LA BOMBA NUMERO SEIS Y OTROS RELATOS
Pump six anth other stories
(2008)

Paolo Bacigalupi

Editorial:
Random House
Mondadori
(2013)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: ---

Pàgines: 395

Un nom com Paolo Bacigalupi ja no hauria de sonar estrany pels afeccionats d’aquest país. Plaza & Janés ens va presentar fa dos anys la seva primera novel·la, molt colpidora per original i crua: La chica mecánica. Un any més tard ens va arribar El cementerio de barcos, una nova aportació al futur decadent, contaminat i sense energia que tant agrada explotar a l’autor; una novel·la a més, també apte pels més joves. I finament, a través ara del segell Fantascy, ens arriba la recopilació dels contes de Paolo Bacigalupi, els relats que el van donar a conèixer al món anglosaxó durant la passa dècada i que ha traduït –novament- l’incombustible Manuel de los Reyes tota una garantia que la calor xafogosa, la fam i la desesperança que plaguen les seves pàgines se’ns continuarà enganxant al cos i a la ment de la mateixa manera com hagués volgut l’autor.

La bomba número seis y otros relatos és el títol triat per aquesta antologia. De fet fa referència al conte potser més estrany de tots – d’això en parlarem més endavant- però el total d’onze històries que la componen comparteixen unes característiques similars: El pessimisme, el fet d’afrontar una realitat pura i dura en uns futurs distòpics, no tant a causa de la política o els totalitarismes, si no per la contaminació, la manca d’energia, les revoltes socials etc... pocs relats s’escapen d’aquesta visió negativa del nostre futur; en tot cas alguna joia com “La chica aflautada” o “Seres de arena y escoria” són aportacions un tan diferents – i no per això menys pessimistes-. Un tret que també comparteixen moltes de les narracions són que Bacigalupi les acaba de forma poc convencional, no buscant el final original que doni el tomb a un arc argumental cuinat per enganyar al lector; si no al contrari: Oferint finals oberts, finals que el lector pot interpretar de diverses maneres, com convidant-lo a continuar-lo, com si Bacigalupi volgués que escrivíssim nosaltres el final, o com si miréssim d’escriure una conclusió millor, més positiva, més alegre... però potser per poder assolir una final més optimista, caldria reescriure el plantejament des dels seus inicis, ho sigui des d’ara mateix...

Però millor repassem els contes un a un:

“Un bolsillo lleno de dharma” no sorprendrà als seguidors de Bacigalupi doncs l’entorn en què ocorre l’acció és fàcilment digerible per qui ja hagi llegit obres anteriors: Àsia, concretament la ciutat de Chegdu, a la Xina. La porta d’entrada al Tibet – o de sortida- des de sempre. L’atmosfera decadent, xafogosa – un altre cop-, plena d’olors, d’accents, dialectes i cultures que conviuen en els barris baixos xinesos i també en els nous gratacels intel·ligents són en realitat part del modus operandi de Bacigalupi: Envoltar-nos d’una atmosfera enrarida per que aquesta ens consumeixi a l’igual que consumeix als seus personatges. Aquí, un poca-pena es veu involucrat en tràfic d’informació, la qual ve enmagatzemada en un cub de dades que va passant de mà en mà. Molt interessant el contingut d’aquest cub; i crec sincerament que dóna per fer un relat més llarg, potser fins i tot en una novel·la, i més tenint en compte que el final és un pèl decebedor per tal com el deixa i per les repercussions de la història plantejada.

Seguim amb “La chica aflautada”, una mica d’aire fresc entre tanta aglomeració asiàtica. També ambientada en un futur, diria que més llunyà, on les pràctiques feudals han tornat sense renunciar a la tecnologia. Aquesta és la història d’una noia entrenada per ser part d’un espectacle únic que només serveix per alçar l’ego dels senyors feudals i per formar part dels seus interessos econòmics. Però el relat és quelcom més: Una crítica a l’explotació infantil, a la futilesa de certes exhibicions i en definitiva a moltes de les banalitats de la nostra societat. Cal afegir que els moments estrella de la narració són quan es representa sobre un escenari la feina i el treball d’anys de pràctiques, operacions i mancances. La visió de l’espectacle és viscuda tant pels personatges del conte com pel lector: una narració de lirisme fantàstic on els ulls et fan pampallugues i l’estómac se’t regira per parts iguals. El final un cop més, obert, per que el lector decideixi, perque cadascú esculli què ha de passar, com ha de concloure la història.

El relat més acord amb els cànons de la ciència-ficció menys dura, i més allunyada dels nostres actuals problemes seria sense dubte “Seres de arena y escoria”, un conte sobre la deshumanització, sense arribar als extrems que veurem a “Respuesta evolutiva” però sempre tenint present en què s’ha convertit la humanitat en un futur llunyà: En éssers que ja no depenen del planeta per viure; d’humans que han perdut la personalitat i que només acaten ordres de multinacionals mentre s’alimenten de sorra i escòria. No hi ha dolor, no hi ha temor, i per desgràcia quasi bé no hi ha curiositat. L’aparició d’un animal viu farà trastornar la plàcida rutina de tres soldats fins al punt que els animarà a plantejar-se preguntes inquietants.

”El pasho” és un relat més sobri, més fonamentat, també ambientat en un futur en una zona indeterminada d’Àsia, on el fill pròdig torna a casa després d’ascendir a pasho, una mena de barreja entre gurú i savi; els quals coneixen prou secrets i tecnologia per ser respectats per tothom. És un relat lent, que camina poc a poc, potser lligat al desert i la manca de recursos de la zona descrita al conte; però que –per variar- arriba per sorpresa a un final molt digne, que qüestiona el paper de les civilizacions més avançades en l’arbitratge del món i de les seves cultures. Molt interessant tot i la manca de ritme del començament.

