Dos eren els motius principals pels que m'he llançat de cap a llegit aquesta nova antologia publicada per Ediciones Nevsky. El primer és obvi: les edicions que confecciona aquesta editorial són excel·lents. M'agrada molt el format dels seus llibre, els detalls, els autors diferents que promou o simplement les portades per exemple. L'editorial és un punt a favor per dedicar-li un atenció especial tan bon surten noves obres del seu forn. El segon motiu és que coneixia a molts dels escriptors que hi participaven, tot i que alguns només en format llarg i era una bona ocasió per també descobrir-los en el complicat món dels contes.
El primer que sobta d'aquesta antologia es que s'autodefineix com “Antología de nueva literatura extraña”, cosa que a priori et fa sospitar que els contes podrien ser visions molt personals entorn al gènere fantàstic. Però no. En el fons és una altra manera d'anomenar que ens trobem davant un recull de contes fantàstics escrits per autors de renom ben actuals, tot i que és cert també trobem alguns contes de ciència-ficció i fins i tot algun de realista. En tot cas que ningú s'espanti per això de literatura extraña doncs descobrireu contes de més o menys originalitat però especialment enfocats a diferents aspectes del fantàstic.
En general tots els contes han estat triats, suposo, per posseir un bon nivell literari. I així és, però he notat que molts autors no saben ben bé com acabar les bones idees que tenen en ment. Ja se sap que escriure una història curta és sinònim d'un major nivell de dificultat. En aquest sentit m'he quedat un pel decebut de diversos finals que no tanquen l'episodi, que no fulminen al lector amb una idea última trasbalsadora; sinó que queden a l'aire com si estiguéssim pendents de com continuarà. Això és un tret que es repeteix massa en molt contes – ni molt menys en tots- i que m'ha fet baixar la valoració global. Anem a repassar-los breument un a un:
El conte que obra foc és “Antes que el cine” de María Zaragoza, el primer que llegeixo d'aquesta autora. Un títol, ara sí, estrany, per un relat sobre fantasia sobrenatural amb elements típics com el vampirisme o la licantropia però enfocats sota un punt de vista prou interessant: El record d'una novia de presència pertorbadora el qual persegueix al nostre protagonista fins atrapar-lo en un final prou digne. Molt bé.
Seguim amb Tamara Romero i la seva aportació: “La ballena varada de Kabelbag”, una narració sense elements fantàstics però que persegueix una premissa curiosa: La lluita entre artística i gamberra que dos activistes executen com un joc per donar-se a conèixer sota les regles estrictes d'un enigmàtic “comitè”. La idea m'ha agradat i també el seu desenvolupament i l'ambientació però he notat a faltar massa informació al final que es queda una mica coix.
El bazar de los deseos de Nerea Rosco és potser el conte menys original de la tria. Potser perquè les històries d'escollir tres desitjos i que aquests tinguin trampa al darrera estan molt vistes. Està ben escrit i té prou empenta però m'ha fallat també el final on crec que es contradiuen algunes regles que s'esmenten en els desitjos i per tant trenca el sentit de la credibilitat.
Estava molt encuriosit per conèixer l'obra curta d'Aranzazu Serrano. Després de l'excel·lent Neimhaim volia saber com es movia en les distàncies curtes. “El fabricante de unicornios” es el seu primer conte que llegeixo en aquest format. Un relat abocat a la més pura fantasia amb final dramàtic i amb moralina inclosa que ataca als curiosos. En aquest cas una noia que acaba en una botiga d'antiquari (Aquí em venia a la ment la botiga on es compraven els gremlins) i agafa un objecte prohibit expressament per l'estrany botiguer. Un conte amb força intensitat i caràcter. Potser la temàtica no és el meu fort però li reconec almenys un final acord amb el que s'esperava tot i que massa brusc en la meva modesta opinió.
