LA CLAU DEL SECRET
La llave del secreto
(2010)

Susana Vallejo

Editorial:
Edebé
(2010)

Col.lecció:
Porta Coeli

Núm: 4

Pàgines: 301

Serie:
Porta Coeli/ 4

Lectures relacionades:
L'orde de Santa Celina Collita negra
L'inici de la fi


Altres edicions:

CASTELLÀ:
2010 Edebé

La clau del secret és el volum que tanca la tetralogia de Porta Coeli, una aventura que la seva autora, Susana Vallejo, ha publicat durant dos anys en una excel·lent edició – tant en castellà com en català- d’Edebé.

En el seu moment, fa un parell d’anys, l’autora insistia en que els quatre llibres eren en certa manera independents i que podien llegir-se de forma autònoma, degut en bona part a que personatges i situacions eren diferents en cada entrega tot i seguir un arc argumental en comú. No hi estic d’acord. Tot i que sí que és cert que el protagonisme de cada llibre recau en personatges diferents cada cop, crec que entre ells hi ha una unió implícita tan a nivell d’escenari com a nivell de personatges, especialment entre els dos primers volums – que transcórren recordem-ho, a la Edat Mitjana peninsular- com en els darrers dos volums, ambientats en una Barcelona no molt futura. A més tenim una trama argumental circular que fa que sigui necessari conèixer esdeveniments passats. Resumint, és més que recomanable llegir els llibres per ordre cronològic.

Aquest vincle entre els libres fa que quasi poguem parlar de dues novel·les diferents tant per temàtica com per objectius. Si les dues primeres entregues, L’orde de Santa Celina i Collita negra, tenien com a finalitat principal obrir les portes a un univers paral·lel –mal anomenat com el “Món” - i de desenvolupar diversos misteris al voltant de com entrar i sortir d’aquest, així com d’entreveure algunes de les propietats que proporcionava; en les novel·les següents, L'inici de la fi –el que per mi és el millor llibre de la sèrie- i la present La clau del secret, les prioritats varien ostensiblement doncs aquestes s’enfoquen a mostrar els poders mentals que desenvolupen els habitants del Món i les seves conseqüències en el nostre univers. No és tan important doncs, l’existència d’un univers paral·lel si no de l’ús que es fan de les capacitats adquirides.

Aquí és on el talent de la Susana Vallejo es fa més evident. Ja vaig comentar-ho a l’anterior volum de la sèrie, i ho repeteixo plenament convençut: L’autora mereix un excel·lent alhora de recrear els espais quasi onírics que es desenvolupen per les ments dels protagonistes, la claretat amb que contemplem batalles mentals, atacs, defenses, fintes, sentiments, sensacions… tot a través del poder de la ment, és senzillament fantàstic.

Repassem però les premisses argumentals d’aquesta última entrega: Han passat deu anys de que la Raquel, la reina del Món deixà Barcelona per ocupar-se del afers a l’altre univers. I en aquest període, la ciutat ha estat un centre d’intercanvi entre la nostra tecnologia i les ajudes mentals que proporcionen els habitants del Món, doncs les portes estan obertes a la col·laboració. Però tot i que al començament les relacions són fructíferes per als dos bandols, esclata una guerra que provocarà la reclosió dels habitants amb poders mentals en guetos, emulant – una mica de lluny- als espais que van acondicionar el nazis per tenir els jueus controlats durant la II Guerra Mundial.

En aquest escenari apareix el trio protagonista, en Francesc, enamorat secretament de l’Elisa, el Santiago, un fatxenda desconcertant i la mateixa Elisa… estudiants tots ells d’un curs de restauració de mobles que sense voler-ho encendran la metxa per que els esdeveniments es precipitin i l’status quo actual entre els dos móns es desencalli. Aquests tres personatges acaparen en una narració en primera persona pràcticament tota la novel·la deixant a una banda altres personatges secundaris com per exemple en Hays, al dolent de la pel·lícula del qual practicament no en sabem res. És una llàstima no coneixer també les motivacions dels que posen trabes a la història.  En aquest sentit crec que l’autora ha desestimat massa als personatges secundaris per centrar-se en les vides del trio protagonista.

La clau del secret comença sense preambuls, amb un ritme trepidant, com si fos el final de L'inici de la fi i no el començament de l’ultim volum. Però tot seguit, l’autora ens sorpren amb un canvi radical d’escenari, tan en el temps com en els personatges; una nova història que poc a poc va lligant-se amb la seva predecessora. Són moments molt relaxats, que baixen el ritme i que dónen una sensació un pèl desconcertant però l’argument de la qual hom nota que tendeix cap a quelcom més èpic, més gran. I així és.

Però Vallejo redreça com qui no vol la cosa la narració de seguida, per endinsar-se subtilment dins la ciència-ficció més autèntica – aquest quart volum és el que llança més idees, pròpies de la narrativa de ciència-ficció més especulativa- i per oferir-nos un terç final de llibre amb un ritme frenètic repartit entre diversos escenaris simultanis. L’autora trama un final interesant amb aires èpics que evoquen imatges cinematogràfiques. Res a dir, tot el contrari: el seu estil, com sempre, elegant, i els seus recursos ens fan gaudir d’allò més d’un final de la sèrie com es mereix.

Cert és que, a part de no desenvolupar prou alguns personatges secundaris com he dit abans, trobo a faltar una major explicació de com és l’altre univers (sempre he tingut la sensació que es tracta d’unes quantes hectarees on els habitants viuen i practiquen els seus poders). L’autora comenta que mai li ha interessat desenvolupar la geografia o simplement descriure aquest alter ego de la nostra Terra, això evidencia un cop més el que deia al començament: L’atenció de l’autora s’ha anat decantant paulatinament cap a aspectes com el  desenvolupament dels poders mentals i de l’evolució de la humanitat, no tant en l’especulació sobre els universos paral·lels (tot i que un dels poders adquirits per la Raquel permet entreveure entre les diferents branques possibles d’universos infinits que tenim a l’abast. Tot plegat tractat de forma sublim per l’autora, allunyada de l’estil hard d’autors com Greg Egan que també ha parlat profundament del tema).

Una altra fet important que es podria trobar faltar en aquest final de sèrie és saber més sobre el llibre que dóna nom a les novel·les, el Porta Coeli. En aquest cas però, no trobo tan important, el Porta Coeli és com l’illa de Perdidos… un mitjà per presentar-nos una història, un misteri sobre el qual es sustenta un argument però que de per sí no importa com i d’on ha sorgit… simplement hi és.

Per la Susana Vallejo, aquesta experiència d’escriure els 4 llibres de Porta Coeli sense dubte l’han posicionat com un dels talents més interessants de seguir en el panorama fantàstic espanyol. També ha tingut la sort – tot s’ha de dir- que l’editorial ha apostat per ella des del principi i ha publicat totes les novel·les sense posar-hi pegues, en dos idiomes i amb tapa dura. No sempre es tracten així de bé als autors poc coneguts.

En definitiva, Porta Coeli ens ha fet descobrir la faceta de novel·lista de la Susana Vallejo, la qual en el mateix periode també va publicar una altra novel·la de ciència-ficció – Switch in the red- i que fa poques setmanes ha guanyat el Premi Edebé a la millor novel·la juvenil amb L’esperit de l’últim estiu. No para doncs. L’aventura de Porta Coeli s’ha acabat –o ha tornat a començar segons com es miri- però la imaginació de l’autora ja treballa en nous projectes… ara toca esperar que es facin realitat.

Eloi Puig, 30/03/11