EL PORTAL DE LOS OBELISCOS
The Obelisk Gate
(2016)

N. K. Jemisin

Editorial:
Ediciones B
(2018)

Col.lecció:
Nova

Núm: ---

Pàgines: 396

Saga:
La Tierra fragmentada/ 2

Novel·les relacionades:
La quinta estación
El cielo de piedra

Traductor:
David Tejera Expósito

Ja fa quasi dos anys que vaig llegir La quinta estación, la primera entrega de la trilogia La Tierra Fragmentada, escrita per una autora que ha realment trencat esquemes dins el panorama literari de la ciència-ficció actual. I ara que el tercer i darrer volum ha sortit al carrer és l'hora de continuar (i finalitzar) la trilogia. M'he esperat dos anys expressament doncs haig de reconèixer que la història que ens va començar a narrar N. K. Jemisin em va atrapar des del començament i no volia fragmentar-la més del necessari (mai millor dit). De fet, crec que de totes les sèries que l'editorial Nova va encetar aquell any, aquesta va ser la més rodona de totes o almenys la que més expectatives va crear.

Deia que l'autora ha trencat esquemes perquè si bé va guanyar el premi Hugo l'any 2016 per La quinta Estación, va tornar a repetir l'any següent amb El portal de los obeliscos, la segona part de la sèrie que avui parlarem, i tornaria a guanyar – un cop més- l'Hugo fa pocs mesos per la conclusió de la història: El cielo de piedra. I així, com qui no vol la cosa s'ha convertit en la única escriptora que ha guanyat el premi més prestigiós de ciència-ficció tres vegades consecutives. No és poca cosa, com enteneu.

Anem al tema però. La quinta estación ens va situar en aquell macrocontinent anomenat La Quietud on els terratrèmols i desastres varis causats per l'enorme activitat sísmica del planeta provocaven cada cert temps (anys, segles...) una anomenada cinquena estació o el que ve a ser el mateix: una destrucció fulminant de bona part de la civilització. També ens va presentar a la nostra protagonista principal, Essun, a través de diferents facetes seves. Va ser un volum on a cada pàgina descobríem una petita meravella sobre com la humanitat s'ha adaptat al trencament de la terra, a la desaparició de cultures i civilitzacions i en general com l’ésser humà ha mutat per sobreviure a un planeta que sembla abocat a voler destruir a la humanitat. Quelcom que ara cobra més sentit quan ens sembla entrellucar alguna teoria sobre Gaia fins i tot. Tota aquella presentació inicial queda enrere perquè a El portal de los obeliscos la premissa argumental es desenvolupa ja en plena Cinquena Estació i Essun haurà de lluitar per sobreviure en una comu un tant estranya repleta d'orògens i amb una tasca d'enormes proporcions sobre l'esquena relacionada amb el terrible cliffhanger que ens va deparar el final del primer volum.

Però no serà la única protagonista: L'autora incorpora a Nassun, la filla fugida quan el cataclisme familiar va tenir lloc al començament de la història. Nassun, una jove de 10 anys que sembla haver heretat completament els gens de la seva mare i que també esdevé una orògen formidable. En aquest segon volum podrem comprovar per una banda com Essun profunditza amb els seus poders d'orogen però també com la seva filla, a centenars quilòmetres de distància fa el propi amb la seva herència genètica.

Si bé la trama avança relativament poc en aquest segon volum sí que m'ha sorprès el tractament de l'essència dels poders orogènics. Recordem, tal com vaig comentar a l'anterior ressenya, que aquests poders mentals estan vinculats directament amb la capacitat de manipular l'energia provinent del planeta i per tant d'aturar o provocar episodis sísmics. El curiós és que l'autora aquí comença a esbossar com funcionen realment, i de fet, d'aquest anàlisi encara matusser i poc profund en surt una paraula que ens crida l’atenció: Màgia. I és que aquests fils invisibles que els orògens poden manipular es poden considerar una ciència mental? O directament quelcom que no podem explicar i per tant “màgia”?. Aquesta delicada i estranya línia que separa els dos conceptes, la podem trencar a favor del que més ens convingui encara que en aquest cas jo em decanto per lar més de ciència-ficció que no pas de màgia i per tant de fantasia.

En la meva modesta opinió, aquest segons volum té un aire de novel·la de transició. Un cop coneixem l'enorme i desmesurada tasca que ha de dur a terme Essun i també observant l'evolució de la seva filla, la informació de què disposem em porta a pensar que El portal de los obeliscos asserena l’arc argumental que ja coneixem i n'aporta relativament pocs ingredients nous però alhora ens condueix gradualment cap a un final que es preveu èpic.

També és cert que aprofita els espais on la trama avança més lentament per incidir en el paper –fins ara- secundari de l’estranya raça dels menjapedres, potser l’exponent més significatiu de fantasia que té la trilogia. L’enigma del seu origen afegeix un element més a tenir en compte que suposo es resoldrà a la conclusió de la trilogia.

N. K. Jemisin continua compaginant la prosa en tercera persona i també en segon persona quan ens parla d'Essun. És aquest darrer, un discurs viu, directe, que li atorga molt més transcendència perquè va dirigit a la protagonista de forma colpidora i irrevocable. És demolidor el que ha fet aquesta autora utilitzant la segona persona.

Ara només toca esperar la conclusió, a l’esmentat tercer volum, El cielo de piedra. I us asseguro que no trigaré dos anys a començar-lo.

Eloi Puig, 08/02/2019