Juan Cuadra ens presenta un dels millors relats de l'antologia: “El reparador de almas”. Una història plena de desesperació, una mica acord amb els mons foscos i depressius que va crear a El libro de Ivo per exemple. En aquesta cas una noia a qui han deixat busca desesperadament una nova ànima bessona i per assolir la seva fita no dubtarà a contractar els serveis d'un estrany personatge. M'ha agradat molt la trama i la manera en que Cuadra ens mostra la intensitat de la pèrdua de la protagonista. Un final excel·lent tot i que en certa manera previsible.
També “Ellos” de Luís Manuel Ruiz és un relat molt intens, especialment perquè està narrat en segona persona en un monòleg etern sobre complots impossibles entre el protagonista i un interlocutor estranyament callat. És un relat que tempteja la paranoia o la bogeria fins i tot. M'ha agradat el seu to incisiu que no deixa marge per a respirar.
De “Manual para deshacerse de extrañas criaturas” de David B. Gil m'ha satisfet la trama central que envolta a una noia amb coneixements de bruixeria – o quelcom similar- i que de quan en quan ajuda al altres alumnes. La temàtica no és del tot original però Gil la tracta de forma molt interessant. De fet costa desenganxar-se del relat. El final però és massa obert pel meu gust i sembla posar el peu en una obra més llarga. Podria ser la base d'una bona novel·la
Al Marc Pastor ja el vaig llegir en format curt per primer cop en el conte “Camp Century”. Dins l'antologia Mañana Todavía. Ara ens porta un altre relat ambientat en el mateix univers (que de passada, segons el mateix autor també enllaç amb la majoria de les seves novel·les) i que Antonio Torrubia ha traduit de l'original en català. “Ефремов- Стругацки” (en caràcters llatins equivaldria a “Yefremov- Strugatski”) és potser el conte més complet de la present antologia. Una història enfocada als viatges temporals que compleix amb les expectatives. En aquest cas, un estudiant de metge en una Rússia futura amb aires distòpics és captat per entrar a una organització que viatja en el temps per mirar d'arranjar casos concrets que el continum temporal permet reorganitzar. Naturalment, no tot serà tan simple com s'espera. M'han agradat les lleis i regles que aplica Pastor, com si la mateixa Connie Willis l'hagués inspirat. Un conte rodó tan per la seva trama com per la seva efectiva prosa.
Continuem forts però a un altre ritme amb “La segunda muerte del padre”, una història molt més compassada de Cristina Jurado que reflexa els temors d'una noia al morir son pare, una persona, però, quasi bé desconeguda donat els pocs lligams que tenien en comú. El ritme com deia és un pèl lent i provoca que llegim de forma calmosa, i tot i les pistes o punts que ens mantenen els ulls oberts que equivalen als moments on la protagonista sembla veure el seu pare després de mort; el millor de tot és el final plenament terrorífic. Potser una de les millors conclusions d'aquesta antologia.
De Susana Vallejo ja en conec la seva obra curta. Des dels relats que va presentar a la revista Catarsi al magnífic “Gracia” que vam poder llegir a Mañana todavía. Però aquest cop Vallejo li inspira més crear un conte melancòlic que destaca més per l'ambientació a la ciutat d'Oporto, per fer-nos partícips de la seva decadència en una història també d'aires distòpics – tot i que mai concretats al detall- Parlo de “Los mansos”. La fantasia aquí s'escola poc a poc per la prosa de l'autora però a un nivell quasi subliminal. De fet el final és força abstracte i deixa al lector l'elecció de com interpretar-lo. Un relat al que li reconec més la bona prosa que la trama doncs sempre he preferit històries més impactants o concretes.
A “Menos 1890” de Juan Ramon Biedma reconec que m'he perdut. No tan per la història en sí: La recerca d'un menor perdut a una ciutat de Gijón vuitcentista, sinó pel rerefons que en tot moment l'autor s'encarrega de recordar-nos: Una societat masònica i el número quinze que es repetix sense parar. El relat és una crítica directa al sistema de classes de l'època... però no sé si se m'ha escapat alguna cosa, no he acabat d'entendre tota la parafernàlia masònica.
