EL DETECTIVE QUE TENÍA MARIPOSAS EN EL ESTÓMAGO
(2018)

Álfredo Álamo

Editorial:
Orciny Press
(2018)

Col.lecció:
Midian

Núm: 05

Pàgines: 208

A veure, música ambient connectada, relaxada. Em serveixo una cervesa amb una mica de graduació extra (se m'ha acabat el fireball) per si algunes idees interessants els costa escapar-se del meu cap. El darrer cop que em va fer falta preparar-me així va ser per ressenyar Michelíada. Va, som-hi, Kraken!. El llibre davant, mirant-me amb aquesta portada que té més títol que no pas il·lustració. Penso unes paraules per a una introducció al Bizarro però després veig que no cal, que ja està bé no? Que la gent no ho necessita pas tot mastegat i que aniria bé que una lectura ens oferís quelcom inquietant i surrealista i ens fes explotar el cap de la sopresa de quan en quan. I sense avisar.

A aquestes alçades crec que ja no cal parlar del que és o no és el gènere Bizarro. A tot aquell lector al qui li agradi experimentar amb un tipus de novel·la diferent, estranya, només ha de seguir la col·lecció Midian de l'editorial Orciny Press per delectar-se amb històries impossibles escrites amb molt de mestratge. Perquè aquest és el secret senyors meus: No només posseir una imaginació malaltissa sinó també saber plasmar-la, saber com transmetre aquelles suggerents i estrambòtiques idees que et pululen pel cap o que et roseguen l'estómac (com és el cas del protagonista de la present novel·la).

Alfredo Álamo ja em va demostrar fa uns anys que era capaç d'escriure subtileses dignes de menció com aquella Mañana será Tierra. Però ara s'ha deixat de fantasies i missatges inquietants i ha escrit una novel·la que sembla dissenyada ex-profeso per a la col·lecció Bizarra d'Orciny Press: Sí, estic parlant de El detective que tenía mariposas en el estómago. I sí, ho heu endevinat: estic fent temps amb aquests paràgrafs mentre intento pensar com escriure la ressenya. El que tinc clar és que m'ha agradat. Molt. I això que no toca temes fantàstics. És bizarra. I m'ha encantat la nota de la contraportada del Santiago Eximeno: “Es hermoso. Nadie lo publicará jamás”.

La present aposta d'Alfredo Álamo és una sèrie de novel·les superposades, tres per ser més precisos, que podem trobar intercalades en les seves pàgines. Tenim la nostra història principal amb la que Álamo ens presenta a Ángel Sospir, un escriptor que temps enrere va tenir un cert èxit autopublicant-se un llibre d'autoajuda titulat Todas las pequeñas cosas que caben en tu mano però que ara viu enmig de l'apatia creativa pensant-se que té papallones caníbals a l'estómac. També tenim a Laura, una editora psicòpata (i el meu personatge preferit) que busca a Sospir per exigir-li la nova novel·la que havia promès (i de la qual se li va fer un avançament monetari) que finalment sembla que es titula La historia más triste del mundo. Sí, vosaltres llegireu la novel·la on es descriu el lamentable estat del nostre escriptor, però també veurem com la psicòpata de la Laura llegeix un esborrany de La historia más triste del mundo i per desgràcia Alfredo Álamo, amb tota la mala llet del món, també ens inclou la porqueria que Ángel Sospir va escriure i publicar-se, l'esmentada Todas las cosas que caben en tu mano.

Però esclar, no tot és tan simple. A l'actitut, digueu-me agresiva de l'editora, cal sumar un nou cas que ha d'investigar el nostre pobre desgraciat i que té a veure amb una nana (em refereixo a persona femenina de baixa estatura, no a una forma menyspreable de dirigir-se a una quilla d'ultradreta) que té una retirada amb Amy Winehouse i que està buscant una noi al qui no li agraden les seves cames. Que les odia vaja. Bé, se les vol amputar per ser exactes.

Un deliri. Sí. I què? La qüestió és que la novel·la està molt ben escrita, és divertida i agafa elements bastant habituals del bizarro, com el sexe, el surrealisme i el gore i a més barrejats amb l'aparició estel·lar d'un llibreter del mal que amaga estranyes aficions molt pròpies de les pel·lis de sèrie Z de terror dels 70 o 80. Ah. Sí, i la la meva estimada editora psicòpata, no us n'oblideu.

Fixeu-vos però que l'Alfredo Álamo està tocant totes les tecles de bona part del procés d'escriptura d'una novel·la a partir dels seus personatges: L'escriptor, l'editor, el llibreter, el lector, però també conceptes com la fama efímera, la pàgina en blanc, la minsa qualitat de certes obres que es venen com a xurros... conceptes dels quals l'autor n'és un gran coneixedor degut a la seva feina. És com si estigués escrivint una metàfora sobre aquest boig món editorial. O més aviat com si s'estigués desfogant i deixant anar bilis i maldat per cada pàgina que podem llegir en aquesta novel·la. És el que porta treballar tant darrera els llibres i els escriptors suposo. Això sí, amb una prosa realment pulida (només llegir el primer capítol ja comprovem que Álamo és un grandíssim narrador i que hauria de ser menys mandrós i publicar més llibres).

Tenim una novel·la on l'autor ha escollit diferents punts de vista narratius. Per començar una narració en primera persona encarnada en el nostre detectiu depressiu, també una altra narració en tercera persona que ens porta a les intimitats macabres de Laura, l'editora; però a més descobrim que l'autor utilitza diferents estils per presentar-nos la història. Per exemple, la paròdia del llibre d'autoajuda és en el fons un compedi de microrelats (Álamo té força experiència al respecte com vaig poder comprovar amb Lunarias) i que se'n riu d'aquest tipus de lectures. Descobrim com l'autor és capaç no només d'entretenir-nos sinó també de criticar de forma... subtil? Barroera? (tot plegat diria) els llibres d'autoajuda. També trobem un capítol escrit en format teatral (molt divertit) però a la vegada se'ns regira l'estomac quan comprovem que també és capaç de generar un intriga sofocant quan actua el llibreter i el submón que l'acompanya.

Així doncs què tenim entre les mans? És una novel·la surrealista que juga a descriure bretolades a la cara del lector? Sí, sense dubte, però alhora és una obra pensada i molt treballada que reflexa moltes més coses del que sembla a priori. Sí, Alfredo Álamo s'ho passa bé, però no de qualsevol manera. La novel·la té molts registres, varies lectures si voleu, però està ben narrada (en qualsevol de les seves formes) i el nivell de qualitat és molt notable. Que us la perdreu pel simple fet que penseu que no va amb vosaltres? Txx, txx.. doneu una oportunitat al bizarro. I El detective que tenía mariposas en el estómago és un bon començament per obrir la ment a aquestes lectures... creieu-me.

Eloi Puig,

13/01/2019