CANALLES
(2017)

Diversos autors
(Compilat George R. R. Martin i Gardner Dozois)

Editorial:
Llibres de l'Encobert
(2017)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 1109

Traductor:
Valentí Martí

Altres edicions:

Castellà:
2018 Llibres de l'Encobert

Aquesta serà una de les ressenyes més estranyes que he fet mai. Estranya principalment per que no acostumo a llegir obres com aquesta antologia en un període de temps tan llarg (quasi 2 anys) i per tant amb una memòria afeblida sobre els primers contes que vaig llegir. Estranya també perquè el volum és realment peculiar i sobrepassa tant en sentit positiu com negatiu les expectatives creades de bon començament.

Canalles és una antologia editada per George R. R. Martin i el ja desaparegut Gardner Dozois (molt amic de Martin) i pretén recopilar relats centrats en el concepte del canalla, del pocavergonya, d’aquella persona que viu una mica al marge de la llei però que ens cau bé, potser perquè busquem en la seva figura un heroi o heroïna romàntic que viu intensament i construeix el seu propi destí encara que no sempre de forma íntegre. El que voldríem ser tots nosaltres: un Han Solo, o el Madmartigan de Willow. El concepte és sincerament fantàstic, la idea és molt atractiva i l’antologia hauria d’haver estat un èxit.

Però aquí ens topem amb alguns fets que no acaben de quallar en aquesta gran idea. Ens trobem amb vint-i-una narracions que no sempre estan a l’alçada de les circumstàncies. Això passa en totes les antologies, es clar, però en un volum  de 1.100 pàgines que un 30 o 40 per cent dels relats no els trobis especialment idonis et fa remugar especialment. Tampoc no s’entén com  molts dels contes s’han encabit en aquest recull doncs la figura del canalla, pocavergonya etc... no existeix o si apareix és d’una manera subtil que no concorda amb la premissa dels editors.

Hi ha un fet indiscutible que a mi m’ha desagradat una mica. I és que molt sovint Martin i Dozois han seleccionat relats d’autors que ja formen part d’una extensa saga o sèrie, o cosmologia pròpia. Hi ha contes, doncs, amb personatges que ja han protagonitzat altres històries i que ja tenen una complicitat adquirida. I no sempre es pot detectar amb un relat que potser està extret d'un context mes ampli. A l’incloure aquests contes (deixant de banda que ens agradin més o menys) l’autor no pot reflectir tots els matisos dels protagonistes perquè aquests ja venen de lluny. És com si veiéssim una sit-com per la sisena temporada i no entenguéssim alguns gags. Tot i que les històries són autoconclusives, tens la sensació que et perds alguna cosa en moltes d’elles.

També cal afegir uns punts més discutibles segons com es miri: L’un és que si és ben veritat que els relats no tenen perquè ser de gènere fantàstic (alguns dels millors no ho són) , el fet que bona part dels escriptors ho siguin i que aquest gènere tingui tanta tradició sobre narrar aventures entre canalles, fa que potser esperéssim una antologia més abocada a aquest sub-gènere fantàstic i ens trobem amb relats de tot tipus que potser ens descol·loquen una mica. L’altre punt a tenir en compte (potser els lectors catalans no hi estem tan acostumats) és la llargada dels contes. Estem parlant de relats que sovint tenen 50, 60 o 70 pàgines. Quasi bé, novel·les breus i que si no són massa del nostre grat... la penúria de llegir-los és molt gran (es clar que si ho són, no voldries que acabessin). Però em refereixo a que potser estem més acostumats a que els relats siguin més breus, vagin més al gra.

Pel que fa a l’edició de Llibres per l’Encobert, haig de dir que abans de res es mereixen un monument. Sí, una gran reconeixement per moltes coses: En primer lloc per atrevir-se a publicar un volum d’aquestes dimensions en català (en aquest cas en la variant valenciana), fins i tot abans que l’edició que van treure posteriorment en castellà. I segon lloc, per haver traduït per primer cop al català noms de primeríssim ordre mundial que mai abans havíem pogut gaudir en la nostra llengua. Parlo per exemple de Michael Swanwick, Scott Lynch, Daniel Abraham, Walter John Willliams, Lisa Tuttle o Connie Willis entre d’altres, als que hem d’afegir altres noms ja traduïts però amb encara més renom com Joe Abercrombie, Neil Gaiman, Patrick Rothfuss o el mateix George R. R. Martin. Vaja, que en un sol volum podem trobar bona parta de la flor i nata de la fantasia anglosaxona... i en català.

Tanmateix també caldria dir que l’edició presenta alguns problemes menors respecte a una maquetació poc atractiva i amb algun que altre descuit. Però això, òbviament no influeix en el resultat final de la qualitat dels contes. Passaré ara parlar-ne d’un en un però observareu que d’alguns (tot i les meves notes) en tinc un record més aviat vague, per això torno a insistir en que aquesta ressenya és, si més no, estranya. La meva intenció inicial era llegir-me’ls de cop però després vaig preferir anar aturant-me en el temps, a vegades mesos sencers, per exemple cada cop que llegia un conte que no m’entrava bé. Això ha servit per valorar millor l’antologia que tot i massa extensa, té joies fantàstiques donat que no m’he embafat de cop de més de 1.000 pàgines de relats. Crec que és bona idea llegir grups de relats en diferents temporades, segons l’ànim i els gustos del moment.