Dins el mateix univers de La chica mecánica trobem aquest conte, “El fabricante de calorías” que ens situa aquest cop als antics EUA, al delta del Mississipi – a l’igual que a El cementerio de barcos- per oferir-nos una petita epopeia d’un traficant que ha d’anar a cercar un biòleg capaç de fer trontollar l’estatus quo que mantenen les companyies agrícoles amb els seus productes transgènics. Un conte potser de caire clàssic amb un final predecible però no per això menys interessant.

”El cazador de tamariscos” torna a parlar sobre l’escassetat de recursos, en aquest cas un de tan vital com l’aigua. En un futur on els EUA s’ha desmembrat en zones i territoris com Califòrnia que captura l’aigua d’altres parts del país – o del que queda d’ell-, els caçadors de tamariscos –una planta que pot absorbir molta quantitat d’aigua- sobreviuen com poden traficant precisament amb aquesta font de vida. Aquest és un relat també pausat, que busca més parlar d’un rerefons polític i mediambiental transcendental per mostrar-nos una forma de vida que s’extingeix, i on els primers a rebre, com sempre, són els més desfavorits. El final tampoc és concloent i deixa massa interrogants i un gust un tan amarg perquè es nota com a Bacigalupi només li interessa explicar aquest futur traumàtic i no tant els personatges que s’hi desenvolupen. Potser per això sembla que la seva propera novel·la estarà ambientada en aquest futur concret, per aprofundir-hi més.

Arriba un dels plats forts de l’antologia: “Respuesta evolutiva”, una narració molt dura sobre la deshumanització de la nostra civilització quan aquesta aprèn a dominar la mort i a combatre-la de forma efectiva, quan en definitiva l’espècie humana pot assolir el mite de l’eternitat a través dels fàrmacs. No és una teoria nova l’assenyalar que si l’ésser humà for immortal, la sociologia, el comportament humà, les arts, les ciències... es ressentirien d’una forma devastadora per la mateixa societat. En aquest cas, la intolerància de la població a procrear, a seguir augmentant una humanitat que no mor mai, provoca que per llei estigui prohibit tenir fills i aquests hagin de ser executats a l’instant de descobrir-se. L’instint maternal - i també paternal- però, sembla rebelar-se contra aquest dictamen de caràcter obligatori. El nostre protagonista és un policia dedicat a trobar dones procreadores i assassinar els fills que hagin nascut. Com deia, Bacigalupi no té pels a la llengua, ni li tremola la ploma quan cal escriure sobre temes delicats.

Qui hagi llegit La chica mecánica identificarà el títol d’aquest conte, “Tarjeta amarilla”. Excepcional. No tant per l’argument en sí, inscrit dins de l’univers de l’esmentada novel·la on de fet comparteix un dels seus protagonistes, si no per l'excel·lent ambientació del conte. Bangkok, ciutat de refugiats xinesos – targetes grogues- provinents de la península de Malaca, ciutat d’intensa xafogor, d’olors impenetrables, de tocs de queda, de pallisses per part de la policia del Ministeri de medi ambient, de fam, de plagues transgèniques... tot això i més. Si a La chica mecánica, m’agafava calor només començar a llegir les seves pàgines, aquí, aquesta és encara més accentuada, fins i tot sues. La claustrofòbia dels pisos atapeïts de xinesos que fugen de les massacres de la nit; les llargues cues per trobar una feina en un món sense recursos, la brutícia, la immundícia, els megadonts modificats genèticament... si us agrada aquest conte, us encantarà la novel·la, o viceversa.

Per asserenar els ànims, trobem un altre gran relat amb el títol de “Suave”, l’únic de temàtica no fantàstica, més afí amb el gènere negre. La història d’un assassí que mata sense proposar-s’ho, sense motiu, sense que tingués cap interès en fer-ho... però a l’hora mata sense remordiments, sense penedir-se de res. Un conte molt curiós i molt ben narrat, amb moments tensos i amb d’altres plens d’ironia, un conte que per la versemblança del que ens proposa, fa esgarrifar, on es demostra que el terror quotidià pot prendre mil i una formes sense haver de passar per l’entorn fantàstic.

Curiosament, “La bomba número seis”, el relat que dóna títol a l’antologia és una de les històries que menys m’han agradat. Potser el to irònic, subtil, de voler fer-nos riure; potser l’absurditat del seu plantejament, també en un futur distòpic on les habilitats i la intel·ligència dels humans minva a ritmes molt preocupants, no m’ha acabat d’entrar com a missatge. El ritme del conte és bo, intens fins i tot, però l’he trobat poc creïble i potser això no ha acabat de despertar en mi el mateix entusiasme que la resta.

I per acabar, “Pequeñas ofrendas”, el relat més curt dels que integren el llibre. Un altre conte dur que planteja un futur, en aquest cas, amb greus problemes de fertilitat. És una història però no massa ben portada que tot i la seva duresa, no enganxa al lector com altres.

Per resumir: una antologia de futurs distòpics intel·ligent, molt ben narrada i versemblant. Naturalment, uns contes agradaran més que altres però tots ells tenen alguna cosa especial que no deixaran indiferent a ningú, ni al més escèptic. M’atreviria a dir que és imprescindible, i més si sou ja, com jo, seguidors de Paolo Bacigalupi.

Eloi Puig, 23/09/13