SUBSOLAR
(2020)

Emilio Bueso

Editorial:
Gigamesh
(2020)

Col.lecció:
Novum

Saga:
Los ojos bizcos del Sol/3

Núm: ---

Pàgines: 380

Lectures
Relacionades:

Transcrepucular
Antisolar

Doncs no sé per on començar. 

Sí, ja sé què em direu: Ressenyar una obra d’Emilio Bueso és sinònim, sovint, d’endinsar-se a una literatura molt evocadora i on tens la sensació sempre deixar-te coses pel camí. Però si aquesta base, li sumem l’epopeia que significa haver escrit la trilogia de ciència-ficció en castellà més original, irreverent i imprevisible de les darreres dècades... doncs diguem-ne que la cosa es complica. 

Subsolar, com sabeu, és la tercera i última part de la trilogia Los Ojos bizcos del Sol. He dit trilogia però la podríem considerar una única novel·la dividida en tres parts doncs els fets narratius es succeeixen de forma totalment harmonitzada amb els precedents i no existeix cap discontinuïtat de la trama. 

Recordem breument on som: El peculiar planeta on transcorre l’acció només té una franja plenament habitable, un territori transcrepuscular, una frontera delimitada entre la meitat del planeta que no veu mai la llum i l’altra meitat on aquesta és perpètua. Bueso ja va definir als nostres protagonistes, humans i simbionts, quan recorrien l’esmentada franja transcrepuscular darrere una relíquia robada. Al segon llibre els va portar a descobrir civilitzacions aïllades a la foscor absoluta que preservaven el saber humà i que es malfiaven de les unions simbiòtiques. I ara, la road movie integrada per l’Agutzil, la Regidora, Pico Ocho, Wing Meling i òbviament, el trapo, s’endinsen a la part lluminosa del planeta, a la recerca d’aliats per vèncer la ment col·lectiva de la Gran Colònia.

El desert del migdia, etern, cru i mortal serà el nou escenari on Bueso desplega les meravelles que li bateguen dins el cap: Ciutats de nius de vespes, caravanes d’escorpins gegants, tavernes amb personatges que parlen amb accent mexicà... un garbuix meravellós, un desgavell lluminós que et captura, et sacseja, et mareja per les implicacions que s’insinuen i et perforen el cap sense que puguis escapar-te’n. I tot plegat és com un aprenentatge que et va preparant poc a poc per a l’èpica final. L’autor torna a brillar descrivint els impossibles ecosistemes orgànics que composen les ciutats i que desperten el sentit de la meravella. Un exemple:

“Muchas escenas nos resultaban incomprensibles. Solo veíamos masas de carne, seres deformes y vísceras de bestia mestiza, entregadas a actos enigmáticos, obscenos. Fue una visita a la más profunda de las simbiosis, (...), hablándome de seres digestores y cebadores, musculares y secretores, reactores y fotocaptores... (…) Se las apañó para fotografiar los bultos, antozoos, orificios, quistes, protuberancias, deformidades, miembros, enormes insectos, barricadas de seudomadréporas espinosas, moluscos a medio fundirse y bombeando entre ellos...(...)”

Com veieu, una orgia descriptiva que convida a pensar amb la plasticitat i adaptabilitat d’un macroorganisme o de la suma de diversos éssers, tots ells mancomunats sota una sola tasca, més que un treball en equip, una feina dirigida a assolir una fita concreta. Aquesta cita ho escenifica perfectament:

 (...)” La tendencia de todas las sociedades que han prosperado ha sido abordar enlaces simbióticos cada vez más masivos, estratégicos, profundos. A largo plazo, las formas de vida tienden a convergir; es inútil resistirse.”

La relació entre humans i mol·luscs, aquesta simbiosi tan perfecta però tan estranya a la que s’han adaptat uns i altres és el quid de la qüestió. Després dels descobriments efectuats a la part fosca del planeta les líders del grup intentaran convèncer i fer replantejar a tota una civilització unes creences basades en una relació simbiòtica que ara es descobreix com a tòxica. 

