Bicho
Hambriento
Hungry Bug
(2014)

Carlton Mellick III

Editorial:
Orciny Press
(2022)

Traductor:
Hugo Camacho

Col.lecció:
Midian

Núm: 16

Pàgines: 312

Traductor:
Hugo Camacho

Ilustradora:
Laia Baldevey

He de reconèixer que cada cop que apareix una novel·la de Carlton Mellick III em produeix una certa ansietat per saber com i de quina manera ens sorprendrà amb la seva nova proposta. No és exagerat pensar que aquest autor sigui considerat de culte dins els estàndards del gènere i que aquí cada cop més gent el conegui, inclús sortint dels circuits del fantàstic o d’aquest subgènere estrany, entranyable i brutal com és el bizarro.

Carlton Mellick III ha estat traduït fins ara amb molt encert per Hugo Camacho, alma mater d’Orciny Press i quasi m’aventuraria a dir que és un dels seus autors fetitxes, dels que porta bona sort i provoca les millors reaccions entre els lectors. Així doncs a les excel·lents i sublims La casa de arenas movedizas i Matrioshka, aquesta és la tercera obra que ens arriba de l’autor de Portland (sense comptar alguns que altres contes recollits en antologies). Es tracta de Bicho hambriento i com era d’esperar... ens torna a sorprendre.

Per començar hem de dir que l’estructura de la novel·la és inusual: Formada per diferents contes, la majoria conclusius que formen part d’una història més gran. Sí, estic parlant d’un fix-up en tota regla. Cada conte aportació una visió concreta sobre un personatge o ens transmet informació essencial sobre l’estrany món màgic on transcorre la major part de la novel·la. Alguns personatges es van repetint i apareixen en diferents relats i altres només hi son per apuntalar una història esbojarrada, divertida i completament addictivia.

Som-hi: a Carlton Mellick li ha vingut al cap una idea, una premissa més que interessant i que dóna molt de joc: què passaria en un món on la màgia existeix i els encanteris es poden comprar? I on la gent desenvolupa capacitats màgiques, sovint úniques. Com transformaria la societat tot plegat? I si aquesta màgia fos addictiva i cada cop que s’utilitzés provoqués mutacions i canvis en l’aspecte i en el metabolisme de qui llança els encanteris?

Aquest concepte, aquesta fotografia irreal és la que l’autor desenvolupa amb diversos personatges que acaben a un món paral·lel anomenat Cul de l’Infern, on l’excés de màgia els ha deixat allà i des d’on ja no poden tornar a la nostra realitat. Allí hi trobem a Vespa, un dels personatges principals que ha inspirat la il·lustració de la coberta de la Laia Baldevey. Vespa és una noia amb les capacitats d’aquest insecte i amb una gana insaciable: Pot volar (doncs li han sortit ales) i també paralitzar a les seves víctimes amb el seu agulló. Però es clar, no totes les màgies son tant pragmàtiques: Eddie, l’irat, només aconsegueix crear pastissos immensos del no res. O l’entranyable Gran Rar, una mena de monstre escarabat de molta força (i un gran cor) només pot comunicar-se dient “Blupa- Blú”).

Però hi afegirem aquí, altres personatges, cada qual amb la seva pròpia trista història sobre l’ús indegut (i excessiu) de la màgia com s’explica perfectament en aquest paràgraf:
 
“—Mira, cuando usas la magia — prosiguió—, en realidad estás rompiendo las leyes de la física, estás haciendo trampa con la realidad. Eso confunde al universo que no sabe qué hacer contigo. Así que encuentra la manera de corregir el desequilibrio. Por ejemplo, si lanzas un hechizo de volar te empezarán a salir alas. (...) Así es como el universo consigue encontrarle sentido a la magia, como corrige lo imposible.”   

Cada relat, cada capítol, ens acosta una mica més al Cul de l’Infern i als seus estrambòtics personatges. Una mare afectuosa que no vol que el seu fill creixi (i el torna a convertir en nadó cada certs anys tot i que aquest guarda la seva memòria), o un típic noi que es pot transformar en animal (i ajuda a una furries depravats de passada), o un home que pot escollir les tirades que sortiran als daus... son només exemples que encara que sembli mentida acaben convergent en una història completament coherent on fins i tot apareixen éssers aràcnics (que òbviament son dolents però que no acabo d’entendre perquè només tenien 6 ulls o 6 braços... potser l’autor desconeix que aquestes bèsties no son insectes).

La qüestió és que, com deia al començament, Carlton Mellick III ens ha tornat a sorprendre amb una trama fresca i desinhibida, una història a la que li pots trobar el cantó reflexiu (addició a les drogues, transformació, aïllament...) però d’es d’una vessant divertida, explosiva i, sincerament, molt treballada. No oblidem que potser l’autor ens acosta històries que juguen amb l’absurd i amb elements estrambòtics però això no significa a que renunciï a bona literatura. I sinó, llegiu el primer conte, “La infancia interminable” i comprovareu com una simple idea estranya pot acabar sent un conte de terror fantàstic impressionant.

Bicho hambriento us obrirà la gana i voldreu saber més d’aquets món de racionalitat màgica (que dóna per molt més). Potser no ha arribat a les excelses obres anteriorment comentades però segueix a un nivell impecable perquè el lector gaudeixi, reflexioni i s’aventuri amb un tipus de literatura estranya i fascinant.

Molt recomanable.

Eloi Puig
19/04/2023