Començar amb un relat ni més ni menys que de Joe Abercrombie és tot un encert. I “Temps durs sempre” és el que tots esperàvem per aquest volum dedicat als canalles. En aquest cas un relat ambientat en el món de La primera Llei on es veuen diversos bergants fent de les seves en una història en cadena que entra la mar de bé. Conte violent i plenament grimdark, marca de la casa. Notable.

La primera grata sorpresa ha estat per una autora per mi desconeguda, Gilian Flynn, que ens porta el conte “A què et dediques?”. La història segueix a una farsant que es fa passar per mèdium per aconseguir diners. Narració i atmosfera ben aconseguida.

També “La posada de les set benediccions” de Mathew Hugges he trobat que era un bon relat. Ambientat també en un món fantàstic que està força ben portat per un autor que desconeixia. Un brivall intenta treure's de sobre a un petit déu de la sort però comprova que potser li aniria millor ajudant-lo. El final és divertit i dóna lloc al títol.

Pel que fa a “El branquilló tort” de Joe R. Lansdale, es tracta d’ una història força anodina, o si més no, massa tradicional sobre investigació de drogues en un ambient semi-rural dels EUA. D’aquells contes que semblen guions per un episodi d'una sèrie americana. Correcte, sense més.

I amb “Bruna Sinagües” de Michael Swanwick trobem zombis en una ambientació del Mississipí decimonònic. No recordo massa bé l’argument però si la mala sensació que em va deixar el relat. Massa entortolligat pel meu gust.

“Procedència” (David W. Ball) és una història amb bon ritme sobre un estafador d'art. A recalcar que està replet de flashbacks explicats fora del camp de visió del narrador. Correcte

I “Els turbulents anys vint” (Carrie Vaughn)  és una interessant mostra del que es pot fer amb un bon escenari (un tuguri màgic que s'amaga de la llei seca i dels humans en general) amb unes bruixes que fan i desfan amb una missió curiosa. Dóna per més i m'encantaria veure el conte integrat dins una novel·la.

Un dels relats més imaginatius (a l’estil de China Miéville) seria “Un any i un dia a l’antiga Theradane”  de Scott Lynch, aquí conegut per la novel·la Las mentiras de Locke Lamora,  on un grup de lladregots ha de robar ni més ni menys que un carrer sencer. Entre l’absurd i el fantàstic més surrealista. Força interessant.

Aquest relat, “Tira més una nota de metall...”  de Bradley Denton és d’aquells que no acabes d’entendre què hi fan en aquest recull. Pràcticament se m’ha esborrat de la memòria.

Per contra, “Metall pesat” de Cherie Priest, la fantasia més sobrenatural torna a agafar la paraula amb un caçador de dimonis en una mina antiga. No s’entén el sentit de Canalla aquí tampoc..

Ah! Un dels bons relats d’aquesta antologia és “El significat de l'amor” de Daniel Abraham, molt conegut per ser coautor de la saga de The Expanse. En aquesta ocasió ens acosta un molt bon conte de canalles. Magnífica ambientació que ens fa pensar en la mítica ciutat de Lankhmar o  Ankh-Morpocrk i una pocavergonya amb força caràcter que ajuda a rescatar una esclava d’un príncep estúpid.

En canvi a “Una manera millor de morir” de Paul Cornell, l’autor no se n’acaba d’en sortir. Una ambientació fascinant en una Terra alternativa on els agents de sa majestat es poden moure entre universos. Però la trama semblava formar part de quelcom més gran. Com un capítol. No m'ha acabat d'arribar tot i l'increïble escenari. L'enfrontament d'un agent amb una versió mes jove d'un altre univers convida a pensar en una trama més elaborada. Original però decebedor com a resultat final.

Un altre gran conte, potser per la seva senzillesa és “Mal vistos a Tir” d’Steven Saylor. Un curiós relat que fabrica un crossover amb tota regla amb una història dels autèntics canalles com son els personatges de Fafrhd i el rater gris del gran Fritz Leiber. Una poció màgica que fa invisible causa també problemes. Molt distret. 

Un altre relat de pura fantasia que es queda una mica curt i del qual també entrelluquem que la relació entre els dos protagonistes ve de molt enllà és “Una càrrega d'ivoris” de Garth Nix, una trama sobre un cavaller i una marioneta animada que volen robar un preuat carregament d'ivori que amaga a un déu menor. Utilitza elements còmics i l'aventura resulta entretinguda, sense més. Forma part d'alguna sèrie i saga de contes. Costa empatitzar amb els personatges.

