elS DITS DE LA BRUIXA
Her fingers
(2012)

Tamara Romero

Editorial:
Mai Més Llibres
(2020)

Col.lecció:
Catxap

Núm: 04

Pàgines: 117

A la presentació virtual que va tenir lloc a la Llibreria Gigamesh fa unes setmanes, l’editorial Mai Més Llibres ens va regalar una notícia inesperada i a la vegada fantàstica: La inclusió d’autors de casa nostra en les seves col·leccions, un fet que ens alegra i que posa al mateix nivell als autors autòctons i els forans. I cal recordar que els editors de Mai Més han evidenciat sempre posseir bon nas, un instint inequívoc, per d’oferir obres de gran qualitat. Així que la notícia que publicarien aviat a Tamara Romero i a Marc Pastor va ser més que benvinguda.

I avui ens ocuparem de l’autora barcelonina que ens presenta una obra tan peculiar com Els dits de la bruixa, dins la col·lecció Catxap. Certament tant la trama, la densitat, la barreja de gèneres, com l’extensió d’aquesta novel·la —que podríem definir perfectament com un conte llarg— encaixen a la perfecció dins la línia de l’esmentada col·lecció Catxap, la que potser més ha sorprès als lectors en aquest primer any de vida de l’editorial, potser per acostar-nos propostes fresques, vitals i molt engrescadores literàriament parlant.

A Tamara Romero, l’he llegit relativament poc. Primer va ser amb el conte “La ballena varada de Kavelbag”, una original posada en escena i un bon conte tot que l’autora no mostrava tota la informació que el lector anhelava. El segon conte que vaig llegir d’ella ja estava enfocat directament al fantàstic més estrany: ”Gigantas sentadas en la bahía de Beragkat”, un conte que s’endinsa més en la ironia i la diversió però que també amaga un crítica poc dissimulada vers al poder i a l’afany d’aprofitar els recursos sota qualsevol preu.

I en aquesta obra que avui ens ocupa, Els dits de la bruixa, de la qual apuntarem que Romero va escriure originàriament en anglès sota el nom de Her fingers per ser publicada en una antologia bizarra, també insinua, amaga i transmet un missatge que va més enllà del que la trama et pot semblar a priori. També és veritat que l’extraordinària il·lustració de Cristina Cid de la coberta ens invitava a pensar que la història seria més un conte de fades amable, tot i que per altra banda el pròleg de Víctor García Tur ens avisava de la seva vessant estranya, de la seva immersió al bizarro més excels.

Ah! Així, que sigui com sigui, estimat lector, el millor d’aquesta aventura que és Els dits de la bruixa és que no saps mai per on navega o per on pot sorprendre una narració, per altra banda, acurada i treballada. I aquesta incertesa és un punt a favor per que Tamara Romero ens sedueixi subtilment amb tot el que anem descobrint poc a poc amb la lectura de Els dits de la bruixa. Perquè entre les seves pàgines respirarem, a més, reflexions sobre les sectes, les drogues com a control de la població, el transhumanisme o la recerca d’energies alternatives orgàniques. Ah! I viatges transdimensionals! No és poca cosa per una obra tan breu.

Parem atenció a la premissa inicial: Misadora és una noia que apareix mig ofegada a la riba d’un riu i és rescatada per un personatge que s’autodefineix com a científic. Misadora és una bruixa i ha perdut dos dits d’una mà. La seva recuperació ens obrirà les portes d’un mon fascinant que combina elements de ciència-ficció i d’altres de fantàstics amb una normalitat deliciosa. El viatge a través d’aquests escenaris ens condueix a un univers que es regeix per les seves pròpies lleis i que anem descobrint com si fóssim una Alícia caiguda en un forat màgic. Constantment tenim ànsia per saber més d’aquest món i de la seva història, on pesa l’ombra d’una dictadura i on es desvetllen alguns secrets amagats a mesura que avancen els capítols.

L’estructura a través de flashbacks i records de Misadora ens condueix subtilment cap a racons apassionants i a éssers que poden ser descrits de forma tan senzilla com una barreja d’animals  i tan profundament fascinants com els somnàmbuls... persones que ja neixen dormides i que viuen i lluiten tota la vida per despertar-se.

Potser l’únic problema de la novel·la és que ens trobem amb un munt d’informació i de inputs tan gran — i tan diferents— que no podem absorbir-los tots degudament. Molts temes es treballen en massa poc espai. I ho dic perquè el lector desitja conèixer més sobre els personatges o trames que es toquen més de resquitllada a la història. Un fet que s’evidencia, potser, amb uns darrers capítols que ens aporten les respostes de forma abrupta i que conclouen massa ràpidament la història.

Els dits de la buixa té un potencial enorme per transformar-se en una novel·la molt més àmplia i ambiciosa. Aquest conte llarg el veig com un gran relat però m’encantaria algun dia llegir molt més profundament sobre el món de Yimla (i conèixer, Per què no? El món d’Eraya).

Tamara Romero ha escrit una obra que recull elements de la ciència-ficció de forma lírica, omplint de detalls o fets estranys una narració que s'endinsa dins el territori del fantàstic sense complexes i aconsegueix un equilibri fascinant.

Eloi Puig
11/08/2020