COLLITA NEGRA
Cosecha negra
(2009)

Susana Vallejo

Editorial:
Edebé
(2009)

Col.lecció:
Porta Coeli

Núm: 04

Pàgines: 330

Saga:
Porta Coeli /2

Lectures relacionades:
L'orde de Santa Ceclina
L'inici de la fi
La clau del secret

Altres edicions:

ESPANYOL:
2009 Edebé

Collita negra és la segona part de la tetratogia Porta Coeli, escrita per Susana Vallejo. Una barreja de fantasia i història, però també un acostament a la ciència-ficció més clàssica al voltant d’un llibre misteriós, el Porta Coeli, que proporciona les eines per obrir portes a un altre món.

En certa manera, tot i que les novel·les de la sèries són autoconclusives, aquesta és una continuació bastant directa de la seva predecessora, L’orde de Santa Ceclina, donat que han passat pocs anys entre els fets descrits en ambdues novel·les i vist que les següents canviaran radicalment d’escenari (El principi de la fi està ambientada en la nostra època i La clau del secret en el futur), aquestes dues primeres entregues tenen molt més vincles en comú del que podríem pensar a priori. A més, alguns personatges que apareixien breument a l’anterior entrega aquí prenen el protagonisme. Són fets que em fan pensar que potser l’autora tenia massa material per posar-lo en una sola novel·la i va preferir dosificar-lo en dues.

Collita negra segueix una estructura molt similar a L’orde de Santa Ceclina: una primera part on es proposen una sèrie de misteris, una segona part centrada en l’univers paral·lel –el Món- on es pot viatjar a través de les portes i una darrera part de retorn al nostre univers on es resolen les qüestions plantejades. En aquest sentit- el de l’estructura- les dues novel·les són un calc. Els personatges principals de L’orde de Santa Ceclina només apareixen de forma esporàdica en aquesta segona entrega per donar un sentit a l’obra però Vallejo ha mantingut la paraula quan deia que cada novel·la tindria els seus propis protagonistes, allunyant-se així d’alguns estereotips que postul·len que un personatge ha de ser el fil conductor d’aquest tipus de novel·les suposadament juvenils –cosa que evidencia una cop més que no és així-

Però a Collita negra, sembla que l’autora li ha volgut donar un toc diferent: per una banda el motor de l’acció és un triangle amorós centrat en el protagonisme absolut de Veridiana, aquella noieta que vam descobrir a la primera part i que marxava a casar-se amb un noble occità a Tolosa. De fet Veridiana omple tan el llibre que li treu protagonisme a la trama de Porta Coeli, la qual queda una mica abandonada. Dóna la sensació que l’autora té una estima especial per aquest personatge i que volia fos com fos explicar la seva història, la seva desgraciada adolescència i la seva situació actual de dona madura, de cor inmens i de mà ferma, curiosa, intel·ligent, però també tímida i un tan conservadora. La veridiana refugiada a Toledo.

Toledo sí. La manífica capital castellana, la ciutat on convivien cristians, musulmans i jueus, probablement un dels centres de saber més grans de la península i una gran capital – no entendré mai com van traspassar-la a Madrid segles més tard-. L’autora ret un sincer homenatge als carrers medievals de la ciutat del Tajo. N’està enamorada i potser és allí on podem llegir els millors passatges de la novel·la. En canvi, la part dedicada a l’altre món, només mostra signes febles d’haver-se desenvolupat – es clar que han passat pocs ans des de la seva descoberta-. L’autora prescindeix completament de seguir explicant els misteris de les portes cap a l’altre univers i com deia, es centra en els sentiments dels personatges que formen el triangle amorós. Sí, veiem com ara els poders que algunes persones posseeixen poden ser entrenats – per cert, el subconscient friki de l’autora l’ha delatat, perquè diria que aquests poders semblen provenir de la mateixa essència que la Força dels Jedi-. Però li manca ser més resolutiva en aquest aspecte; crec que continua contenint-se alhora de desenvolupar la trama i l’acció, de fer un cop de puny i deixar-nos bocabadats.

Fem un parèntesi per parlar de la trama argumental: Veridiana, com deiem, és una refugiada –de la seva pròpia família- que ara viu a Toledo. Allí estan passant coses estranyes: Desaparicions de mestres artesans, de constructors, de nens… i allí va a parar Enrique de Rascón y Cornejo, que treballa per la Santa Inquisició per mirar de respondre a aquests enigmes.  Les investigacions el faran preguntar per una ordre destruïda anys enrera per la mà del Papa, l’orde de Santa Ceclina, i també a interessar-se per la Veridiana, especialment després d’haver vist el poder que l’envolta. La trama seguirà un fil lineal, quasi sempre seguint els passos de Veridiana i tindrà bons moments, especialment cap al final del llibre on Vallejo fa gala de maneres més fosques per mostrar-nos la realitat d’aquells anys nefastos per Europa, a mitjan segle XIV - encara que sense arribar als extrems de la seva admirada Connie Willis-. Pel cantó negatiu comentaré que alguns encontres i situacions són d’una casualitat un tant forçada sobretot en el primer tram de la història.

Deia abans que Collita negra és, tot i que autoconclusiva, una història que beu molt de la seva predecesserora. Això també es reflecteix en la prosa: Aquesta continua sent molt elegant, ben trobada, fluïda; sembla que l’autora tingui la paraula idònia en cada moment, de fet en molts moments el lector se sent hipnotitzat, va assaborint una lectura més que agradable fins que no se’n dona compta i la finalitza. Però –sempre hi ha un però- és cert que m’esperava una mica més d’èpica i de situacions límit. La serenesa de la trama de Vallejo no deixa lloc per quasi cap situació extrema – excepte en alguns moments del final del llibre, sota les catacumbes de Toledo-. I el cert és que la combinació d’aquesta passivitat en les investigacions dels enigmes relacionats amb Porta Coeli, que eren el motor de l’anterior entrega, deixa una sensació un pèl agredolça i una afirmació contundent: El personatge de la Veridiana s’ha menjat el llibre tota sola. I no és que això em sembli malament, però sí que trobo que s’ha descuidat una mica el rerefons del misteri de Porta Coeli

Possiblement el retrobem a la tercera part – El principi de la fi- que com deia estarà ambientada a la nostra actualitat. O potser a la Clau del secret que surt just ara a la venda. El que està clar és que Collita negra segueix els bons passos que va iniciar a L’orde de Santa Ceclina, per estil, per elegància, i que peca dels mateixos mals que aquella: La contenció, el no deixar-se anar, per embestir al lector amb una trama que dóna per més. Per exemple en una de les idees potents del llibre com és saber com s’omplirà el “buit” de poder de l’altre món, doncs només l’església i els plebeus hi són represnetats és un tema que es toca de resquitllada i que crec que malauradament no veurem com evoluciona si en el proper llibres ens traslladem a l’actualitat… es clar que això potser vol dir que l’autora pot continuar escrivint moltes novel·les sobre aquest cicle de Porta Coeli; tant de bo! De ganes n’hi ha moltes per descobrir per on ens porta la imaginació de la Susana Vallejo

Eloi Puig, 19/04/10