MICHELÍADA
(2015)

Antoni Munné-Jordà

Editorial:
Males Herbes
(2015)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 23

Pàgines: 321

Poques vegades una novel·la de ciència-ficció escrita en català acapara de seguida una atenció, no diré que desmesurada, però si que prou destacable, del fandom d'aquest petit país nostre i que aquests afeccionats girin el cap encuriosits en vers el llibre en qüestió, una novel·la de la col·lecció Distorsions de l'editorial Males Herbes ressaltada per una portada simplement fantàstica: Un ninot de Michelín vestit de grec. Sí, estic parlant de Michelíada, de l'Antonni Munné-Jordà.

És complicat, difícil, valorar una obra com Michelíada. De fet en aquests moments assaboreixo una bock damm mentre penso com iniciar la ressenya. Penso que la cervesa em desinhibirà una mica la ment i podré dir tot el que em roda pel cap, que és molt. Sé que l'Antoni Munné-Jordà (AMJ) és un autor molt perfeccionista, que es recrea ideant noves maneres d'enfocar temes, que gaudeix com un nen – o com un maquiavèlic geni del mal- presentant-nos la seva pròpia collita de ciència-ficció – com vaig poder comprovar en la lectura per exemple de Poso el comptaquilòmetres a zero-, la seva visió del temes clàssics, sense pretendre seguir les passes de ningú, oferint sempre originalitat i bona feina. Quan em vaig assabentar que en Munné-Jordà publicava una novel·la amb un títol com és Michelíada vaig pensar en un primer moment amb el Dan Simmons i la seva peculiar revisió de La Ilíada a la sèrie de Ilion y Olympo. Però res a veure. La novel·la, diuen els rumors, estava enterrada en un calaix de l'autor fins que una editorial com Males Herbes s'hi va interessar... perquè cal ser valent i apostar fort per publicar una novel·la d'aquestes característiques, tot s'ha de dir.

Miraré d'aclarir-ho una mica: AMJ aborda el clàssic homèric de La Ilíada en clau de Ciència-ficció. Fins aquí s'entén tot bé: Però no content en ressituar la batalla davant les portes de Troia en un futur no massa llunyà, també reinventa la manera de fer-ho en molts aspectes: Tant argumentalment com literàriament. Michelíada ressegueix, quasi fil per randa, la batalla que Homer fa quasi 3.000 anys ens va transmetre de forma oral i que tots tenim al cap – en major o menor grau-. Però ara no trobarem combats entre Hèctor o Aquil·les sinó entre Shell i Michelín. Els noms propis tals com Agamèmnon, Odisseu, Melenau, etc... han estat substituïts per noms com Opel, Volvo, Shell, Dònut o Marlboro. Sí, m'he acabat la bock damm però no he begut de més, no patiu. AMJ situa el conflicte en un moment de la nostra història futura on bàsicament existeixen dos bàndols: Els descendents dels consumidors de petroli (aquí batejats amb noms de marques de cotxe i motos) i els fills dels productors de l'or negre (representats amb noms de benzineres i multinacionals del petroli) Oh sí! Perquè sabeu? La terra ha entrat en guerra entre el que resta de la societat occidental i els creients d'Al·là, o sigui entre els infidels i els fonamentalistes seguidors de l'únic Déu veritable. I aquí tenim doncs les dues posicions irreconciliables preparades per la batalla en una tundra russa. No, no trobarem cap Helena de Troia – una llàstima- però sí una Corporació televisiva que prepara un enfrontament completament monitoritzat i dirigit per assolir quotes d'audiència mai vistes abans. Sí, aquesta Corporació recull el rol que van fer els déus de l'antic panteó de l'Olimp. Una metàfora no gens forassenyada per part de l'autor assenyalant de forma directa un dels puntals que avui mou el món.

Sí, és cert, llegir aquests noms en una representació d'una obra magna com La Ilíada sembla un acudit. Però no ho és. AMJ no fa les coses perquè sí i aquest cop tampoc. És part del seu pla, de la seva manera d'homenatjar a una obra oral indiscutible... sense que ningú li pugui dir que copia o es repeteix. AMJ innova i adapta l'obra a l'escenari que ell troba pertinent, en aquest cas un futur distòpic àmpliament abatut per guerres interminables. Els personatges ara lluiten amb armadures i teleobjectius, són herois que porten pròtesis o míssils a l'esquena; l'autor s'ha pres la molèstia de crear analogies antre Aquil·les i Michelín però en clau científica – no fantàstica- doncs en aquesta novel·la, senyors meus, en Michelín i els seus soldats són mutants, quasi invencibles, convocats per derrotar els fonamentalistes. Això és una simple genialitat.

