LA ERA DE LA SUPERNOVA
超新星纪元
(2003)

Cixin Liu

Editorial:
Ediciones B
(2020)

Col.lecció:
Nova

Núm: ---

Pàgines: 496

Traductor:
Javier Altayó

Fa poc més d’un any ressenyava l’antologia La Tierra Errante de l’autor xinès Cixin Liu, el que per mi va ser la consolidació definitiva d’un escriptor capaç de fer-nos perdre els sentits amb una ciència-ficció altament especulativa i repleta de sentit de la meravella, també en bona part gràcies a la immensa Trilogia El problema de los tres cuerpos. Com és normal amb un autor d’èxit, l’editorial ha anat traient més material seu com ara la Luz Luminosa i recentment aquesta novel·la, La Era da la Supernova, que fou el seu tercer treball.

Però aquest cop no m’ha impressionat tant la seva aportació tot i les extraordinàries idees que hi exposa. Parlem-ne una mica: La Era de la Supernova parteix d’una premissa que sense ser una genialitat és molt atractiva. Una idea que Cixin Liu ha desenvolupat, però, de forma irregular amb una molt notable primera part on s’exposa el problema i l’especulació de la solució i una segona part on les expectatives creades es van enfonsant per un simple fet: Que no ens creiem en cap moment la història. I això és molt delicat especialment si parlem de ciència-ficció.

Una estrella supernova ha esclatat a només vuit anys llum de la Terra. No podia ser detectada pels moderns telescopis perquè s’amagava darrera pols estel·lar. L’efecte d’aquella explosió és brutal i provoca que tota persona més gran de tretze anys no pugui regenerar de forma natural els cromosomes malmesos que s’han destruït del cos humà. El resultat és que en pocs mesos tota la població humana de més de tretze anys morirà. El planeta es quedarà orfe d’adults. Els nens heretaran la Terra.

Això implica que totes les nacions preparin el relleu cap als seus nens i nenes a marxes forçades per mirar d’ajudar-los el màxim possible en una tasca que es preveu titànica. Aquí Liu ha creat una trama molt notable enfocada a com el govern xinès escull i ensinistra als seus millor nanos per que puguin governar una Xina en un futur molt proper, tot sols. Certament, aquesta primera meitat de la novel·la ens mostra una trama ben dissenyada que juga a l’especulació però tocant de peus a terra. Potser sí que ens olorem que els petits protagonistes són massa perfectes de bon principi, especialment a l’hora de ser escollits mitjançant jocs que recorden a estratègies juvenils de El joc d’Ender però dissenyades no tant per la batalla com per a la gestió i la diplomàcia governamental, però en general és una trama creïble i que ens obre les portes a imaginar què passarà el dia que els adults morin definitivament.

També cal dir que com és obvi, Liu parla del cas concret de la Xina... seria molt interessant conèixer com s’esdevé aquest relleu en països ben diferents i en altres cultures. El cas xinès pot ser paradigmàtic per mantenir una estructura rígida i sòlida i de tradició d’obediència cega que estic convençut no funcionaria als EUA o a la Unió Europea per exemple.

El fet és que tota aquesta preparació, l’autor, l’ha transmet de forma molt amena i ens permet descobrir un món de l’endemà on els nanos tindran el control absolut de les seves vides. Comprovem, fascinats, que s’utilitza aquesta premissa no tant per especular sobre les emocions dels nens i el seu comportament (que també) sinó per explorar noves tecnologies amb el tractament de xarxes en una societat híper-connectada (pensem que al 2003, quan es va escriure la novel·la, aquests punts encara estaven molt menys desenvolupats que no pas a l’actualitat). Vull dir que les intencions de Liu semblen anar per aquest camí, el de les interaccions socials a gran escala, cosa que entenc ofereix una reflexió entorn al canvi sociològic que és abassegadora.

Així doncs, ens hem d’esperar una novel·la que aborda la problemàtica a gran escala, no com El senyor de les mosques (per cert, mencionada a la trama) que mostrava una minúscula comunitat on les interrelacions potser eren més agudes i viscerals. Això per una banda ens proporciona molts més elements a tenir en compte i a desenvolupar i per tant l’ambició de l’autor cal lloar-la, però per altra banda, al parlar sempre en termes genèrics d’un estat —la Xina— o de tot un món, aquest fil argumental constreny a possibilitat del desenvolupament de personatges específics, un dels problemes que tenen la majoria de les obres de Cixin Liu: La fredor dels protagonistes que són incapaços de connectar amb el lector.

Pel que fa a la segona meitat de la novel·la, aquesta està dedicada a intentar endinsar-se en la psique genèrica dels nens però tot i els lloables esforços de l’autor, és molt difícil creure a la humanitat regida per nens que ens presenta. I aquí rau la clau del problema.

Les diverses eres en que la història de la humanitat es divideix després del dia en que els infants es queden sols volen definir un estat anímic dels nens de la Xina — a altres països la situació és lleugerament diferent—. En aquesta història futura de la humanitat, encara que només siguin els primers mesos després de la desaparició dels adults, Liu intenta pensar com si tingués dotze o tretze anys, cosa que és raonable, però les conclusions a que arriba no són assumides pel lector. Jo almenys no he pogut fer-me càrrec que els nens reaccionessin així ni que disposin de prou experiència ni mitjans per dur a terme les accions que es descriuen a la novel·la.

Si no et creus el que t’estan explicant no gaudeixis com cal. Ep! I estem parlant de ciència-ficció! De manera que la nostra ment ja està entrenada i és més oberta del normal per acceptar segons quines hipòtesis i especulacions. Però no és el meu cas. La darrera part de la novel·la se m’ha fet especialment increïble — en el sentit negatiu del terme — i el final anodí.

Liu Cixin evidencia en aquesta obra primerenca que és un gran narrador i que de forma senzilla i directa ens transmet idees francament excepcionals, sense aprofundir en els personatges però notablement exposades de manera que et sents capaç de sacrificar la teva teòrica empatia amb els esmentats personatges a favor d’una bona trama. El fet, però, és que aquesta història, desenvolupada més enllà de la idea inicial i alguns punts força interessants sobre els primers moments de crisi en la Era de la Supernova, no va més enllà i ens presenta una humanitat inversemblant.

Eloi Puig
27/11/2020