Guillem López és probablement l'autor que més s'ha sorprès el darrer any. Les seves dues magnífiques novel·les ho evidencien i el fet que hagi guanyat recentment el premi Ignotus per Challenger, encara més. Així que per la meva banda tenia un especial interès en saber com gestionava el format curt. “Nada que objetar” és la seva aportació a l'antologia. Aquest conte amaga més del que ensenya i això López ho fa molt bé. Ens trobem amb una sèrie de soldats que estan a punt de tornar a casa perquè la Guerra s'ha d'acabar en poques hores, però no en el sentit de finalització; sinó més aviat com si for un canvi de torn, com si fitxessin per anar a combatre. Però l'arribada d'una nou general els mana a lluitar a poques hores del final. I a les trinxeres hi trobem homes, dones o nens. Un conte inquietant que també sembla beure d'un futur distòpic però a la vegada també amb elements retrofuturistes que ens recorden les trinxeres de Verdun. És curiós i inversemblant. La única pega el final massa precipitat, com un resum que xoca amb l'estil de les pàgines anteriors.
Jordi Noguera ens porta un dels escassos contes més alineats amb la ciència-ficció clàssica: “Susurros en la máquina”. Tecnologia punta i jocs on line que interactuen amb els jugadors de forma molt especial i que ens aporten un dels relats més intrigants. Ben desenvolupat però també peca d'un final massa poc definit. És una d'aquelles histories on a l'acabar es descobreix una visió més àmplia del que estàvem observant però no he acabat d'assimilar-lo correctament.
Un altre gran conte és “Casandra 38” de Concepción Perea. Un relat que lliga perfectament amb un dels mals de l'actualitat com és violència masclista. Una dona entra a formar part d'un programa de seguiment i control després d'haver estat atonyinada per la parella. Només que sembla que aquest control dirigit per una IA és menys segur del que li havien venut. Tota la història és fantàstica i el final, tot i que compleix, l'imaginava més impactant.
Possiblement el conte més fascinant de l'antologia sigui “El libro pequeñito” on Sofia Rhey ens aboca a una vertiginosa història de pura fantasia sobre una nena que pot parlar amb les seves nines. Un conte que comença de forma ingènua i acaba de manera dramàtica repleta d'una imaginació desbordant. També hi ha algun element que no em quadra – com la presència de l'àvia a la que no li he trobat la finalitat- però és un dels contes amb el que he gaudit més. M'ha transportat de forma extraordinària.
“La piñata” de Jimina Sabadú, en canvi no m'ha entrat bé. Es tracta d'un relat situat en un moment indeterminat on els joves presumiblement rics i sobrats tracten a altres persones del servei de forma psicòpata i sense miraments: Tortures, vexacions i tot tipus d'actes que podríem qualificar d'inhumans però que ells accepten com normals. És com si estiguéssim llegint una obra de realisme màgic només que aquí la fantasia es substitueix per la violència gratuïta. En tot cas el final també el trobo poc elaborat, com inexistent. És com una fotografia d'una societat malalta però sense que en puguem saber ni l'origen ni la seva possible evolució futura.
I finalment Ángel Luis Sucasas, al qual Ediciones Nevsky li va dedicar una antologia completa sota el nom de La tercera cara de la Luna (amb alguns relats francament magnífics) ens presenta “El retratista” una altra història fantàstica sobre la feina d'un artista de retrats que sembla poder plasmar els anhels i desitjos dels seus clients. És un conte curiós i ben elaborat però que potser li manca una mica de força. En tot cas, correcte.
Res més, Cuentos des del otro lado s'ha manifestat com una antologia a tenir en compte no tan per portar-nos literatura estranya sinó per la qualitat d'alguns dels seus contes o per poder comprovar com experimenten alguns autors als que els tenim ubicats en el relat llarg. Té als-i-baixos com totes les antologies. Especialment dedicat doncs per a les persones interessades en històries curioses o inversemblants siguin de gènere o no.
Eloi Puig, 17/11/2016
|