L'OCELL DE LA REVOLTA
The hunter game: Mockingjay
(2010)

Suzanne Collins

Editorial:
Estrella Polar
(2010)

Col.lecció:
L'illa del temps

Núm: 35

Pàgines: 426

Saga:
Els jocs de la fam/ 3

Lectures relacionades:
Els jocs de la fam
En flames

Altres edicions:

CASTELLÀ
2010 Molino "Sinsajo"

L’ocell de la revolta és la conclusió de la trilogia iniciada a Els jocs de la fam. Una novel.la que beu directament del volum predecessor, En flames, i que segueix la trama argumental que gira al voltant de la guerra contra el Capitoli. La guerra sí, doncs els jocs de la fam sembla que ja són part del passat després que els nostres protagonistes els rebentessin –literalment- en l’anterior volum. Ara toca acabar la feina, continuar propagant la flama que va encendre la Katniss Everdeen desafiant al Capitoli.

L’autora retrata el patiment d’una població – siguin rebels o fidels al Capitoli- des d’una visió força crua, més fins hi tot que en llibres anteriors, crea situacions tenses, malaltisses. Parla de tortures, físiques i psicològiques. Mostra els efectes de la guerra en un to que no tremola i que no s’arronsa. Potser ens trobem amb el llibre més adult dels tres –sense que això signifiqui millor-. A més, a Collins li agrada refregar-nos els paral·lelismes amb situacions que també es donen continuament en el nostre món: la manipulació informativa, la lluita per l’audiència, l’ús – no sempre consentit- del carisma de les persones per aplicar el poder que uns quants líders posseeixen... Tot plegat, ingredients que poblen una distopia lloable i molt propera que ens dóna elements per reflexionar a més d’oferir bona literatura.

L’autora té l’encert de no otorgar a la protagonista el paper d’heroïna invencible, més aviat al contrari: La Katniss rep més mal que cap altre personatge de la sèrie. A part dels drames psicològics, ha de continuar lluitant amb sí mateixa per correspondre a en Gale i en Peeta, i seguir mantenint l’equilibri en el triangle amorós que ella mai havia buscat. Tot això amb el rerefons d’una batalla que la Katniss no sap si pot guanyar: La lluita contra el destí –sembla que intrínsec- de la humanitat, el cercle malaltís i repetitiu  a que sembla estar abocada la la nostra espècie destruint-se un cop i un altre. La distopia acabarà mai? Estem comdemnats a repetir sempre els mateixos errors?

Hi ha alguns passatges sobrers a la trama argumental – especialment els capítols dedicats a entrar al Capitoli on aquest ha posat trampes de l’estil dels Jocs de la Fam-, que a l’autora li eren imprescindibles per desenvolupar l’estat psicològic del trio protagonista i les relacions entre aquests però que dóna un regust de situació forçada. Potser s’hagués pogut resoldre de millor manera però tot això és una minucia, un cop topem amb els capítols finals. Un cop veiem que la Katniss Everden només és una noia que lluita per la seva família, no una heroïna entrenada per matar, un cop descobrim que les aparences enganyen i que el poder pot atraure i consumir a qualsevol persona.

El final és brillant, molt digne i allunyat de les gestes heròiques – ja no hi ha lloc per això atès al que arriba a patir la protagonista-, cosa que ens acosta més al personatge de la Katniss, el fa més humà. Una trama doncs, que acaba amb consonància amb el que havia estat passant durant tot el llibre. Un final lògic, sensible i allunyat de l’èpica.

Chapeau, senyora Collins, l’has encertat en quasi tot, especialment en els darrers capítols. Que ningú es perdi aquesta trilogia.