LA VOZ DE LAS ESPADAS
The blade itself
(2006)

Joe Abercrombie

Editorial:
Alianza Editorial
(2010)

Col.lecció:
2013

Núm: ---

Pàgines: 742

Saga:
La primera ley/ 1

Lectures relacionades:
Antes de que los cuelguen
El útimo argumento de ls reyes

Joe Abercrombie és un nom que havia sonat massa vegades en converses i tertúlies per relegar-lo més temps a l’oblit. Un autor que amb només una trilogia havia sembrat de satisfacció les cares de molts amics. No podia ser d’una altra forma doncs. Martin i Rothfuss havien d’esperar una mica. Ara tocava començar a llegir la trilogia –acabada- anomenada La primera ley.

El primer títol d’aquesta trilogia èpica es diu La voz de las espadas, una entrada potser massa altisonant que en realitat ens narra una història de guerres, nacions i intrigues polítiques, però sobretot una història de personatges, més centrada en les personalitats, els tarannàs, la carisma de tres homes, la vida dels quals sembla que hagi de confluir en una sola història de caràcter èpic. També cal dir que l’autor es pren el seu temps en narrar-nos aquesta primera entrega: No trobarem cliffhangers ni situacions que ens obliguin a llegir de forma compulsiva però el ritme no decau mai, potser per l’aposta permanent pels personatges:

Tenim a Logen nuevededos, una bàrbar, un guerrer experimentat anomenat el sanguinari que fuig d’una de les últimes batalles i sembla trobar un nou camí interior, aconsellat per Bayaz, el Primer dels Mags, un personatge trempat i misteriós a l’hora, savi i terrible al mateix temps.

També trobem a Jezal dan Luthar, un jove aristòcrata que pensa només en beure i lligar, en viure una vida plàcida al servei de la guàrdia de la capital. Participa a desgana en un torneig d’esgrima però la seva vida fa un tomb quan coneix la germana del seu superior – i amic- el capità West.

I no ens oblidem del tercer protagonista, el que sense dubte s’emporta la nostra mirada més còmplice, la nostra devoció més intensa: Glokta, un heroi de guerra, mutilat i torturat durant dos anys i que ara exerceix… d’inquisidor. No crec que sigui casual que un dels principals protagonistes sigui una persona discapacitada – en aquest cas a causa de les intenses tortures que li van infligir durant el seu captiveri-, una persona sarcàstica, que treu el millor de sí mateix amb una innata intel·ligència amb la qual ha de superar les trabes que li imposa la seva condició física… no cal dir que en aquests moments també em venen al cap en Tyrion Lannister i Miles Vorkosigan. Perquè sempre aquests tipus de personatges desperten l’empatia amb el lector? Probablement per que tendim a identificar-nos més amb els dèbils – encara que siguin uns malparits, tot s’ha de dir-.

Joe Abercrombie sembla fabricar una mena de joc malabar amb una història tòpica i sense massa originalitat: un viatge enigmàtic d’un guerrer i un mag; les penúries d’escassa importància d’un noble inconscient i la torturada vida d’un  torturador – aquí li reconec un punt important d’originalitat-. I de tot plegat en fa una caricatura subtil, amena i que acaba resultant molt entretinguda. És cert que la història no té res de nou però els personatges són tractats d’una forma sublim, sempre intercalant els seus pensaments en els diàlegs – especialment el sarcasme de Glokta-, sempre donant la visió pròpia del qui porta el pes del capítol. El resultat és molt positiu i ens deixa amb ganes de molt més.

La trama sembla seguir una estructura clàssica en les novel·les de fantasia èpica, amb un escenari clarament medieval on la màgia – seguint les tendències d’altres autors d’estil semblant com Martin, Rothfuss o Kearney- és escassa i subtil – excepte quan esclata- de manera que l’ambientació no se’ns fa excessivament estranya. També seguint les darreres corrents en aquest tipus de literatura, observarem com el 100% dels personatges són humans i tot i que se’ns insinuen alguns monstres, esperits etc, no toparem amb races humanoides que beuen de Tolkien i de la mitologia nòrdica.

Més d’un company de lectures que m’havia recomanat abans la novel·la, em deia que no sabia si l’autor se’n reia de nosaltres o no: És cert que els tòpics de la fantasia èpica són repassats en aquesta novel·la però també és cert que la lectura es mostra adulta i eficaç i que sense alllunyar-se d’aquests tòpics els utilitza per fer una permanent picada d’ullet al lector.

Ho deixo aquí: he disfrutat i estic encuriosit per saber per on aniran els trets de les novel·les que la segueixen: Antes de que los cuelguen i El último argumento de los reyes.

Eloi Puig, 19/09/12