A Walter Jon Williams el vaig conèixer fa una colla d’anys llegint la meva primera novel·la cyberpunk: Hardwired, (que no tinc ni ressenyada) que en aquell moment no em va semblar res d’especial però sospito que la meva manca d’experiència amb aquest subgènere hi va tenir bastant a veure. No havia tornat a llegir res d’ell en uns 20 anys i m’he trobat amb el relat més dinàmic i entretingut de l’antologia: “Diamants de tequila”,  una aventura de ple dedicada a un actor canalla que maquina com aprofitar l'assassinat d'una companya i la tecnologia de la impressió 3D per imprimir drogues en profit propi. Molt amena, clara i ben portada. Quasi bé no té elements del fantàstic com no sigui l'especulació entorn a la 3D però la història m’ha entrat la mar de bé.


“La caravana a cap de lloc” (Phyllis Eisenstein) és una narració sobre mercaders del desert que trafiquen amb una pols addictiva. S'hi barreja la teletransportació del protagonista, un poder que posseeix un trobador. El conte m’ha agradat com està narrat però la trama no porta a enlloc. Es entretinguda però no entenc què hi fa en aquest recull.

Passem a un dels millors contes de l’antologia: “El curiós cas de les esposes mortes” (Lisa Tuttle) que a més va ser finalista a millor conte traduït pels Premis Ictineu 2018. Lisa Tuttle, una autora que m’agrada molt,  no decep en aquesta aventura decimonònica que beu de Sherlock Holmes i d'aquella ambientació londinenca tan especial de finals del s. XIX. Una parella de detectius privats han d'investigar el cas d'una noieta morta que sembla que ha tornat a la vida. Té tocs fantàstics la mar d'inquietants.

I en aquest punt és quan m’he sentit més frustrat doncs el conte de Neil Gaiman “Com el marquès va recuperar l'abric” ha estat la meva més gran decepció. Potser influeix que no conec gens de l’univers on es desenvolupa el conte però el fet és que aquesta història fantàstica de l’autor anglès no m'ha atrapat bé en cap moment. Desconec si es deu a la traducció o al mateix autor però no m'he assabentat del fil argumental. L'he trobat un tant caòtic.

La meva admirada Connie Willis ens proposa una història diferent amb “Próxima sessió”. Un relat que juga amb el concepte de canalla sota l'aventura un tant surrealista de comprar una entrada de cinema en una mena de centre comercial futurista. La idea es interessant però el relat es massa llarg i el final una mica anodí. El fet que bona part de la trama es desenvolupi amb diàlegs ajuda a avançar-la però m'esperava més de Connie Willis, potser perquè li tinc el llistó massa alt.


“L'arbre del llamp” és l’aportació de Patrick Rothfuss, un curiós conte que descriu un dia normal de Bast, ajudant de taverner que apareix a El nom del vent, l’obra que el va catapultar a la fama (i que tots esperem que conclogui fa una pila d’anys) i com aquest condiciona, ajuda i naturalment rep beneficis de favor i respostes en la petita comunitat on viu. Està força be tot i que massa llarg pel missatge que vol donar.


I arribem al final, on George R.R. Martin ens aporta més informació sobre l’univers de la saga de Cancó de Gel i Foc amb “El princep canalla o el germà d'un rei“. Martin també és un bon cronista però aquesta és una historia treta de context que només aporta això: informació sobre la casa Targaryen unes dècades abans del que va ocórrer al primer volum de la serie. Com a relat per aquesta antologia el trobo innecessari.  Massa noms i massa llarg. I no saps com acaba doncs és només un capítol més del que més tard es publicaria com a Sang i Foc que no deixa de ser la crònica estesa de la mateixa casa Targaryen.

Vint-i-un contes que fan d’aquesta voluminosa antologia un recull irregular que hauria estat perfecte amb la meitat de relats si Martin i Dozois haguessin seleccionat els millors i els que realment tenien algun lligam amb el concepte de canalla. Tanmateix, molts d’ells són obres molt recomanables per llegir i endinsar-se en aquest món de camaraderia i de personatges gamberros que et fan brillar els ulls per la seva astúcia o tarannà. Nomes cal que us hi acosteu i llegiu els que més us interessin i no perdeu el temps amb els que no.

Voldria acabar amb un cita d’una conversa que es pot veure dins el conte “Mal vistos a Tir”  i que fent referència a dos personatges que no hi apareixen (Fafrhd i el rater gris) però que són l’estereotip de l’autèntic pocavergonya dins el subgènere de l’espasa i la fetilleria o si ho preferiu, de la fantasia heroica:

“—La nostra primera nit a la Closca de Múrex, Gordià, vas remarcar que no t’havies trobat en cap dels nostres viatges les llegendes de Fafrhd i el rater gris i em vas preguntar per què. He meditat de manera profusa la qüestió. Per què tenim dues figures amb un interès tan remarcable que han sigut tan menyspreades per analistes i historiadors, tan passades per alt per filòsofs, poetes i sacerdots? Crec que tal vegada es deu al fet que tenen, per dir-ho sense embulls, massa mala fama. Eren tossudament independents per jurar lleialtat a una sola ciutat i convertir-se així en protagonistes d’una èpica de ciutat. S’involucraven massa sovint amb dimonis i bruixots per atraure al filòsof formal i eren massa sospitosos per agradar l’historiador sobri. En resum: eren canalles i els canalles no apareixen a la llista de reis, semidéus i herois. (...)”

Eloi Puig
03/04/2020