ELS JOCS DE LA FAM
The hunter games
(2008)

Suzanne Collins

Editorial:
Estrella Polar
(2009)

Col.lecció:
L'Illa del temps

Núm: 17

Pàgines: 339

Saga:
Els jocs de la fam/ 1

Lectures relacionades:
En flames
L'ocell de la revolta

Altres edicions:

CASTELLÀ:
2009.- RBA

És ben cert que el boca-orella és un dels sistemes de transmissió d’informació més fiables. Prenguem per exemple aquesta novel·la, Els jocs de la fam, d’una autora desconeguda, Suzanne Collins, que ha aparegut en català en una col·lecció juvenil i sense cap mena de promoció (cosa tristament habitual per altra banda). Només els comentaris dels afeccionats, secundats per alguna bona crítica en algun mitjà de comunicació poden fer que un llibre d’aquestes característiques assoleixi l’estatus d’esdevenir una de les millors propostes de ciència-ficció publicades l’any passat. El millor que li pot passar però: Que el boca-orella comenci a treballar. I així ha estat, encara que hi hagi molta gent que desconeix el llibre; probablement si la novel·la no estigués erròniament etiquetada com a novel·la juvenil a hores d’ara seria un best-seller de vendes.

El fet però és que el llibre no és original. L’esquema argumental, la base des d’on Collins teixeix la seva novel·la està molt vista pels lectors de ciència-ficció. Des de la novel·la (i posterior adaptació al cinema i al manga) de Battle Royale de Koushun Takami fins a novel·les que aprofundeixen en la mateixa temàtica com la magnífica La larga marcha d’Stephen King, o la El Fugitivo del mateix autor (també adaptada al cinema coma Perseguido). De què estem parlant? Doncs de la crítica a la violència gratuïta, als programes de televisió tipus reality shows portats a l’extrem. En una societat futura on no resta ni l’ombra del que van ser els EUA, el nou país, anomenat Panem és una dictadura molt estricta que governa amb mà de ferro els seus territoris –anomenats disctrictes-. El seu passatemps més important, la seva manera de justificar el seu poder i de demostrar que poden dominar a tot el poble és escollir, un cop l’any i per atzar, a un noi i un noia d’entre 12 i 18 anys de cada districte com a tributs per que participin en un xou televisat (que ha de ser vist de forma obligatòria per tothom) que consisteix en que els participants s’han de matar mutuament… fins que només en queda un; tot això en un escenari de diversos quilòmetres que cada any és preparat meticulosament per resultar mortal, mentre les milers de càmeres retransmeten les morts i els patiments en directe i els espectadors fan les seves apostes o paguen per ajudar als seus tributs preferits. Un xou, un circ com els que podem veure cada dia per certes televisions privades, però portat al límit de l’ètica, de lo macabre.
 
Com deia, no és un plantejament original; llavors en què destaca la novel.la? Doncs en la seva prosa, en els seus personatges, els diàlegs, la coherència a l’hora de retratar una societat distòpica extrema, la seva tensió… en general en tot. Potser la premissa inicial no és nova, però a la novel·la de Collins un no la pot deixar com si res, el lector voldrà continuar fins a saber com acaben les aventures i desventures de la Kathnis, la protagonista femenina que per una sèrie d’esdeveniments es veu obligada a oferir-se voluntària pels Jocs de la Fam, aquest grotesc xou televisat que provoca que el país s’aturi unes setmanes cada any.

Collins ha sabut recrear una novel·la d’aventures en un entorn distòpic de forma excel·lent, de manera que el boca-orella ha començat a circular pel fandom i la novel·la a guanyar premis i perstigi. Molt recomenada per qui vulgui veure’s absorbit per una trama intel·ligent que els transportarà al pitjor dels malsons dels habitants de Panem: Els Jocs de la Fam.