EN FLAMES
Catching fire
(2008)

Suzanne Collins

Editorial:
Estrella Polar
(2010)

Col.lecció:
L'Illa del temps

Núm: 23

Pàgines: 421

Saga:
Els jocs de la fam / 2

Lectures relacionades:
Els jocs de la fam
L'ocell de la revolta

Altres edicions:

CASTELLÀ
2010 Molino "En llamas"

Era d’esperar.

No ha estat cap sorpresa que després de l’enorme èxit assolit per Els Jocs de la fam, l’autora hagi decidit continuar la saga. No sabem si ha estat per la pressió editorial o si realment ja tenia aquesta intenció de bon principi (recordem que tot i que Els jocs de la fam és una novel·la autoconclusiva, deixa a entreveure possibles fils argumentals per on podria continuar en cas de ser necessari). Aquesta és una mica la qüestió: En cas de ser necessari.

Valia la pena continuar la saga? Sí, si l’autora ens oferia quelcom de diferent o si almenys continuava escrivint amb la mateixa qualitat i acaparant l’atenció d’un lector que gaudeix molt amb les aventures de la Katniss Everden per Panem, aquest país no molt allunyat en el futur reconstruït en base a una dictadura extrema que com a mitjà de propaganda i submissió de la castigada població organitza anualment uns sinistres jocs on nois i noies de cada districte del país han de matar-se mútuament fins que només en queda un.

Ja vam insistir a l’anterior ressenya que aquesta idea no és ni molt menys original però que Suzanne Collins ha sabut portar a la pràctica amb elegància i un ritme trepidant que atrapa lectors de totes les edats. Però tornem a la nostra pregunta incial: aporta alguna cosa nova aquesta segona part? No molt, com no sigui un major desenvolupament de la política i de la manipulació de masses –especialment pel que fa a la televisió propagandística-. Però responent a la segona pregunta haig de dir que Collins continua escrivint de forma envejable i manté la tensió en pràcticament tot el llibre. Potser alguns capítols inicials podrien millorar-se però En flames és una digna sucessora de Els Jocs de la fam, sense dubte.

En aquest cas la trama argumental  -si el lector no coneix Els jocs de la fam, millor que no segueixi llegint aquesta ressenya- gira entorn a la venjança que està ultimant el malvat Capitoli (sí, malvat, perquè cal reconèixer que en aquest punt Collins no s’ha matat a matisar el perquè d’aquesta ànsia desmesurada de poder del president Snow) després que una noia adolescent els posés en ridícul durant els passats jocs. Naturalment ha de ser una venjança subtil, no fos que la població de Panem simpatitzés amb la nova heroïna i la severa estructura imposada per l’Snow trontollés. Però les coses no funcionaran ni com el Capitoli tenia previst, ni com la Katniss desitjava: Per una banda la seva relació d’amor-odi amb en Peeta s’incrementa fins a límits insospitats i per l’altra està a punt d’esdevenir una nova edició dels Jocs de la fam que celebra el 75è aniversari de la seva creació i que promet ser èpica.

Collins, sabent-se guanyadora amb l’èxit de la seva primera novel·la de la saga ja no ha escatimat en recusos i ha preparat dos llibres més de manera que aquesta En flames no és autocunclusiva sinó que continua directament amb el tercer volum: L’ocell de la revolta. Una maniobra similar a les grans produccions de Hollywood que abans d’apostar per trilogies, demanen que la primera pel.lícula tingui un punt i final per si un cas fracassa… i si la cosa va bé, directament ja poden passar a filmar les dues sequel.les. El mateix que ha passat aquí on el segon i el tercer volum en el fons són un del sol.

En tot cas, continuo recomanant la seva lectura: L’autora té prou talent per continuar oferint algunes sopreses i sobretot té fusta per continuar donant espectacle literari amb petites dosis de filosofia en aquesta distopia que sota l’aparença de novel.la juvenil, té cops realment amagats – i per què no dir-ho, dóna moltes voltes a altres literatures més pretensioses etiquetades com a serioses pels critics-.

Gaudiu de En flames. No té la frescor de Els jocs de la fam però continua sent una novel.la notable.