Però aquí entrem en el terreny de la subtilesa: Qui domina a qui? Els simbionts de la Gran Colònia estan poc a poc sometent a les ments humanes a les que s’acoblen? O bé els humans volen passar a ser els dominants? Trobem aquí una reflexió sobre qui ha de sotmetre a qui. De fet, una simbiosi hauria de ser beneficiosa per les dues parts per igual però quan una d’elles aconsegueix més poder de subjugació que l’altra... la simbiosi com a tal s’acaba. Fixeu-vos en aquesta apassionada arenga política que realitza la Regidora:

“—Víctimas de los caracoles que venís a defender la diversidad, la moderación y la tolerancia con las distintas formas de simbiosis; pueblos libres que la Gran Colonia lleva años devorando y desplazando: aquellos que hayáis sido violados, mancillados, habitados y fecundados sin miramientos: ¡Las personas no somos nidos de monstruos! ¡Nosotros sometemos a los animales!”

Comentava abans, que tot aquest petit univers planetari que s’arrapa a la vida i que esclata per mil racons imprevisibles ens l’ha estat mostrant l’autor a través de la road movie que componen els tres llibres de Los ojos bizcos del Sol i ens ha estat preparant per un final apoteòsic, èpic i òbviament intens. Tot això és cert i encara s’hi hauran d’afegir certes sorpreses de darrera hora. Potser, però, també cal insinuar una petita crítica per la meva banda: Comentar que Bueso focalitza bona part de l’obra a desenvolupar personatges i narrar-nos escenes rocambolesques amb el riquíssim —però també sorprenent— vocabulari d’en trapo i els altres però la trama de rerefons, el com es va canalitzant tota la informació que recullen els protagonistes, com enllacen les ajudes, forgen les aliances i elaboren en definitiva una guerra contra un món amb una concepció de control holística, no queda massa diàfana, no hi entrelluquem del tot les causes i efectes del pas de l’estranya comitiva de protagonistes per les diverses franges habitables del planeta. Fins al punt que hi ha moments que no t’acabes de creure que les crides i les peticions hagin estat suficients pel que ens espera al final de la novel·la. És una sensació de mancança de lligar caps que no acaba de marxar. Com també l’escassa informació rebuda finalment per diseccionar què és i quina és la història darrera del trapo (tinc la sensació que Bueso s’ha guardat aquest cartutx a la recambra per si un dia eixampla el seu univers).

Però es clar, llavors arribem al final de la novel·la — i de la trilogia— i aquestes foteses les perdones fàcilment perquè el castellonenc ens ofereix un discurs que ens convida a badar la boca i obrir els ulls, a comprovar com la lluita entre dues formes de vida, entre dues maneres de cercar la llibertat (que no tenen perquè significar estrictament l’ús del lliure albir) s’enfronten d’una manera tan visceral i destructiva. Una dualitat que provoca antagonismes encara que pretengui una mateixa fita i que depara una gran pregunta: Què és millor, fugir de la tirania de les màquines o de la dictadura d’una única ment orgànica? Subsolar ens farà meditar en definitiva en els pols oposats d’una lluita infinita, cíclica i que podem exportar a molts altres escenaris on els ecosistemes han estat colonitzats per la presència humana.

Potser Bueso concentra massa el seu missatge en uns capítols finals que són especialment dinàmics i resolutius i en canvi prefereix passar per un desert de coneixements la resta de la novel·la, això sí, emparada pel sentit de la meravella que comentava abans, desplegant un món increïble i tan viu que fa basarda. 

Los ojos bizcos del Sol no es pot prendre a la lleugera. No és una història de ciència-ficció més. Tenim davant nostre una crònica èpica amb majúscules, singular, autèntica i escrita amb passió. No l’oblidareu fàcilment!

 Eloi Puig
13/01/2021