EL CIELO DE PIEDRA
The Stone Sky
(2017)

N. K. Jemisin

Editorial:
Ediciones B
(2019)

Col.lecció:
Nova

Núm: ---

Pàgines: 398

Saga:
La Tierra fragmentada/ 3

Novel·les relacionades:
La quinta estación
El portal de los obeliscos

Traductor:
David Tejera Expósito

I van tres. Tres novel·les guanyadores del premi Hugo de forma consecutiva i escrites per una mateixa autora: N. K. Jemisin. Cosa mai vista fins ara. Com ja vaig comentar a la ressenya de El portal de los obeliscos, l’autora nord-americana ha enlairat i visibilitzat amb la mateixa força tant la presència d’una dona al capdamunt dels premis més importants a nivell mundial de fantasia i ciència-ficció com de la mateixa manera ha trencat esquemes incorporant a una novel·la catastrofista la seva particular visió fantàstica, centrada en personatges femenins plens de força que tant podeu salvar el món com destruir-lo

El cielo de piedra és la tercera i definitiva novel·la del cicle de la Tierra fragmentada i ens sorprèn de forma molt diferent a com ho feien les seves predecessores. Si bé és força habitual que la primera impressió d’una història sigui sempre la que ens queda més permanent al subconscient, potser per aquella sorpresa inicial o per aquell desplegament d’imaginació que ens capgira els esquemes, tal com vam comprovar a La quinta estación, cal reconèixer que l’autora, després de preparar el terreny amb una novel·la més de transició com va esdevenir El portal de los obeliscos, ens ha deixat, en aquesta conclusió, amb la boca més oberta del que m’esperava, amb els ulls més brillants d’emoció al descobrir com el sentit de la meravella penetrava de forma gradual i sense aturador a mesura que avança la història.

Recordem que La Quietud és un únic continent assolat durant mil·lennis per una activitat sísmica inusual que provoca la destrucció de tota civilització cada cert període de temps. L’autora durant dues novel·les molt diferents ens ha presentat com fer front a aquesta aniquilació d’escala mundial a través primer d’un personatge que ha patit moltíssim: Una mare, una esposa, una sobrevivent, una destructora com és Esssun. Després també amb el protagonisme d’una nena de deu anys, forta però susceptible, que cerca el seu lloc en un món estrany que odia als que són com ella, que cerca amor i que descobreix la maldat que amaga la societat on li ha tocat viure. Una nena, Nassun, que madura a marxes forçades i que es prepara per a un enfrontament definitiu de caire èpic que pot acabar amb la humanitat.

I això és el que trobarem a El cielo de piedra. Una lluita parricida per entre mares i filles perdudes a nivells potser mai imaginats per un autor. Perquè Jemisin no ens està parlant només de l’amor entre mare i filla, sinó també de la desesperació, la ràbia i l’anhel d’un planeta per recuperar allò perdut. També per obtenir una vida millor i per sobreviure. Hi podem entrellucar un paral·lelisme en aquest sacrifici per assolir una existència millor entre la mare i la filla, entre el planeta i la civilització o el que bé a ser el mateix l’espècia humana? Hi ha vàries capes de lectura si gratem una mica. A  nivell més local podem contemplar com es trenca la relació mare i filla, a nivell grupal com es desestabilitza una comunitat on el paper de la cap és també el de mare i on els fills, els seus seguidors cal protegir-los i a vegades sacrificar-los. I a nivell general, mundial només cal veure com Jemisin ens narra la pèrdua més preuada del pare Terra, la seva filla perduda, per tancar un cercle viciós d’amor i ràbia que defineix marcadament aquesta relació de progenitor i progènie, tan a nivell biològic com a nivell fantàstic amb la brutal proposta de l’autora.

Si  bé als volums anteriors la fantasia treia el cap de forma tímida, sota una història que semblava desenvolupar-se pels camins més estables o palpables de la ciència-ficció catastrofista, aquí Jemisin ha trasbalsat la nostra percepció per oferir-nos un final de la història on el sentit de la meravella corre al càrrec de la fantasia més còsmica, amb reminiscències a Lem o a Marquet on la filosofia de la teoria de Gaia o del planeta conscient s’obre pas de forma irrevocable.

Aquesta base fantàstica que ja ens apareixia als anteriors volums sota la mirada pètria dels personatges menjapedres es converteix poc a poc en una obvietat quan se’ns descriu com els personatges orògrates poden parlar a través de la pedra, les sensacions que sesapinen (intueixen, senten) a través del planeta, o com els mateixos éssers petris poden traslladar-se de forma màgica a través dels estrats rocosos. Sí, és un canvi de paradigma, és una barreja deliciosa entre ciència-ficció i fantasia que feia molt temps no llegia en una sèrie de novel·les.

L’estructura de El cielo de Piedra es divideix en tres escenaris molt diferents: en el present continuem observant com la cinquena estació fa estralls al planeta i com per una banda Essun ha de sobreviure amb el que queda de la seva comunitat com per altra banda Nassun comença un viatge fantàstic a l’altre confí del món per buscar la fi del patiment de la humanitat. Però hi ha un tercer escenari molt interessant centrat en el passat, en milers d’anys abans on descobrim l’origen del perquè la Terra ha esdevingut una trampa mortal per l’espècie humana.

Jemisin escriu un final, com deia, de caire èpic i de gran transcendència familiar. I tot ell integrat en una increïble narració amb desenes d’elements propis de la més pura especulació fantàstica. Fins al punt que sovint el cervell se’ns desconnecta una mica a l’intentar entendre el paper de totes les peces que formen el puzle de com tot el pla inicial va trontollar i finalment la civilització va morir per primer cop per renàixer posteriorment.

Potser les explicacions de l’autora no han estat del tot suficientment clares però no importa massa: Ens ha atrapat igualment en una barreja magnífica que ens trasllada a un territori conegut, el nostre planeta, però sota una perspectiva fantàstica que obra les portes a un torrent imaginatiu. Cal deixar-se portar per la transcendència del moment, d’una història que juga amb els sentiments dels humans però sota una perspectiva trencadora i innovadora.

Eloi Puig
17/03/2019