Com deia, l'AMJ no sols ressegueix les paraules i els fets descrits per Homer... si no que ho fa a la seva manera reafirmant les seves pròpies normes. Per començar – i aquí és on fa acte de presència la festa literària- l'obra és pràcticament intraduïble a qualsevol altre llengua del món ja que cada grup d'acció utilitza un dialecte concret del català. Així trobem que els mutants (Michelín i els seus) parlen en rossellonès i que les dues faccions enfrontades ho fan per una banda amb català oriental i occidental i per l'altra en valencià. I la Corporació que vigila i filma la batalla? Ells en mallorquí. I fins i tot tenim algun soldat que parla en alguerès. La riquesa lingüística amb que ens bombardeja és aclaparadora, insoldable... al començament obrim els ulls i mirem d'entendre les paraules que surten de la boca de Michelín doncs el dialecte de la Catalunya Nord potser no és el nostre fort. Però després contemplem amb la mandíbula penjant com el mallorquí, el valencià i diferents mots de subdialectes de qui sap on es van imposant... i és llavors quan caiem hipnotitzats davant el mestratge de l'AMJ perquè encara que a vegades no absorbim tot el vocabulari present que ens proporciona l'autor, només sentir tota aquesta riquesa lingüística ens deixa amb la boca oberta davant el seu talent - i la seva valentia en condicionar una obra com aquesta a tants dialectes junts-..

Però això no és tot. No marxeu que encara n'hi ha més! com diria el ratolí aquell. L'AMJ, fidel al seu compromís de no repetir-se... escriu els vint-i quatre capítols de l'obra en formats diferents. Sí, des d'un text novel·lístic normal, a un conte per nens, a una publicació a la premsa, a un interrogatori, una crònica, o inclús un fragment teatral. Increïble.

Ja no em queda bock damm; n'hauria d'anar a buscar més perquè la calor és insuportable però em continuen sortint coses que vull deixar per escrit abans... intentaré explicar les sensacions que he tingut amb aquesta novel·la. Michelíada és densa i força espessa. Hi ha passatges, pàgines senceres, sense diàlegs, amb informació que s'aboca de forma constant i sense aturador; no és una novel·la apta per tots els públics, no. De fet és tan densa i atapeïda com la mateixa Ilíada (la qual tinc a casa però no he llegit mai, potser perquè la horrorosa portada taronja que va presentar la Magrana no em va atreure, perquè és clar, una portada èpica on es veiessin grecs matant-se entre ells quedaria poc seriós no?), però curiosament un dels jocs que hom es proposa mentre anem llegint és saber quin heroi grec correspon a quin heroi de la Michelíada. A part dels casos clars de Aquil·les i Hèctor, i potser d'Odisseu que ve presentat sovint amb el seu adjectiu definitori predilecte, la resta no és tan fàcil de descobrir i més si, ignorants com jo, només us sabeu un grapat de noms de l'epopeia d'Homer i heu de consultar el vostre referent en format de còmic per centrar-vos de quan en quan. Però continuo amb el què deia: Repeteixo que la lectura no és fàcil al principi, però si ens deixem portar poc a poc anirem introduint-nos com qui no vol la cosa en la seva personal prosa o el seus seus diàlegs carregats d'humor i també d'èpica.

AMJ, doncs, crea del no res una còpia, subtil i original d'aquesta Ilíada homèrica però hi incorpora no només els elements propis de l'ambientació de ciència-ficció, sinó una forma personal i inclassificable d'homenatjar el clàssic sense perdre essència pròpia. Us la recomano. No per la història que s'hi explica, no per l'especulació científica o tecnologia que pugueu cercar, no pel plantejament d'un futur distòpic en clau bèl·lica on penseu que els bons guanyaran i els dolents sucumbiran al final, no per voler demostrar que sou uns intel·lectuals que saben apreciar una revisió d'un clàssic encara que sigui amb un llibre la portada del qual té com a protagonista el ninot de Michelín. No. Llegiu-la per valorar l'enorme tasca d'un autor que ho dóna tot per enaltir la seva llengua, per transmetre la ciència-ficció en un país on no és valorada, per investigar, redefinir-se, trobar forats inexplorats que poden ser explotats literàriament i perquè val la pena deixar-se hipnotitzar per una lectura plena d'humor negre, de violència, ciència-ficció, brutalitat, imaginació... i que per tant mai serà transcendental i mai serà llegida per milers de persones, però serà part de la literatura popular d'aquest petit país nostre, i aquesta és la fita que més valorarà un autor com l'Antoni Munné-Jordà.

Vaig a buscar una altra cervesa.

Eloi Puig, 10/07/2016