CONTES DE TERROR
(2017)

Diversos autors

Editorial:
Apostroph
(2017)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 110

La tardor del 2016 va tenir lloc al poble de Torrebesses (El Segrià) un peculiar experiment literari. Una iniciativa fantàstica que tenia com a objectiu homenatjar la nit de fa dos-cents anys en la qual quatre personatges es van tancar en un allotjament a la riba del llac Léman a Suïsa, assetjats per una gran tempesta. D'aquell encontre en van sortir la llavors d'algunes històries que han esdevinguts clàssics del terror (i la Ciència-Ficció): com és El vampir de Polidori o Frankenstein de Mary Shelley. I a Torrebesses l'experiment va consistir en tancar una nit a quatre escriptors al castell del poblet– que ara funciona com allotjament de turisme rural- per que s'inspiressin i escrivissin quatre històries de terror. El resultat és aquest recull de títol potser poc original (Contes de terror) però que vol plasmar les sensacions i les fantasies que Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín van sentir entre les parets del castell-palau de Torrebessees – i que ens van explicar l'endemà al vermut literari confeccionat per a l'ocasió-.

Emili Bayo ens proposa “Ones de líquid vermell”, un conte de tall clàssic que cerca la confusió del lector entorn al que el personatge està experimentant. El que veu és real? Els records li juguen una mala passada? És un conte subtil, molt ben narrat – potser el de mes qualitat literària del recull- i el que més provoca sensació d'incomoditat al lector, especialment per la barreja de personatges, records i situacions que un mestre de baixa ha de superar al passar uns dies allotjat al castell de Torrebesses intentant superar un trauma.

Jordi de Manuel, com no podia ser d'una altra manera, ens introdueix al terror a través d'un escenari de ciència-ficció post-apocalíptica que recorda constantment – fins i tot en la manera d'expressar els diàlegs dels dos protagonistes, sense guionets- a La carretera de Cormac McCarthy. No sé fins a quin punt és una només una inspiració o un homenatge a aquesta novel·la. L'ambientació com es habitual en les narracions de Jordi de Manuel és excel·lent. L'autor ja té molta experiència en presentar-nos ambients freds com els descrits a La decisió de Manperel. A “Els hostes” trobem a un pare i una filla que fugen d'una Barcelona devastada i congelada per cercar la resta de la família a la Catalunya profunda. És un conte, com deia, amb una base de ciència-ficció però que s'atura a Torrebesses per narrar-nos un episodi clarament terrorífic al voltant de la recerca d'aixopluc per sobreviure a les baixes temperatures i la manca de menjar que pateixen els protagonistes. És però, un conte que sembla formar part d'una història més gran, com si fos només una avançada de quelcom més important. Com a conte està ben construït i narrat però repeteixo sembla un fragment d'una obra major, com un capítol a part. És poc independent en aquest sentit.

El tercer relat es titula “La memòria de sang” i és obra d'Empar Fernández. Aquest conte és el que més ha aprofitat plenament la història del castell per recrear-hi una història de terror o de fantasia històrica. Resulta que l'actual castell de Torrebesses on els autors van passar la nit, durant la guerra civil va convertir-se en una mena d'hospital de campanya on hi van morir més de dos-cents soldats italians que lluitaven pels nacionals. El conte narra com una d'aquelles situacions ha repercutit fins a l'actualitat dins del propi castell. El relat d'Empar Fernández és potser el més ben acabat de tots però peca de d'oferir massa explicacions que li eliminen l'atmosfera misteriosa que s'havia creat a les primeres pàgines. De fet hi ha moments del relat que sembla que posseïm un llibret d'instruccions sobre què cal fer quan ens topem amb un fet sobrenatural. És aquest punt el que m'ha aixafat una mica les expectatives que m'havia format al començar a llegir-lo.

I si aquest conte donava massa explicacions perquè el lector es sentís còmode durant la lectura, David Marín fa tot el contrari a “El bagul”. Es un conte també influït pel terror però que no arriba enlloc. Utilitza elements inquietants (premonicions, gats negres, llops esquarterats, fantasmes) però no els sap unir prou bé per confeccionar una història coherent. Jo almenys no l'he entès. I la tècnica utilitzada als darrers paràgrafs – no faré spoliers- a mi no m'agrada gens doncs li elimina completament aquella sensació pertorbadora que oferia el relat en primera persona.

Contes de terror, és com deia, una enorme iniciativa, especialment original, que espero es repeteixi per molts anys. El resultat d'aquest primer recull és correcte però un pèl massa descompensat.

Eloi Puig, 4 de juny del 2017