie de regles i de misteris propis que seran alguns dels elements claus de la novel·la.

Per començar, ens topem amb un planeta que no pateix rotació de tal manera que un hemisferi sempre està encarat al sol i a l'altre és una nit eterna (i freda). La vida només pot desenvolupar-se a la franja transcrepuscular on la penombra i la claror es barregen creant un món espectacular replet d'artròpodes gegantins i vegetals que semblen del cretàcic. Allí, els humans sembla que han colonitzat, no, mentida, que s'han integrat amb la fauna local creant una civilització simbiòtica amb tot d'animals, especialment els mol·luscs terrestres (gegants) que a casa nostra anomenaríem cargols i llimacs. Aquesta simbiosi ha evolucionat fins a tal punt que la majoria dels humans tenen acoblat al crani un d'aquests mol·luscs que li proporciona diferents tipus d'ajuda al segregar substàncies al torrent sanguini.

L'autor s'esforça des de la primera pàgina per acostar-nos aquest immensa biodiversitat planetària de la franja trascrepuscular. I ho fa a través, del que a priori sembla una història senzilla i sense massa contingut però que a mesura que avança la novel·la creix en interès. L'Agutzil (aquí, els humans no tenen nom, se'ls anomena pel càrrec o per sobrenoms) és el protagonista d'una fugida de la ciutat-estat que ha estat guardant els darrers anys, juntament amb la Regidora i L'Astròleg. Fugen d'una sentencia a mort – al meu parer un pèl exagerada- a causa del robatori d'un valuós objecte del Governador. Saben qui és el lladre però aquest sembla haver desaparegut a la banda fosca del planeta, allí on no pot existir la vida. Aquesta road movie és una excusa per que l'autor ens pugui presentar la biologia que regna a la franja transcrepuscular, una manera de fer-nos veure que la simbiosi ha estat l'evolució natural de la humanitat en una planeta feréstec. Una humanitat, tot s'ha de dir, que no recorda massa del seu passat – en alguns moments s'esmenten guerres i destrucció sense especificar massa- i que ara viu en ciutats -estat o de manera nòmada pel planeta.

Si bé, com deia, la fugida inicial no em resulta massa justificada – potser perquè no entenc encara la forma de pensar dels habitants de certs assentaments-, Bueso poc a poc ens va oferint pistes sobre el passat del planeta i comprovem com les tradicions es remunten en diversos casos a la cultura terrestre. Suposo que aquest serà un dels punts a explotar a la següent novel·la.

Els personatges m'han semblat una mica desequilibrats. Deixant de banda que la novel·la està narrada en primera persona per l'Agutzil, i per tant aquest és el protagonista absolut, tant la Regidora com l'Astròleg m'han despertat poca empatia; una altra cosa serà el mercenari, Trapo, que se'ls unirà més endavant. Especialment en alguna ocasió, l'Astròleg ha demostrat tenir més poders del que la ciència hauria de poder evidenciar i això m'ha deixat una mica descol·locat.

Bueso, com deia, utilitza la primera persona per narrar-nos la història, i a més utilitza un llenguatge de carrer, barroer a vegades i realment que s'adapta a la mena de parlar de les persones poc cultes o almenys poc educades en societat. És un tipus de llenguatge que m'ha sobtat i que al començament tenia un pèl travessat però que trobo és una elecció digna, i més si tenim en compte l'esmentada narració en primera persona.

En definitiva, Transcrepuscular ha despertat aquell anhel pel sentit de la meravella que sempre m'agradaria trobar en la ciència-ficció. I aquí, la sublim evolució simbiòtica, aquest biopunk que tan es parla sobre la novel·la l'he trobat fascinant. Curiosament això provoca que la trama argumental es vegi massa oprimida per aquest sentit de la meravella i que l'autor no hagi pogut desenvolupar-la com cal (encara) però torno a recordar que Transcrepuscular és només el començament d'una història més gran que Emilio Bueso, amb el seu afany de canvi ens ha ofert a través d'un llibre ple de libèl·lules, vespes i escarbats – tot depèn de la portada que hagis triat comprar-.

Intrigat estic, per saber com evolucionarà aquesta fascinant novel·la biopunk per la cara oculta del planeta; en poques setmanes esperem que Gigamesh publiqui la segona part, Antisolar

Eloi Puig, 28/11/2017