LA CASA DE LA TORRE
(2010)

Isabel del Río

Editorial:
La Galera
(2010)

Col.lecció:
Narrativa
Singular

Núm: ---

Pàgines: 203

Lectures relacionades:
La casa del torreón II

Altres edicions:

CASTELLÀ:
2010 La galera

Diu la contraportada d’aquesta novel·la que Isabel del Río, amb la publicació de la seva primera novel·la –curta-, Casa de títeres, va despertar un gran interès entre la crítica i la premsa especialitzada. Totalment cert. No ho hagués pogut definir millor. Recordo quan vaig escriure la ressenya de Casa de Titeres que la seva lectura em va resultar gratificant, més que interessant i sobretot prometedora.

Ara amb La casa de la torre, publicada alhora en català i castellà –les dues versions les ha escrit la mateixa autora-, Isabel del Río té la oportunitat de demostrar si aquell interès era un cop de geni o no. El cert és que la temàtica de rerefons entre les dues obres és força semblant al meu parer: La barreja, subtil, invisible, però irreversible entre la realitat i la fantasia, entre un món real, quotidià, palpable i un altre on els terrors més abjectes poden prendre forma. La casa de la torre dóna un pas més en aquest capítol de mesclar la pròpia realitat amb el terror, un pas més sobre una novel·la curta com era Casa de títeres, donant lliçons de com l’autora maneja amb serenitat una trama que no resulta fàcil de lliurar al lector.

La Marina és una noia normal i corrent que pateix una caiguda i, talment Alícia, es desperta en un món que no és el seu, una ciutat diferent, neta, impòluta però que de nit, quan les ombres cobren vida esdevé terrorífica. Allí haurà d’aprendre a sobreviure amb l’ajuda –o no- de diversos personatges secundaris. Haurà de lluitar i de córrer i no tindrà ocasió per relaxar-se o per intentar saber què li està passant… la vida en aquesta realitat paral·lela és un malson sense fí. L’únic consol és pujar a la torre d’una casa des d’on pot contemplar la seva pròpia ciutat, el seu propi món real, una casa que només podia veure des del terrat de casa dels seus avis i que mai havia sabut trobar.

L’autora sap proporcionar a la trama una certa àurea de misteri sobre on és la Marina; i també s’ha de dir que sap moure’s en el terreny del terror de forma prou satisfactòria. Durant el transcurs de la novel·la la Marina patirà una sèrie d’horrors com mai havia somiat. Cert és que l’autora ens estalvia escenes escabroses i deixa més joc a la imaginació, potser per que la novel·la sembla enfocada a un públic més juvenil. En tot cas, la novel·la es sustenta per un esperit clàssic entre el sentit de la meravella i el terror com podríem trobar en altres obres similars com ara Coraline.

El nou univers per on vaga la protagonista és un món on les regles semblen trencar-se (al començament és estiu, més tard quan la Marina vaga pels boscos les estacions es succeeixen de forma anormal), alguns fets semblen esclatar sense lògica…i l’autora no sembla molt interessada en aprofundir en aspectes secundaris que a priori semblaven importants. Aquest és un punt feble al meu parer, el fet que l’autora no ens expliqui clarament com funcionen les regles en aquest món fantàstic… si és que n’hi ha. Isabel del Río dóna pistes al lector sobre fets que succeiren al món paral·lel però en cap moment li interessa deixar les coses clares. Això curiosament és un handicap autoimposat, doncs permet una segona lectura, potser més enfocada a un públic adult, però que potser no tothom sabrà apreciar.

A la fi, l’autora ens descobrirà una conclusió lògica per a entendre els principals trets de la trama argumental però, com deia, no tots els esdeveniments que poblen la novel·la des que la Marina entra en el nou món. En aquest punt haig de confessar un certa decepció doncs sóc dels que els agrada les coses ben lligades. L’univers de La casa de la torre és dins la ment de l’autora i corren veus que possiblement escrigui més novel·les dins aquest univers màgic i terrorífic. Això probablement ens resoldrà alguns enigmes. En tot cas però, la novel·la és plenament autocunclusiva i la podem gaudir sense més.

Isabel del río continua sent una autora emergent, més ara que ha publicat una novel·la més al seu aire i en una editorial seriosa. Potser no ha trencat cap motlle però ha evidenciat que té idees que sap impregnar sobre el paper. La seva propera incursió literària la seguiré amb interès, sobretot si es decanta més la literatura més fosca i adulta.

Un punt i apart el mereix l’edició de la novel·la: Excel·lent. No només la portada, no només les magnífiques il·lustracions d’Oriol Malet; tot el llibre està cuidat al detall… combinació de pàgines blanques i negres, fulls gruixuts, il·lustracions als marges… és un d’aquells llibres que fa tanta patxoca que l’ensenyes a les amistats amb delicadesa i orgull. Felicitats a La Galera i a la col·lecció “Narrativa singular” per aquesta lliçó de com publicar un bon llibre.

Eloi Puig, 24/02/11