LA BAHÍA DEL
ESPEJO
Looking Glass Sound
(2023)

Catriona Ward

Editorial:
Alianza Editorial
(2023)

Col.lecció:
Runas
Ciencia Ficción
y Fantasía

Traductora:
Cristina Macía

Núm: ---

Pàgines: 324

A aquestes alçades, després d’haver llegit dues novel·les de Catriona Ward, quan comences una altra obra seva ja saps que t’has d’esperar l’inesperable i que la lectura et sorprendrà en algun moment però també és cert que he après a no voler buscar aquesta sorpresa, aquest element que de ben segur l’autora està amagant, mantenint-lo ocult d’alguna manera que no pots arribar a albirar.

Perquè llavors, la lectura la gaudeixes més.

La bahía del espejo és, fins ara, el llibre de Catriona Ward que més m’ha trasbalsat, que més m’ha fet arrufar el front intentant discernir el seu contingut. És una novel·la repleta de traumes juvenils, que ja son una tònica i un patró en les històries de Ward, però tot i així, els primers capítols semblen abocats a una lectura costumista, interessant, ben escrita però que no sembla que tingui massa raó de ser.... no hi passa res de destacable. Recordeu com Sarah Pinborough ens acomodava de mala manera a una plàcida història a Detrás de sus ojos i després ens fotia una clatellada que ens deixava mig commocionats? Catriona Ward va per aquest camí també. Tu saps que passarà quelcom de molt gros. I ho estàs desitjant de fet, intentant reunir pistes, suposant, volent escrutar el futur, fins i tot consultant l’índex amb el nom dels capítols per veure si intueixes alguna cosa. I et rendeixes. I llavors pam! Arriba la sorpresa. La bufetada. I no, no te l’esperes.

Aquest es l’efecte que provoca llegir a Catriona Ward

Costa atlàntica de Nova Anglaterra. Anys vuitanta. Un jove i els seus pares passen les vacances a la recent adquirida casa d’un oncle. Wilder Harlow és tímid, pateix bulling a l’escola i es refugia en les seves coses. Allí coneix a en Nat i la Harper i junts conviuen dos estius replets d’hormones desenfrenades, esculls marítims i aventura i amb l’enigmàtica presència fantasma de l’Home del punyal, un assassí en sèrie que espanta a la comarca.

L’autora ens narra de forma hipnòtica aquesta història de joventut adolescent però descobrirem com de cop ens trasllada a uns anys més tard quan en Wilder ja estudia a la universitat i coneix a Sky, el seu company d’habitació, una persona amable que l’ajuda en tot però que determinarà la vida de Wilder per sempre. També farem més salts, fins al nostre present perquè la història de La bahía del espejo s’estirà durant dècades. Les anades i vingudes entre l’any 1989 i el 2023 formen part de la peculiar estructura de la novel·la i poc a poc la nostra curiositat inicial es tornarà necessitat per saber què està passant.  Ward deixa pistes, subtils, com per exemple elements d’aquest 2023 que no semblen concordar exactament amb la nostra realitat:. Establiments de realitat virtual, trens de levitació magnètica…cotxes sense conductor. Però encara que ens comencem a planteja hipòtesis sobre l’essència d’aquesta aventura, sobre el que amaguen les seves pàgines... com sempre l’autora ens guanyarà.

Aquesta és una novel·la que beu de les inquietuds juvenils, de les indecisions, de la camaraderia... per transformar-se en molt més, en un thriller fantàstic i psicològic i sobretot en una novel·la metaliterària que va més enllà de les seves pàgines. També és un homenatge al fet d’escriure i d’imaginar mons i personatges i de fer-los créixer o de matar-los.

(...) “Estaba investigando la mecánica, como fusionar, mi texto, mi verdad, con su basura egòlatra”. (...)

No és una lectura senzilla. El seu objectiu es desenfoca a vegades i potser no es resol de forma tan clara i continguda com a La casa al final de Needless Street o Sundial. Però resulta un referent d’històries que beuen unes d’altres, personatges que conviuen amb alter egos dins d’altres llibres, i en definitiva d’aquest mirall que es situa entre creadors, personatges i la dura realitat fa de La bahía del espejo, una experiència desconcertant... però tanmateix enriquidora.

(...) —Escribir es poder —dice—. Es una forma de magia. Esa una manera de mantener a alguien vivo eternamente.
      —¿Para qué querría alguien vivir eternamente en un libro?
      A lo mejor no quieren. A lo mejor el escritor los tiene prisioneros. —Se inclina hacia él para hablarle al oído—. Se puede atrapar a alguien en un libro. Puedes capturar su alma y hacerle una cárcel de palabras. Una jaula.” (...)

Prefereixo no comentar massa més, perquè cada paraula que digui de més, pot ser un spoiler en potencia. Entreu-hi, llegiu el llibre, especuleu, esbataneu els ulls i arrufeu el nas quan se us escapi algun detall... sigui com sigui no podreu deixar de llegir-lo, com és habitual amb les trames pertorbadores que ens ofereix aquesta reina del terror que és Catriona Ward.

Eloi Puig
09/02/2024